Silencis

Te'n vas anar piulant ben baix, com un ocell. Tenies els ulls closos, les mans balbes, el cos que llanguia en un bleix feixuc. Ja no et pudia l'alè ni et traspuava suor a través de la pell distesa. Tot tu estaves sumit en un son profund que s'esvania. Volies reposar i no deies res, però tots volíem dir-te moltes coses. «Adéu», sobretot.

Mai t'havíem dit adéu. I tu ens ho havies dit tantes vegades... Ens donaves consells i ens agraïes la companyia. No ens feies cap retret. Semblaves un infant. Des de la primera visita al metge, senties com a poc a poc davallaven els castells que en un altre temps havies volgut construir. S'esfondraven els rajols i les finestres. No tenies el demà passat ni l'altre. Hi havia l'avui, potser el demà. Un trànsit que t'envaïa de records i reflexions. I t'estovava l'ànima.

Quan te'n vas anar, però, no hi havia cap consell. Cap gràcies, cap adéu, cap te'n recordes. Només hi eres tu. Que t'esmunyies lentament. Que panteixaves alt. I tots restàvem en silenci al teu voltant, mentre els teus pulmons engolien les darreres alenades d'aire. Érem molts, però ens sentíem sols. T'escoltàvem a tu que no ja no eres tu; i ens escoltàvem a nosaltres que tampoc érem nosaltres.

Vas respirar més fort. Jeies planer i el cap mirava cap enlaire. Els teus músculs, secs i pansits, van contraure's en un darrer esclat. No vam dir res.

Ens vam quedar amb la por. I amb el record. I amb la dolcesa amarga d'aquell que és conscient de la seva pròpia fugacitat.