Sola, a estones per gust, a estones per força

-M'està costant molt estar sola, n'estic aprenent.
-ui, no vegis, ja m'agradaria a mi tenir la teva llibertat - em deixa anar una amiga que pateix un matrimoni de 16 anys, més buit que aquesta ampolla de vodka. Cada dia les omplen menys, em sembla. En el fons, li falta empenta per volar, com jo vaig fer fa temps.
Si, de llibertat no me'n falta pas. Però quan estic desanimada, qui m'abraça? i quan estic eufòrica, a qui abraço?
Sort de la xocolata i de la meva immunitat contra els grans. No paro de menjar-ne, com més negre, millor. Diuen que és un substitut del sexe, que et calma... de quin sexe? qui es va inventar això? el sexe a mi que no me'l canviïn, eh? i en parella, molt millor.
A veure, que m'aclari, suposem que tinc un company...fantàstic!
Més o menys tindria la meva edat, i clar, sortir de marxa no li agradaria massa. Quan jo voldria sortir, ell voldria dormir. Quan ell volgués anar al matí a la platja, jo estaria a Set Cases treient un pam de llengua per la caminada i respirant natura...
Ara mateix, no em podria adaptar massa a una altre manera de viure, com sempre feia. I feia malament, ja ho sé, perquè no d'adaptava, qui estava amb mi, tenia prioritat absoluta. Ara no, ara sé que jo també sóc aquí i cada dia m'importo una mica més.
Seria tan difícil trobar algú que disfrutés de les mateixes coses que jo...
Discussions... potser si que estic bé sola, fent el que vull. Però ara necessito parlar amb algú, on son els amics? s'han posat tots d'acord, no hi ha ningú.
Continuo necessitant una abraçada ben forta..
qui m'abraça?
Em posaré un cartell al front:
"Estic sola i em fa falta una abraçada" i prou, només això, no hi hagi confusions... la meva llibertat, ni tocar-la.
Quin embolic

llumdenit