Cercador
SIMFONIA NÚMERO 5 DE GUSTAV MAHLER
Un relat de: Montse Milian Massana- Compartir:
Finalment havia parat de ploure. Massa dies tancada a casa. Massa temps per només sentir-se desesperada, escoltar-se, plorar. Va mirar pel balcó. El cel era un conglomerat gris i el carrer estava ple de bassals. Va treure’s les sabatilles i es va calçar els botins de pluja. Sortiria, sí, avui sí. Va agafar de damunt del tocador l’ampolleta de perfum. No sabia si posar-se’n, guardar-la per sempre tal com estava o desfer-se’n a través d’algun ritual. Va decidir posar-se unes gotes d’aquella essència dissenyada exclusivament per a ella. En Gustau li havia regalat la fragància més cara de tot Barcelona pel naixement de la Maria. Cercava sentir-se acomboiada i el perfum l’apropava a la seva nena. Es va mirar al mirall i va veure que tenia a la cara la pal·lidesa de la mort i li va agradar, però va buscar entre les barretes de color una d’un rosa discret, just per il·luminar-se els llavis. La música venia del pis de dalt. En Gustau havia trencat el silenci i tornava a assajar aquella cinquena.
Segon moviment: Stürmisch bewegt. Mit grösser Vehemenz (Moviment agitat de tempesta. Amb gran vehemència)
Després de dinar es va estirar al llit. Desitjava que el seu home no tornés a practicar la música del concert que havia de dirigir al cap de poc. Volia dormir, fugir una estona del seu infern.
Va aclucar els ulls i es va perdre. La pista era de terra i transcorria entre prats. Hi veia algun arbret al fons. No hi havia muntanyes, ni turons, ni desnivells, ni revolts; només monotonia. El cel estava carregat de núvols amb tota la gama dels grisos. Ella conduïa una bicicleta i només es va aturar quan van aparèixer dos homes carregats amb pales i van començar a cavar. Just en aquell moment va veure la nena damunt de l’herba. Anava vestida de blanc i duia llaçades rosa. Quan va sentir que li deia mama, mama, es va despertar amb un somriure.
Tercer moviment: Kräftig, nicht zu schnell (Fort però no massa ràpid)
En Gustau va entrar al dormitori i va deixar la safata que duia damunt de la tauleta rodona del costat de la finestra. Va veure que la seva dona estava desperta i es va apropar al llit.
—Bonica, has descansat? —li va fer un petó a la galta—. T’he preparat el te d’espècies que tant t’agrada.
—Gràcies, gràcies. M’anirà bé.
—Vols que em quedi? Necessites alguna cosa?
—Prefereixo estar sola. Em sap greu...
—Tranquil·la, tranquil·la. T’estimo.
Quart moviment: Adagietto
Mentre xarrupava el te, escoltava la música. La corda sempre l’havia atrapat i es va alegrar que aquella tarda també pogués perdre-s’hi. Quan va distingir l’arpa la cara se li va destensar del tot. Amb una mà seguia la música i amb l’altra acaronava la vànova. Entrellaçava el seu buit amb aquell ganxet que havia fet l’àvia. Es va sentir la nena de la iaia i al mateix temps la mare que volia concentrar-se en l’Anna, la seva petita, que estava a casa dels sogres des d’aquell dia. Quan l’aniria a buscar? No tenia forces. Se li va acudir que potser podria anar ella a Santa Pau i estar-s’hi una temporada. La sogra la cuidaria de bon grat. A l’hora de sopar li trucaria. Ja sentia el refilet dels ocells, veia el vermell dels geranis i notava l’olor del bosc.
Cinquè moviment: Rondó finale
En Gustau tenia massa feina i no la va poder acompanyar immediatament. Va haver d’esperar cinc dies per marxar de Barcelona. Cinc dies que el seu home va dedicar a assajar com un possés la cinquena de Mahler. S’hi jugava bona part del seu futur amb aquella obra. Sortosament practicava quasi sempre al Liceu.
El vespre abans de marxar al poble, en Gustau va estar assajant a casa. Ella estava preparant la maleta quan, de sobte, el segon moviment es va tornar salvatge. Sabia que Alma Mahler havia carregat les cabres per la mort de la seva filla gran a Gustav per ser un maleït compositor de marxes fúnebres i funerals i cançons per a nens difunts! L’envejava.
Tant de bo ella pogués descarregar-se culpant algú per la mort de la Maria. Al càncer no podia, ni s’immuta.
Comentaris
-
Música i prosa[Ofensiu]Prou bé | 02-05-2022
O prosa i música que semblen poema!
He llegit el teu relat essent conscient que participava d'una "cosa gran". Genial!
Gràcies
Amb total cordialitat -
Gustav[Ofensiu]kefas | 29-04-2022
Meritori exercici d'expressar en llenguatge literari el llenguatge musical. Per ell sol, sense el paral·lelisme musical, el relat val molt la pena. No soc bon melòman i Mahler és un compositor amb qui tinc una relació d'admiració transitiva. Admiro a persones que l'admiren, però a mi, si em deixen sol amb ell, no m'acaba de fer el pes, excepte el darrer moviment de la segona i l'adagietto de la cinquena. Al Gustav d'aquest darrer el vaig conèixer molt abans que al Gustav que el va compondre, a Venècia i, potser per l'expressivitat de les imatges i la de la música, que es potencien mútuament, sempre m'ha agradat molt. La sensació que em transmet és més d'inquietud que de placidesa, de frustració per no poder atrapar les onades de bellesa que estan a l'abast de la mà. Em passa amb en Mahler, les seves estridències són pertorbadores i les quietuds, inquietants. En resum, m'ha agradat molt i em podria haver agradat més d'haver-se produït el sincronisme entre la meva percepció de la teva lletra i la seva música.
