Record del poble

Es fosc, els núvols no em deixen veure el cel. Camino lentament pels carrers del meu poble, un poble perdut entre muntanyes, perdut en el records de molts gent. Mai ve gent nova, mai no ve ningú. Una gota d'aigua cau suaument sobre el meu cap, miro al terra i veig com més gotes cauen, comença a ploure, vet aquí la explicació dels núvols. Feia molt que no plovia, ja tocava. Segueixo caminant amb tranquil·litat, no m'importa mullar-me, l'aigua no em farà pas mal, no com ells.
Penso en tot, penso en tots. Han marxat, m'han deixat sola en aquest poble abandonat, en aquest poble perdut en el record. Els vaig trucar per si volien venir a passar l'estiu, però res. Perquè vull amics com aquests? A saber quantes vegades me fet la pregunta. No vull pensar-ho, són masses vegades maleint el dia en que els vaig conèixer, m'han deixat ven sola i a sobre no m'esperava allò altre... allò que tan de mal ha fet i farà sempre. Sempre els recordaré encara que els intenti oblidar. Ells m'han fet plorar, han fet que el cor plori. Han fet d'aquest poble... un desert.