Si són roses, floriran (amb permís de Pedrolo)

Un relat de: ninona
Com cada dia que l’anava a veure, en Jordi duia una rosa.
Tant era el color de la rosa; avui vermella, no d’amor passional sinó d’amistat sincera; un altre dia blanca, d’innocència, per dir-li que n’estava pendent d’ella; altres vegades rosa, per mostrar-li la seva simpatia; els dies assenyalats, groga, per celebrar-los amb alegria. Sense voler-ho havia anat descobrint què volien dir els diferents colors de les roses –la Flor era incapaç de vendre-li cap rosa sense explicar-li abans el seu significat–, però en el fons li era indiferent.
En Jordi li duia una rosa per fer-li sentir que mereixia una altra oportunitat.

* * *


Tot va començar quan la Rosa –que contràriament al que diu la cançó, encara volia ser princesa– va conèixer en Drogó.
En realitat Drogó no s'assemblava gaire a la imatge que se n'havia fet del seu príncep blau, però tenia alguna cosa que la captivava: era tot amor, una persona imprevisible i sorprenent, i per sobre de tot, ella era la seva princesa. Ell l'estimava tant que no suportava que l'altra gent la mirés; patia tant que la Rosa va deixar de posar-se segons quina roba per no fer-lo sofrir; fins i tot va deixar de banda algunes amistats que no li convenien, que la distreien del seu amor; tot era poc a canvi del seu somriure, de l'amor d'en Drogó.
En Rai, el pare de la Rosa, un cop superat el tràngol que la seva filla estimés més un altre home que a ell mateix, n'estava satisfet: en Drogó era l'home que necessitava la seva filla, fins i tot havia aconseguit fer-la creure en alguns temes que ell no se n'havia sortit. Potser sí que a vegades era un xic massa enèrgic en les seves apreciacions, potser sí que algun cop havia estat excessivament intolerant amb els petits defectes de la Rosa, però què vols, era un home i no podia estar per segons quines tonteries.
Amb el temps, però, el somriure de la Rosa es va tornar intermitent. En Drogó tenia alguns dies dolents i ella només feia que somicar i reclamar-li una atenció que no es mereixia; sort que ell la seguia estimant i sempre disculpava aquests mals dies amb algun regal, amb les paraules adequades, amb el somriure més amatent. I aleshores la Rosa sabia que ell encara l'estimava i que la perdonava per ser tan criatura; i també sabia que les amigues que malparlaven d'ell només eren unes envejoses que la volien allunyar de la seva felicitat. A més, què faria en Drogó sense ella? La necessitava.
Poc a poc la Rosa s'havia anat aïllant: ja gairebé no sortia si no era per comprar o quan anava amb el Drogó, havia anat deixant de banda les amigues d'antuvi i tenia poc temps per visitar el pare. A més, darrerament no es portava del tot bé i ell l'havia de castigar i aleshores no podia sortir durant uns dies perquè sinó tothom s'adonaria que no era prou dona per fer-lo feliç. Sabia que ell ho feia perquè l'estimava, però li feia tan de mal que a voltes voldria fugir, tornar a la seva vida d'abans, quan encara no era princesa però tampoc l'havia segrestat cap drac.

Tot seguia igual, dia rere dia.

Però vet aquí que finalment en Rai se'n va adonar que això del drac no era només cosa dels altres, que potser sí que la seva filla era una més de les donzelles raptades, que ser home distava molt de comportar-se com un drac d'aspecte amatent però agressor, vexador, dominant i dominador. I va ser aleshores que va saber que havia de demanar ajuda. I va ser aleshores que va arribar en Jordi muntat sobre la seva moto blanca.
En Jordi va intentar convèncer en Drogó que la deixés anar, va apel·lar a totes les raons que se li van acudir per fer-li entendre que ella no era la seva propietat, que estimar-la no era posseir-la. No se'n va sortir.
Però això no seria una llegenda com cal si els dolents no fossin castigats i les princeses rescatades –tot i que la realitat és tristament diferent– així que finalment en Jordi va desembeinar la seva espasa i va aconseguir que en Drogó es rendís. La Rosa encara es debatia entre el seu amor dominant i la seva llibertat.

* * *


D'aleshores ençà, cada dia que la va a veure, en Jordi li duu una rosa perquè creu fermament que –com diu el títol de la novel·la de Manuel de Pedrolo– si són roses, floriran; potser no avui ni demà, però segur que floriran. Cada rosa un missatge d'esperança pel futur, un pas en l'educació dels futurs amants, un crit en la consciència de la societat; cada rosa un floc de pètals suaus i amorosos per les víctimes innocents; cada rosa un munt de punxes pels seus botxins.

Comentaris

  • Esclavitud[Ofensiu]
    kukisu | 30-08-2012 | Valoració: 9

    De vegades les persones som esclaves dels nostres sentiments i no ens adonem de la realitat. Un bon relat i un tema de cada dia, lamentablement per a moltes dones.

  • Floriran sense permís[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 28-04-2011 | Valoració: 10

    Malament si la Natura necessités el permís dels humans.
    M'agrada la frase.... la rosa un missatge d'esperança...
    I afegeixo...una esperança lliure... com un globus que vola i vola.

  • massa real[Ofensiu]
    totllegint | 27-04-2011 | Valoració: 10

    Desgraciadament és massa real per ser llegenda.
    És esgarrifós el maltracte psicològic primer i després les agressions físiques, la dona s'infravalora i és molt complicat sortir d'aquest forat negre.

    M'ha agradat molt.

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de ninona

ninona

58 Relats

230 Comentaris

127327 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 1964. Volia investigar i fer grans descobriments, i vaig estudiar Bioquímica, però després de moltes voltes he acabat fent projectes informàtics, una feina que m'agrada.

De sempre m'ha apassionat llegir i escriure. Un dia vaig descobrir aquesta web a través d'un bon amic que hi escrivia, i des d'aleshores m'hi passo quan puc.

Va haver un temps que participava en els reptes (aleshores nomès hi havia el clàssic) i era gairebé addictiu, però ara m'és gairebé impossible.
Darrerament m'he aficionat al niporepte, però només hi participo de tant en tant.

També em trobareu al bloc Univers madur.

Passeu-vos, comenteu i no dubteu a criticar: és la millor manera de millorar.

Per qualsevol cosa que vulgueu, m'agradarà tenir notícies vostres ...

ninona1206[arrova]gmail[punt]com


Per si us fan servei, algunes eines i enllaços útils