Sobremorir

El més lògic seria que et valorés el relat... però enlloc d'això, et vull fer una pregunta:

Estas bé? Fa una eternitat que no dones cap senyal de vida, em comences a preocupar...

No et diré que escriguis un altre relat si no vols (suposo que no, perquè sinó ja ho hauries fet), però almenys, si llegeixes aquestes linies, deixa un missatge al fòrum o allà on sigui, només per saber que estàs bé.

Una abraçada.

de veritat... penso com els altres relataires que t'han comentat... m'agraden aquests pocs versos distriibuits de tal manera que creen un poema dur, real, i molt ben escrit. Si, m'agrada... no et cansis mai d'escriure... com diu el cesk, entre tots acabarem amb ells!

Sí... tal com diu el Sergi, segueix escrivint, no te'n cansis mai. Estic d'acord amb tu, que tens un preciós, regal a dins teu. Tothom el te.

Un petó i una abraçada!

Lorelei, m'ha agradat molt el títol d'aquest poema, i el sentiment que coné. Trobo que expresses molt, però que encara et queden coses per expressar. Continua escrivint, si et plau.

El teu comentari sobre La covardia del drac em va copsar profundament, i espero que, realment, es convertís per a tu (i per a totes les persones que travessen per aquesta situació) en una mena de reivindicació, i no pas en una descripció dels inferns del maltracte, cosa que m'hauria semblat a mi mateix pretenciosa i superficial.

Sé que, entre tots, podem fer servir l'espasa de la conciència per matar aquest drac horrible d'una vegada per totes.

Anims!!