Sobreviuré?

Un relat de: peres

Miri, perdoni, vostè segurament no se'n pot fer càrrec, perquè això meu és molt difícil i de més a més és que no té nom, però no s'imagina el que em costa, al matí, quan sento el despertador, alçar-me. No és mandra, no, que jo normalment ja no dormo quan toca el despertador, que de son en tinc ben poca. És esgotament, dolor a les juntes, que deia el meu Ramon, Déu l'hagi perdonat, dificultat de moure les cames fins a treure-les del llit, com si hi tingués plom, i també als braços, eh?, i m'és impossible fer un pas, i la vista com si tingués els ulls entelats, sap? Notes que el cos et pesa molt més del que pot aguantar la grua que l'ha de moure, vull dir el meu esquelet. I jo no sóc grassa, eh? I de més a més penso, alçar-me per a què?, si no podré fer res... Però dic, Remei, t'has d'alçar cada dia, perquè si un dia no t'alces no t'alçaràs mai més. Això és el que em dic, i potser m'enganyo, eh?, que no sóc pas ximpleta, que ja sé que d'aquí a una temporada, uns dies, unes setmanes, segurament hi haurà una mena d'interruptor que farà clic i tornaré a estar normal. Però penso, si em quedo al llit no m'acostumaré a estar al llit? Aquest és el problema. O sigui que als matins potser m'enganyo, però és perquè tampoc sé quant temps durarà això que tinc, que ja sé que no és res, que no es pot mesurar de cap manera, però li asseguro que hi és, eh? I encara no he fet els cinquanta-cinc, què vol que li digui. O sigui, que com que no sé quant de temps durarà cada cosa d'aquestes i no vull estar-me tot aquest temps estirada al llit o aclofada al tresillo i donant mal exemple a la gent, doncs dic, Remei, t'has d'alçar. I m'alço. I miri que a casa gairebé mai no hi ha ningú, després d'anar-se'n el meu Ramon, pobret, Déu l'hagi perdonat. Ja s'han envolat tots del niu. Tots vull dir els dos fills, el nen i la nena, eh? De vegades vénen, l'un o l'altra, amb els complements, que els dic jo, quins saldos tots dos, i les criatures, i passen aquí un parell de dies amb qualsevol excusa. I després també em truquen, és clar, i els veïns, i hi ha la gent que ve a portar-me feina, que jo ara faig de cosidora de Cui... Qüi... Qüi-cli-Cús, és que em costa molt de dir-ho, i mira que fa tres anys que hi treballo, sap?, són els que tenen les botigues aquelles de color marró. Doncs, això que deia, que m'alço, eh?, m'alço. Plorant, rondinant i queixant-me, però m'alço. I no em funciona el cervell de cap manera, que tinc el cap com una pilota de plom, com li deia, tot el cos de plom, que sembla mentida que de vegades m'estigui ben bé deu minuts o un quart, o més i tot, mirant de recordar quin dia és i què has de fer avui i per què t'has d'alçar tan d'hora. I per què, i per què, i per què... Vostè ho entén, que no sàpigues si és dilluns o dissabte?, que mires el calendari i diu, dijous, però tu no saps què vol dir dijous, la paraula dijous no et diu res, el caparró no rutlla, ho entén? Però la veritat és que alçar-me aviat o tard no em fa res, el tema és alçar-me, que jo no sé si se'n fa càrrec de quin és el meu drama. No ho sé, com si tingués allò de l'alzamiert o una cosa d'aquestes, que no és això perquè ja m'ho van mirar i a la closca no hi troben res. O com si estigués prenyada, no? Vostè sap...? No, és clar, com vols que ho sàpiga, Remei, ximpleta... els homes ni s'ho poden imaginar, això. Però vostè sí que ho hauria de saber, poc més o poc menys. I jo no puc estar embarassada, que a mi no em fan gols des de fa un munt de temps... vaja, des del Ramon, Déu l'hagi perdonat, i disculpi, eh?, que aquestes intimitats suposo que no hi tenen res a veure, però la veritat sigui dita, de prenyada no n'estic. I la tirodial tampoc, que també se la van mirar i diu que la tinc bé, si m'han posat de cap per avall i m'han mirat de punta a punta... I aquesta és una part important del tema, que et sembla que pots anar-te'n al calaix en qualsevol moment i encara no saps de quin mal has de morir i de més a més els metges no et troben mai res i et diuen que fas tan bona cara... per l'edat que tens, això últim no ho diuen, però ho pensen. Perquè bona cara... pots comptar. I després, és clar, passen els dies, els mesos i els anys i no et mors. Llavors, ja em dirà vostè quin paper has de fer. I sí, de vegades sí que és veritat que estic baixa de sucre o de tensió o d'alguna altra cosa, no ho sé, com si estigués enèmica, o