Soc el teu esclau !

una situació com la que descrius és fonamental per a poder gaudir d'aquests moments d'inactivitat forçada. Baixar-se de la cinta ens força a viure moments que a voltes ja ni recordàvem que existien. El bon humor també ajuda, i pel que es veu el fas servir.
Una abraçada

però en qualsevol cas algú somriu pícarament, a la vista de l'esclavatge, jeje! Un poema harmoniós, d'un fet proper (es d'elucubracions teòriques!) i enfocat ni amb desmesurat optimisme (ja pel títol, per més que el puguis haver escrit amb segones intencions) ni tampoc (per descomptat que no!) negativista. Potser una mica de resignació, però en qualsevol cas assumida sense problemes.

La lectura esdevé agradable i arrenca del lector o la lectora un bon somriure. L'única observació que sóc capaç de fer-te és aquesta: has redactat tot el poema en primera persona menys aquest vers, i per aquest motiu, en llegir-lo, he hagut d'aturar-me i recomençar-lo per entendre'l:

"i després soc convidat de pedra,
perquè no pot ajudar."

El "pot" potser hauria de ser "puc". Llevat d'això, fantàstic!! Una abraçada i moltes moltíssimes gràcies pels teus comentaris!!!


Vicenç

Un títol ben especial per a un poema diferent, en certa manera, a la majoria dels que t'havia llegit fins ara...
Tot i que mantens la teva sensibilitat ben manifesta: "m' assec a qualsevol jardí, com gaudeixo de la vida!", "esdevindré captaire de sons i colors, ara que el temps m'és generós" has canviat l'escenari que t'envolta, des dels espais oberts que habitualment t'inspiren fins a "carrers i places i jardins".

M'agrada com t'adaptes a les circumstàncies de l'avui, sense deixar de ser tu mateix!

T'envio una abraçada generosa, plena de sol,
Unaquimera

tot, mancat d'ales, vola alt, amb els peus, amb el cor, deslliura't a la llibertat dels sentiments per fer relats tan bells com aquests. Molt bonic, amb imatges molt tendres. 1abraçada.

ESPIRAL.