CUQUES

CUQUES

—Un escarb...! Noooo!!! Fora!!! Fora!!!

La Isabel s’aixeca del llit xisclant i, d’una revolada, es planta al pis de sota. Corre fins a la cuina i d’un armariet en treu l’esprai per matar insectes. Travessa la sala amb quatre passes, puja l’escala volant, obre la porta de l’habitació i, sense mirar dins, s’està una bona estona tirant insecticida sense pietat.

Torna a la cuina amb el cor encara accelerat. Per la finestra veu el cel enterbolit i boira a la muntanya. Quan aconsegueix relaxar-se pensa que és feliç a Can Boix. Aviat farà un any que va deixar Barcelona i quasi no la troba a faltar. Els ulls la guien fins la parra i evoca que la primera vegada que en Llorenç la va convidar a dinar ho van fer sota la seva ombra. S’hi estava tan a gust que es va deixar seduir molt aviat. No van arribar a menjar les postres, van haver de córrer al llit menjant-se a petons, xisclant i rient. El deliri li va desaparèixer quan va veure l’aranya damunt dels llençols. Ell va escoltar pacientment que no suporta els insectes, que els té fòbia des de petita, fòbia diagnosticada. Després d’assegurar-li que no en trobaria cap més, l’home va fer-li carícies i mossegades dolces fins que el desig d’ella va renéixer i van acabar amb una explosió intensa i joiosa. Els homes que ha tingut abans d’en Llorenç només li han donat problemes. En canvi, ell és amorós, un manetes, té cultura i al llit és una fera.

La Isabel s’ha preparat cafè i va cap a l’estudi. Descorre les cortines i observa la boira. Engega l’ordinador i busca, entre els arxius, el de la traducció en què treballa. Només hi ha una cosa que li preocupa: les trobades d’ell amb els amics. Quan es reuneixen marxa ben d’hora i de vegades no torna fins la matinada. No acaba de saber què fan. No li agrada donar detalls i l’emprenya que torni amb una fortor estranya als cabells, al cos i amb l’alè que li put a alcohol. Al llit no para de donar voltes i més voltes, i ja no pot dormir. No sembla ell, tan polit i considerat com és. “Ai, que estàs gelosa!”, se li’n riu l’endemà. “Si som uns avorrits que passem hores al bosc recollint el que toca segons la temporada”. Sortosament en Llorenç s’ha deixat convèncer i aquesta nit els coneixerà.

Quan ell torna a casa, troba la Isabel posant-se crema al cos.

—Ep! Que estaràs massa bonica i se’t tiraran al damunt. —Li fa un petó.

—Si són uns bèsties no hi vaig. —li contesta ella enriolada.

—Preciosa, no has de patir. Que són els meus amics!

Després d’un trajecte llarg per pistes forestals que la boira sols deixa endevinar, arriben al restaurant. A l’entrada troben un home que en Llorenç presenta com en Tomàs el propietari.

—Es pot saber per què la tens tan amagada, Llorenç? —Pregunta en Tomàs. Després s’adreça a la Isabel— Tenia moltes ganes de conèixer-te! Es passa el dia parlant de tu.

—Ah! Vaja.

L’home els fa passar a un menjador petit on hi ha una taula rodona parada per a cinc persones.

—Us serviré una copa. Vi negre com sempre? Et va bé Isabel?

Tres homes arriben enmig de crits i rialles. En Llorenç fa les presentacions.

—Isabel, en Pere, en Miquel i en Joan. Nois, la Isabel.

Els tres homes li fan un petó i s’asseuen a taula.

En Tomàs serveix vi als nouvinguts i a continuació els llegeix el menú.

—Sobretot, atenció amb la beguda, no fos cas que ens passéssim. No la caguem, sisplau—adverteix en Llorenç al seus amics aprofitant que la Isabel ha anat al lavabo.

Quan la Isabel torna els quatre homes que estaven xiuxiuejant aturen la conversa.

—Ja veig que teniu secrets —els diu ella.

Per resposta els quatre riuen fins que ella s’hi afegeix.

Sopen fent broma i, quan arriben a les postres, ella gosa preguntar-los si tenen parella. No donen gaires detalls però li queda clar que ara estan sols.

Mentre prenen el cafè, en Llorenç comença a parlar d’herbes remeieres. Els quatre homes en saben un niu i no només preparen tisanes –la Isabel ja ho ha comprovat a casa— sinó que també elaboren ungüents i licors com feien les àvies. Després enceten el tema bolets i s’embalen tots quatre.

—Isabel, em sap greu. —en Joan s’adona que badalla. —No tenim remei. Quan ens posem a parlar perdem la consciència del temps i se’ns fa tardíssim.

—Perquè ens disculpis, que et sembla que un dia d’aquests et preparem un dinar? Els quatre cuinarem per tu i coneixeràs les nostres especialitats. T’agradarà, segur.—proposa en Pere.

—Magnífic! Ho trobaràs deliciós, Isabel. —diu en Llorenç— Fem-ho a casa. Us va bé aquest diumenge?

La resposta de tots és afirmativa.

—Preciosa, podem convidar els teus amics de Barcelona. S’ha de ser colla per tanta vianda.

A la Isabel li costa dormir. Repassa les converses i reconeix que, quan s’ha oblidat de prejudicis, en Pere, en Joan i en Miquel li han agradat. Busqui per on busqui no els troba cap pega. Segur que no fan res anormal quan surten amb en Llorenç. Algun dia han begut de més i això és tot.

L’endemà, quan es desperta, baixa directa a l’estudi. Té pressa per enviar un correu a la colla convidant-los a dinar diumenge. Vol comprovar si la impressió tan bona que s’ha endut amb els amics d’en Llorenç la comparteixen. Quan hi arriba sent un cop de porta.