com es digui, però això és de més a més, no és el mal que li dic, el de fa tant de temps que ja no me'n recordo quan va començar, devia ser cap als trenta, no abans, vint i tants. Això teu ja comença a semblar com uns cavallets de fireta, ara puja, ara baixa, que em deia el meu Ramon, Déu l'hagi perdonat, que era valencià i va ser ell qui em va animar a aprendre català i a deixar estar la Remedios, que jo abans era la Remedios, sap?, que jo sóc de Múrcia, ho era, vaja, que ara sóc d'aquí de tota la vida, i des d'aleshores, que ja fa gairebé trenta anys, vaig decidir girar full i només parlo en català, i fins i tot he llegit algun llibre en català, i en castellà no, que jo abans no llegia i encara em costa molt llegir. I no cregui que aquí, al barri del Fondo, hi hagi molta gent com jo, no. Però deunidó, que ara hi ha unes quantes dotzenes de catalanistes, encara que no tots voten el Rovira aquell, jo almenys no el voto, jo no voto ningú d'aquests que surten a la tele, em sembla que són tots una colla de... Perdoni, que això no té res a veure amb el que li deia, que li deia que això meu és com una atracció de fira, però sense tenir un temps regular de funcionament: ara funciones una setmana, ara no funciones tres dies, ara funciones un dia, ara no funciones quinze dies, ara funciones cinc dies, ara no funciones mig dia, avui funciones i demà no i demà passat ja ho veurem. És per parar boja de debò, no? Si sabessis que funciones una setmana sí i després una setmana no, doncs mira, dius, Remei, ja pots anar fent programa, que la cosa va aixina, que deia el Ramon, Déu l'hagi perdonat, i llavors t'organitzes. Però no, ara sí i ara no però no saps mai quant temps sí ni quant temps no. És allò que un dia t'aixeques que estàs com una primavera i l'endemà no saps on tens la cara. Doncs, això, com l'embaràs, però... però calla, no, de marejos com aquells no gaires, cansament, un cansament molt gros, que de vegades arriba a marejar, sí, això sí, amb ganes de vomitar i tot, i vomites, eh?, que no m'ho invento, però és aquell mareig d'estar cansada, sap? I llavors, com pots quedar amb ningú o organitzar-te un cap de setmana o una eixideta per demà al vespre? Si al matí no saps com estaràs al migdia! Perquè un dia has descansat d'allò més bé i has dormit com una marmota i l'endemà, clac, fatal. I una altra nit que vas a dormir tardíssim i has tingut un dia horrorós i no dorms... dius, Remei, demà estaràs per llençar, doncs no, resulta que l'endemà et lleves fresca com un pom de flors. I llavors la gent et diu, ui que bé que estàs, quedem per...? I no hi quedes perquè no saps què pot passar i no vols esguerrar el programa de ningú. És una loteria que cada dia et toca, però no saps mai si el que et tocarà serà el dia bo, que a mi no em toca gairebé mai, o el normal o el de plorar, ni si durarà una setmana, un mes, mig any o un matí. I això meu tampoc és com allò d'aquella noia dels socialistes, la que va ser l'alcalde d'aquí, que deu tenir la meva edat, però fa molt bona pinta, ella, i de més a més és molt valenta, tot s'ha de dir, però jo no els voto, eh?, que aquests molt "talante", molt "talante", i després mira, si fa no fa als catalans ens collen com els altres, com aquell nazi "de cuyo nombre no quiero acordarme", oi que m'entén?, i els del Pujol li anaven al darrere com els del Rovira van al darrere del del "talante"... Doncs, perdoni, eh?, el que li deia d'aquesta noia, això meu no és com allò de la fibrologia o com es digui, perquè aquests es veu que quan es posen malalts no és ara sí, ara no, no, fan catacroc i ja els pots arreplegar de terra, perquè ells no poden ni bufar. I fins ara només li he parlat d'alçar-me al matí, se n'adona, no?, però és que la resta del dia és igual. Dius, Remei, no et pots ni moure de casa. Eh que sembla que no pugui ser? Doncs estàs convençuda que no pots ni bellugar un dit. No ho sé, si de vegades ni esmorzo perquè no puc, m'estimo més deixar-ho córrer i una feina menys, i llavors passa allò del sucre, que tinc un hipo... hipo-no-sé-què, no és el singlot, no, com es digui allò del sucre, una baixada de sucre. Perquè sí, al final et bellugues, o sigui que sí que pots, però cada passa que fas, cada escala que puges o que baixes, cada vegada que t'acotes a la cuina per agafar un pot, cada estona de més de cinc minuts dreta, cada cosa que fas et fa rajar sang... No, té raó, sang