Sóc un banyut...

Al doctor Llovet i a l`Hilari del blog "Tira los Muros"

Són les quatre de la matinada.
Altre cop m`he desvetllat enmig del silenci. No se sent ningú. El pati interior de veïns dorm i és fosc. És una pena que a ciutat no puguem veure les estrelles en la foscor de la nit. El silenci m`agrada. Normalment, si no m`he passat massa amb el vi el dia anterior resolc aquesta situació posant-me alguna pel•lícula de vídeo amb els auriculars connectats. Però avui és distint. Experimento i m`empara una força estranya. Em fa sentir més a gust, com agombolat. Potser avui m`he llevat amb més coratge.
He decidit posar-me davant de l`ordinador i contar-vos aquesta història.
Si voleu prescindir d`un relat que potser no us satisfarà (ho veig molt comprensible), perquè “la vida d`ara” no està per romanços us puc abreujar aquesta història:
Sóc un idiota. És més sóc un idiota i cada dia somnio el mateix. Fins hi tot m`han donat una pensió vitalícia. No haig d`entrar a les vuit a treballar enlloc.
Els dies optimistes em veig com l`idiota que defineixen els grecs, una persona que viu d`esquenes als afers socials i públics, com dient un que va pel seu compte... els grecs deien “a priest or an idiot” (layman), o “a poet or an idiot” (prose-writer)...
Però això són els dies optimistes.
L`idiota al qual em refereixo, és a dir, JO, es el que es posa fins al cul de llaunes de cervesa al parc i després va pixant-les als forats dels arbres.
Avui ha vingut el psiquiatre a casa. Fa poc que he deixat el centre psiquiàtric i em fan un petit seguiment. Li diuen “transició a la comunitat”. Haig de dir que és un bon paio, un home jove, sensible, amb talent i realment entestat en la seva feina.
Però, llàstima, és psiquiatre.
Vull dir-ne que és una pena veure joves talents i plens de bones intencions que volen, ingenus, treure`n alguna cosa en clar de la fotuda psiquiatria.
Si s`estan preguntant per la matèria dels meus somnis és ben senzilla, bé, sempre és la mateixa:
Sóc un banyut.
Crec que si anés als “especials olímpics” em donarien immediatament la medalla d`or, la del mèrit extraesportiu i un munt de condecoracions i mèrits innumerables, es a dir, que porto unes banyes tan “memorables” que per superar el marc de les portes he de inclinar considerablement el cap per passar-hi...
De vegades em trobo divagant si en realitat lo que em passa es que sóc un imbècil, no un idiota.
En realitat l`única cosa que trobo interessant en la meva situació és que no he d`entrar a treballar a les vuit enlloc. A més, a més, mai no tindré família. No tindré que educar als fills en aquesta ciutat on sembla que al carrer tenen més drets els cotxes que les persones.
Dormint al carrer m`hi vaig sentir un desvalgut davant dels drets dels cotxes que descansaven. Veia que els cotxes dormien tranquil•lament estacionats; si alguna persona gosa atemptar contra ells, les forces de l`ordre els protegeixen; els cotxes tenen un lloc assegurat al carrer. Si et veus al carrer sense sostre has d`estar amatent i ben alerta que no et vinguin a emprenyar qualsevol brètol, la policia pot demanar-te els papers, et poden detenir, has de buscar-te un refugi, un amagatall o colar-te en un caixer automàtic per passar la nit si fa fred.
Potser esbrinaríem que totes les nits de la nostra vida i, alhora, tots els dies són dues línies que s`entrellacen fent un cabdell, però si dibuixessin dues línies anirien en direccions oposades. A la fi, la vellesa s`hi troba amb l`infantesa, o a l`inrevés.
Em veig escrivint aquestes ratlles de matinada, són línies insomnes, en les que ningú no m`hi destorba. És igual si la teva parella no te enganya, si ets un banyut, ets un banyut.