—Què passa?!

—Preciosa, t’he espantat?

La Isabel s’acosta a l’entrada.

—No sabia que estaves a casa. Pensava que tenies visita d’obra a primera hora.

—L’he retardat. La boira és massa espessa.

—Què és tot aquest material?

—És per arreglar el celler. A veure si ho faig d’una vegada i així hi pots entrar. —li fa un petó—. No et feia llevada.

—Quan dius arreglar el celler... Vols dir...

—Que el deixaré net de tot. No hauràs de patir, no hi trobaràs ni aranyes, ni cuques, ni escarabats, ni...

—Calla!!!! No vull escoltar aquest noms!!!!!

No vol pensar-hi, però se sent alleugerida. Ja no hi haurà cuques. Per fi podrà entrar al celler i veure els vins. En Llorenç n’està molt orgullós. Li va voler ensenyar el primer dia que es va quedar a dormir però ella en va sortir a corre-cuita quan va veure el primer escarabat.

El diumenge es lleva amb boira pixanera i fred.

Després d’esmorzar la Isabel i en Llorenç endrecen la casa, allarguen la taula i comencen a parar-la.

—Llorenç, has vist el meu mòbil?

—No, preciosa.

—No sé on el tinc.

—Tranquil·la, ves a buscar-lo. Els homes ens encarreguem de tot, recordes?

—Que bé. Un cotxe. Ja estan aquí!

Surten a rebre’ls a la porxada. En Pere, en Joan i en Miquel saluden afectuosament la Isabel que s’escapoleix dintre la casa.

Quan torna, veu que les amanides estan posades en safates, el pa sucat amb tomàquet i sent una olor de xai premonitòria d’un bon dinar. Tantes sensacions quasi la fan oblidar que no troba el mòbil enlloc. En Llorenç se li apropa.

—Preciosa, no t’espantis. M’acaba de trucar en Simó.

—A tu?

—Fa estona que els teus amics intenten parlar-te i com que no els contestes... Es veu que la Mercè ha tingut dolor al ventre tota la nit i l’han dut a l’hospital.

—Què dius?

—Té una oclusió intestinal i l’han d’operar d’urgències.

—Deixa’m el teu telèfon.

—Estan amb ella i a l’hospital els han demanat que tinguin els mòbils en silenci. M’he anticipat i els he dit que hi anirem d’aquí un parell d’hores. Et sembla bé?

—I tant. Però i els teus amics?

—Tranquil·la, el dinar està fet, mengem una mica i marxem immediatament. No són de compromís.

La Isabel li fa un petó a la galta i ell n’hi torna un d’apassionat.

—Mmmm com em poses! Au, acompanyem a triar el vi. Farem la inauguració del celler.

—Què fa aquesta mà?

La Isabel treu la mà d’ell de dintre els seus texans i arranca a córrer rient. En Llorenç l’atrapa davant del celler. Cerimoniosament obre la porta, encén els llums i la Isabel pren consciència de la magnitud d’aquell espai. Hi ha tres fileres d’estanteries curulles d’ampolles i darrera, a la paret, sis botes força grans. A l’esquerra, on creu recordar un forat, hi ha una paret de fusta que encara fa olor de vernís i una porta. La Isabel l’assenyala.

—Aquí hi he guardat les eines, les botes buides, els cabassos i tot el que hi havia per aquí el mig. Qui sap si mai ho hem de fer servir. Preciosa, vens a buscar una ampolla d’aquell vi francès que tant t’agrada?

L’empeny suaument fins al passadís que hi ha entre les botes i les ampolles. Li fa un petó i li descorda els pantalons.

—Què fas?

—Preciosa, preciosa, preciosa...

Les mans d’en Llorenç li han descordat la camisa i fan un recorregut frenètic des dels pits fins al clítoris i des del clítoris fins als pits.

—I si venen...?

La boca d’ell li clausura les paraules. Ella comença a gemegar i inicien una dansa fins ara desconeguda per la Isabel. S’oblida de l’amiga que està a l’hospital i dels homes que estan a la cuina. Està concentrada en el que passa en aquell lloc màgic.

—Llorenç, més! Sisplau, més! Més! Que no s’acabi!

L’home la deixa suaument a terra i reinicien el ball fins que un cop de porta els atura i un munt de frases cauen superposant-se damunt la Isabel.

—Ja hi som tots. Esteu convidats, amics. En tenim per tots quatre.

—Què dius, Llorenç? —s’espanta la Isabel.

—No perdem el temps. Som-hi!

—Obre’t de cames, filla de puta!

—Nooooo, nooooo, nooooo!!!!!!

—Deixa de cridar, meuca!

—Fot-li a la boca! Així no parlarà més.

—Llorenç!!!!! Sisplau, nooo!!!!!!

—Preciosa, tenim ganes de festa.

El cos de la Isabel es desfà en dolor i el seu cervell no pot processar el que està passant. Una llumeta li diu que ha de fugir, però són quatre homes que alternativament la tenallen.
—I si fem un descans per menjar?

—Anem a recuperar forces.

—Els meus ami... —intenta dir la Isabel.

—Els he explicat que vas marxar ahir sense dir on anaves i que no has tornat. Ningú et trobarà mai.

La Isabel tanca els ulls perduda. No compren res, té el cervell anestesiat. Només sent dolor que, fent onades, es propaga des del seu sexe fins a la resta del cos.

—Nanos, la deixarem a l’habitació que li he construït aquí al costat. Preciosa, et convido a teva nova casa.

Entre en Joan i en Pere agafen la dona. En Llorenç es treu una clau de la butxaca, obre la porta de fusta i encén el llum.

—Escarabaaaaaats!!!!! Noooooooo!!!!!!