sang no, no hi ha sang, però com si n'hi hagués, com si te la traguessin fent-te allò que en diuen una cura de moro, sap? I la veritat és que això de la sang... dius, Remei, sembla mentida, però sembla que estàs per morir-te i no et surt mai ni una punteta de sang per enlloc. Doncs bé, no és la sang, no, que ja em van fer les analitis i la tinc per ensenyar, però li asseguro que hi ha alguna cosa allà dins que no funciona. I llavors, és clar, vas per la vida compadint-te, eh que m'entén?, perquè no et veus amb cor de fer res de bo. Et diuen que sí, que ja fas prou, però tu saps per dins que no, que no fas gairebé res perquè no pots dir fava, només unes quantes coses, cada dia les mateixes, i que no et treguin del carril, perquè llavors sí que fas figa del tot. Mires de somriure una mica als que no saben el que tens, perquè no passin ànsia de veure't tan desmenjada, i també als que se suposa que ho saben, perquè veus que tothom fa cara de... de llàstima, sí, però també de no entendre res i a vegades de no creure-s'ho. I això dol, és clar, molt més que qualsevol altra cosa. I llavors és quan dius, millor que tot s'acabi, no? I et ve al cap moltes vegades El Mal Pensament, ja sap què vull dir. Passes per un pont i penses, seria ràpid. I puges en un cot
xe i dius, mentre anem per aquí, per Santa Coloma o Sant Adrià o Montcada o pels voltants, o per Barcelona, doncs bé, el cinturó ben cordat, no?, perquè si tens un accident per ciutat normalment no et mors, i encara podria ser pitjor, el mal aquest i al damunt esguerrada o paralítica... D'això, jo no tinc cotxe, però ho dic de quan vaig amb algú. Ara, llavors que sortim a la carretera o a l'autopista, dius, fora el cinturó i si tenim un accident, adéu-siau, tu, bon vent i ja era hora, com li va passar al meu Ramon, Déu l'hagi perdonat, que ara fa tres anys, i quina sort va tenir... però és clar, ell no volia anar-se'n, pobret. I et diuen que no sé qui s'ha mort d'un càncer de melsa en tres mesos i dius, qui ho havia de dir, que la melsa fos tan important, però mira quina sort, tu, tres mesos i tururut. I un capellà d'una parròquia d'aquí, no el que també va fer d'alcalde, no, un altre que és molt espiritual, que la meva germana el coneixia i un dia que jo estava feta una coca em va venir a veure i em diu que Jesús també va patir molt, i jo que dic, sí, li devia fer molt de mal, però allò seu només va durar unes hores, sap?, un divendres, i després apa, ja va estar llest, i el pobre mossèn no va saber què dir, va parlar del sofriment infinit, i suposo que tenia raó, i que Déu em perdoni, pobreta de mi, però jo amb les tipologies o com es digui això de la religió no m'hi entenc. I entres a la farmàcia a comprar antihomínids, allò dels refredats i les picors que t'agafen per les flors, i dius, Remei, quin munt de coses hi ha aquí per fer-ho de pressa i sense adonar-te'n. I així estàs tot el dia, m'entén? I és per això que truco, perquè voldria saber si ella s'ha trobat amb cap altre cas com aquest meu, i si els costa tant com a mi tirar endavant, i si... i si... si se'n surten, no?, o com ho fan per continuar, perquè jo, la veritat, no puc més, no puc més, no puc més... NO. PUC. MÉS. Eh que m'entén? O sigui, jo ja veig que el perill principal sóc jo mateixa, és clar, que aquest mal no mata ell tot solet, no és com un càncer. Per tant, la pregunta que li vull fer a la seva senyora és ben clara. Li vull preguntar, doctora, creu que me'n sortiré, creu que podré sobreviure? Sisplau, senyor, quan vingui la seva dona li dirà que he trucat, eh?, i que faci el favor de telefonar-me, que és urgent. No, no puc esperar-me fins dilluns. Sí, ja sé que això és casa seva, però és que és un cas molt greu, molt, cregui'm, que hi pot haver una desgràcia. Si ella sap el meu número? El deu tenir, no? Si no, apunti'l, sisplau: 90283471. Gràcies, moltes gràcies. I molts records als nens, eh? I perdoni, eh?, senyor, que potser he parlat massa, però és que volia que es fes càrrec del tema, perquè és clar, si truques a casa del metge ha de ser per un motiu important, no?, i per això volia que vostè es fes càrrec de... eh?, que és important, perquè li digués a la doctora, vull dir a la seva senyora... Perdoni. Sobretot no s'oblidi de dir a la doctora que he trucat, eh?, sobretot. Sí, bona nit. Espero que em telefoni, eh?, sisplau, sí, sisplau. Gràcies, gràcies. Bona nit, bona nit, sí.

