Silenci

El silenci, és una cosa força curiosa. Avegades el silenci ens acompanya quan hi ha més sorolls al voltant, però per a nosaltres no existeixen. El silenci pot dir molt més que les paraules dites amb la veu o les paraules escrites. Un full en blanc pot significar més coses que un full escrit.
Això ens pot ensenyar moltes coses, però quan aquest silenci, aquesta falta de paraules i soroll, va acompanyat de la foscor pot arribar a ser mortal. Va ofegant a poc a poc a qui acompanyava, enfonsant-li la ment i el cor a les tenebres sense deixar que l'aire, la vida, ajudi la bona gent que cau davant els problemes que porta el silenci acompanyat.
Dins una ment torturada pel silenci es poden sentir crits de desesperació, demanant ajuda, però...res més. No hi ha res més. Crits desesperats pel patiment provocat, per l'angoixa, plens de rabia. Les persones que ho pateixen es veuen soles al món ja que el silenci no els deixa veure més enllà. Dins la ment volen pensaments:
"Tot es fosc... vull sortir, vull acabar amb tot.
-No puc més, no tinc forces."

Pensaments que volen torturant les ments envoltades de silenci, només el ressò dels propis crits senten i viuen.
Una mala passada del silenci que tanta gent aprecia de vegades. Però això és poc, devegades el silenci i la foscor ho fan veure tot d'una manera horrible, fan que la ment busqui la pròpia destrucció. El desig de la mort acava envoltant aquella pobra gent de cor feble, ments febles buscant una sortida a tots els problemes i només en troben una.
"Tot s'acabarà, tot. Si em tiro pel pont ja res no em fara mal. És la solució, l'única. Vull sortir, quina altra cosa puc fer. Ningú no m'ajudarà, estic sol. "

Sol? Això creu molta gent en anar amb el silenci; creu que no hi ha ningú més al món on viuen i un món buit no és res, i si no és res no val la pena ser-hi. Una escapatòria per a algú que es troba sol, envoltat pel silenci i la foscor. És dificil de trobar, i el silenci no ajuda. Encara que de vegades és el soroll que porta a la foscor i a la solució de la mort. Aquesta vegada no són només els propis crits que ressonen a l'espai fosc; també hi ha altres veus i crits sorgits del no res, veus que diuen coses, coses que fan mal i que poc a poc acaban destruint la ment torturada. Els crits poden ser de veus molt variades, fins i tot de veus conegudes encara que potser no es reconeguin.
"-Qui crida? Que passa? Deixeu-me tranquila. Tothom vol que acabi, tots m'ho diuen cridant, sento tantes veus que ho diuen. I altres que volen oblidar. Doncs jo també vull oblidar.
Sento com els ulls s'em tanquen, em quedo sense força, no puc continuar així.
-No! Pareu, deixeu-me!
Les veus són més fortes, s'estan apropant, vull que callin, que callin per sempre."

L'angoixa i la desesperació fan que la ment vulgui posar fi a tot; vol arribar al silenci sense saber que després serà quest silenci el que la fara patir: un patiment que li costarà suportar. Potser massa.
"Les veus se'n van, sóc feliç. Ja no sento res, el silenci m'envolta, tot el meu voltant es fosc, segueixo sol...tinc por. Què pot passar ara?
-Prou...no vull estar sol.
Miro al meu voltant, no hi ha ningú estic sol, m'han abandonat a la meva sort. No puc fer res, no hi tinc res a fer."

En veure la situació la persona abandona. Al principi se sent bé, se sent acollida pel silenci, però aviat s'adona de qui acompanya aquest silenci: la soledat. Trista soledat que amb el silenci a decidit anar torturant les ments de tots aquells que decideixin abandonar-se al silenci. L'eternitat del silenci fa l'angoixa dels tristos humans més llarga. Tots acaben volent el mateix.
"-Prego a la mort que em vingui a buscar, res més he de fer en aquest món, vull acabar ja amb tot. Demano el descans etern per a mi, i per a tots els infeliços que com jo segueixen respirant aquest aire viciat, ple de malícia, ple de patiment."

"-Vull que tot s'acabi i ho acabaré.
Dono un parell de passes cap endavant, puc veure perfectament el precipici que em crida. L'estic sentint. Diu que em tiri, que allà dalt sere feliç. Tanco els ulls amb força i vaig cap endavant amb decisió. Sota els meus peus hi ha el no res. Sento com el vent m'acaricia suaument. Vaig caient amb força velocitat. És una sensació agradable. Però... que estic fent, no vull morir, intento cridar però no tinc veu.Sento un cop fort i tot s'acaba..."

La mort arriba per aquells que la desitgen. És trist. Depèn de l'edat fa més o menys llastima, però sempre en fa.
I tot això, per què? Tot comença quan el silenci ens envolta i fa que ens endinsem en un món només nostre; en un món en què estem sols. I una persona sola no pot viure. Hi ha gent que s'adona del que passa, saben que la foscor i la soledat els esta arrosegant cap a la mort. També hi ha persones capaces d'evitar-ho... però n'hi ha que no.
Pobres mortals que és queden sense força davant del silenci etern. Res queda per aquells infeliços que res intenten per sortir del camí cap al final. L'angoixa que els porta a la desesperació és així de cruel.
Entre la gent que ho supera hi ha persones que acaben en un altre món on tot és bonic i només hi ha felicitat on tot es desastrós i caòtic. Pobra gent que acaba boja, sense seny, sense saber de la veritat que viuen en un món propi on no estan sols i on el silenci no te lloc. Però aquests també acaben caient pel forat que porta a la mort.
Tothom arriba a la mort, al descans etern, desitjat pels uns, rebutjat pels altres, però sempre s'hi arriba. Alguns ho mereixen, d'altres no. Però tothom cau a les seves mans i res es pot fer per evitar-ho. Només es pot evitar arribar-hi amb silenci. Encara que per això s'ha d'evitar el silenci i no és pas fàcil ja que aquest sempre és present, sempre vigila per trobar l'entrada al cor d'una persona.