Cercador
COSA DOLENTA, FORA DEL VENTRE
Un relat de: Montse Milian Massana- Compartir:
Estava molt pansida, com si m’haguessin xuclat la voluntat i la il·lusió, i no me’n sortia. Vaig decidir pouar dintre meu.
No em va agradar gens el que hi vaig veure.
Als intestins hi vaig trobar moltes adherències. Vaig reconèixer el munt d’idees, ara putrefactes, que havia desestimat al llarg dels anys. Uns cops per por, d’altres per vagància. No calia que continuessin fent-me analítiques ni ecografies, els recargolaments que no em deixaven viure segur que venien d’aquí.
Vaig pujar fins a la tràquea i hi vaig descobrir Il·lusions estancades. Ves per on, ja sabia l’origen dels meus episodis d’afonia.
En arribar als maxil·lars em vaig adonar que les articulacions no encaixaven, com si haguessin descarrilat. Allà s’havien concentrat les negacions i les frustracions, les que m’havia provocat al llarg dels anys per poruga i reprimida i les que havia consentit que m’infligissin. Com no havia de tenir problemes per mastegar?
No vaig voler anar fins al cervell per analitzar neurones i connexions. Segur que hi trobaria un gran desgavell i no ho suportaria. Tampoc em volia enfrontar al fetge, el pàncrees... Les pors de sempre em paralitzaven.
Aleshores vaig notar una arcada i, a cuita-corrents, vaig anar al bany. Una arcada darrera una altra. Semblava que m’alleujava. Per tant, vaig decidir que m’apuntaria al carro de l’arcada següent. Així ho vaig fer. La pau em va arribar quan tota jo vaig desaparèixer per la tassa del vàter.
No em va agradar gens el que hi vaig veure.
Als intestins hi vaig trobar moltes adherències. Vaig reconèixer el munt d’idees, ara putrefactes, que havia desestimat al llarg dels anys. Uns cops per por, d’altres per vagància. No calia que continuessin fent-me analítiques ni ecografies, els recargolaments que no em deixaven viure segur que venien d’aquí.
Vaig pujar fins a la tràquea i hi vaig descobrir Il·lusions estancades. Ves per on, ja sabia l’origen dels meus episodis d’afonia.
En arribar als maxil·lars em vaig adonar que les articulacions no encaixaven, com si haguessin descarrilat. Allà s’havien concentrat les negacions i les frustracions, les que m’havia provocat al llarg dels anys per poruga i reprimida i les que havia consentit que m’infligissin. Com no havia de tenir problemes per mastegar?
No vaig voler anar fins al cervell per analitzar neurones i connexions. Segur que hi trobaria un gran desgavell i no ho suportaria. Tampoc em volia enfrontar al fetge, el pàncrees... Les pors de sempre em paralitzaven.
Aleshores vaig notar una arcada i, a cuita-corrents, vaig anar al bany. Una arcada darrera una altra. Semblava que m’alleujava. Per tant, vaig decidir que m’apuntaria al carro de l’arcada següent. Així ho vaig fer. La pau em va arribar quan tota jo vaig desaparèixer per la tassa del vàter.
Comentaris
-
Mitjons[Ofensiu]kefas | 29-04-2022
Quan rento mitjons acostumo a girar-los perquè suposo que la part interior és la més bruta. Suor, pell morta, restes de crema hidratant poden ser un bon adob per fer créixer colònies d'àcars i microbis. Però, de vegades observo la part externa i també, potser pel meu costum de caminar descalç, hi observo adherències que no la fan més neta que la interna. Llavors no els giro perquè, tot i que no tinc clara la relació entre la brutícia de dins i la de fora, intueixo que hi ha una dependència entre les dues i que si no tinc neta la part de fora mai quedarà ben neta la part de dins. -
Sí [Ofensiu]Montse Milian Massana | 30-03-2022
Sí, tens raó.
-
Molt X treure[Ofensiu]Prou bé | 30-03-2022
Renoi! Que no sap parar a temps!
Bon relat. Més que ciència-ficció el trobo de pur realisme. Potser portat al extrem, però...