Comentaris

  • No vull felicitar-te només[Ofensiu]
    Bartomeu Carles | 01-06-2005 | Valoració: 9

    per l'acurada transcripció d'aquesta donaqueparlasenseparar (en conec una que fa si més no de la mateixa manera que acabo de llegir en el teu relat) sinó dels motius sobrers que té aquesta pobra senyora per a fer-ho.

    Has tocat un tema candent que no només posa en entredit els avenços científics (això, en el conjunt del relat i de la vida de la gent que pateix el que descrius acaba esdevenint finalment, el tema menys important).

    Llegint la Remei, he copsat com n'ha d'arribar a ser, de dur, enfrontar-se a quelcom desconegut que ens angoixa perquè ens senyoreja malignament (ens torna poc més que una desferra, llevant-nos l'autonomia) i perquè ho fa amb total impunitat i sense cap motiu ni regularitat. No hi ha cap per què que pugui explicar-ho.

    Però és que, a més ("de més a més" que diria la pobra Remei) molta gent que ho pateix no té cap bastó on agafar-se, on trobar un xic d'auxili: ni la medecina, ni la religió, ni cap formació "culta" que hagués rebut i pogués donar-li un sentit trascendent al seu viure , al seu existir que ella troba tan buit i mancat de sentit. Només (només-només) la seva pròpia força, l'autodisciplina que empeny a seguir endavant, la capacitat d'obligar-se (en aquest sentit em recorda la meva mare que ahir, acabats de fer els 74 anys, encara em deia: "Mira, jo no em rendeixo. Com més gran em faig més ganes tinc d'anar arreglada i si no em ve de gust, tot just aixecar-me del llit em dic: au, Pilar, obliga't!").

    Saps? Sempre m'he sentit atret (i he admirat) les persones d'edat més avançada que la meva que no han tingut l'oportunitat de formar-se (aquells i aquelles que amb prou feines tenen uns estudis bàsics) però que, alhora, han sabut extreure de la vida un seguit de lliçons que no s'ensenyen precisament a les aules i que, en canvi, esdevenen un autèntic llibre de saviesa on figura anotat allò que podríem anomenar "el secret de la vida". Potser, en el fons, el gran objectiu de tots plegats no hauria de ser sinó aquest. Ja sé que això no és productiu (en el sentit capitalista del terme) ni està massa "de moda", però potser tots plegats hauríem de recordar-nos com n'és, d'important, per viure.

    Dóna records a la Remei i diga-li de part meva que espero que l'interruptor torni a fer clic aviat i permeti deixondir-se.

    Aprofito per agrair-te, ben sincerament, els comentaris que has fet als meus relats. M'ha fet molta gràcia això de ser un especialista "a comentar relats que no comenta ningú". He volgut jugar a això mateix però m'ha costat trobar-ne un de teu no comentat per ningú. Et felicito. Diu molt de la teva capacitat de comunicació, que és ben preuada aquí dins.

    Pel que fa al que em deies sobre un altre món que pot arribar a ser "el món d'aquí a l'inrevés", és un tema que sempre m'ha atret. Et convido a llegir un relat meu d'aquells que va ser comentat tot just penjat (ho vaig agrair moltíssim: era el primer comentari que em feien al web) i allí s'ha quedat, dormint el son dels justos (diguem que va tenir més sort que el protagonista del relat, perquè va aconseguir passar a millor vida i gaudir d'una eternitat infinitament tranquil.la). És el relat titulat "Eternitat". O no m'en vaig sortir del tot, amb la redacció, o el tema és massa aspre per als que donem voltes en un món on el tema de la fama ens atrau, en un moment o altre, amb cants de sirena.

    Estarem en contacte. Enhorabona de nou pel relat!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

peres

72 Relats

289 Comentaris

131384 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com