Diari de la Xènia

"No hi ha pitjor melangia, que aquella que et persegueix, quan trobes a faltar quelcom no ha existit mai."

Així començava el diari d'aquella jove enamorada. Convençuda com ella sola, que havia estimat com mai ningú ho havia fet abans. Però ara, només li quedava la tristesa, la ràbia, la soledat i el que més li feria l'ànima, era que, aquella buidor era fruit d'un amor contrariat, un amor d'aquells que en diem impossibles, d'un amor que ella mai va poder tocar amb una sola de les seves mans. La Xènia no es trobava bé. L'insomni la pertorbava, el somni la matava i quan estava desperta només volia dormir. Justament, aquestes contradiccions la portaven ha evocar la memòria de la seva mare, que va morir d'amor (no va poder superar mai la mort del seu pare). Doncs, els primers símptomes d'aquesta agònica malaltia, havien estat aquestes oposicions.
La segona cosa que em va sobtar d ‘aquell trist diari va ser una sentència
que ja havia llegit amb anterioritat, però no recordava amb exactitud ni de qui era, ni a on l'havia llegit. El que si que tenia clar és que aquestes paraules només les podia utilitzar algú sense esma, algú que les muses l'havien abandonat, definitivament algú com la Xènia.
" Té la vida un dèbil argument, al qual soc incapaç d'aferrar-me"

Pena, l' únic sentiment que em despertava aquell diari era pena. Cada pàgina, cada paràgraf , cada frase, cada paraula de la Xènia era d'allò més trista, més amarga. Tot el diari, estava impregnat de llàgrimes roges ,que només podien sortir del cor. I el que més em feria, ànima solitària, era que ja no hi podia fer res per recuperar aquell cor ,que malauradament ,ara si, estava tancat per defunció. Podria citar un munt de frases, un munt d'històries de la efímera vida de al Xènia. Però crec que el millor serà preservar les seves memòries en la intimitat, tal com ella les tenia. Guardades en el calaix dels somnis trencats. Dels quals ara jo m'hi trobo implicada , la meva dolça feina m'ha portat a conèixer aquesta trista història, com tantes d'altres que més endavant evocaré.
Només dir-vos, que la jove va morir a conseqüència dels excessos a l'edat de vint i cinc anys. Víctima de la soledat, el desengany i la desesperació. Com sempre quant tanco el cas intento buscar quelcom de positiu un les desgràcies dels demés, encara que aquesta vegada, només n ‘he pogut treure una frase de la qual jo tampoc m' hi puc aferrar: Potser sí, que la vida té un dèbil argument...però en té.