Sense maletes

Un relat de: Verena
La Dina recordava com si fos ahir l'última vegada que havia trucat a aquella porta. Ara ja no era tan jove, ni tan valenta, li tremolaven les cames i la xafogor de l'autobús l'havia mig estabornida. Però tenia els diners i allò era el que comptava.
Va pitjar el timbre i de seguida va sentir la fressa d'uns peus que s'arrossegaven a l'altra banda de la porta i el xerric del llisquet. Va estirar-se les mànigues de l'abric i va subjectar la bossa amb força.
- Sóc jo, la Dina.
- Endavant, la senyora l'espera -va respondre-li el noi, alhora que li indicava el camí fent un gest amb el cap.
La casa no era molt gran però disposava d'aire acondicionat i les portes no eren de fullola, tal com era habitual al poble, sinó de fusta massissa. La Dina no va poder resistir-se:
- Puc anar al lavabo?
- Allà – va assenyalar el noi.
Va obrir l'aixeta i gairebé se li escapa un crit quan va veure rajar l'aigua. Si hagués pogut, hauria omplert bidons i bidons del líquid sanador i se'ls hauria emportat cap a casa per l'Ahmed i la Salma. També per l'Osman. Va acostar els llavis a l'aixeta i va beure un parell de glops d'aigua. Després va remullar-se la cara. A través del mirall va fixar-se que de la banyera vessava espuma, no devia fer gaire estona que algú l'havia utilitzada perquè encara se sentia l'olor del sabó i de les sals de bany. No s'ho podia creure. Si no s'hagués recolzat a la pica, hauria caigut al terra com un sac.
Sense gosar malbaratar ni una gota més, va enfilar el passadís fins a la sala principal, on l'estaven esperant.
-Tens els diners? - va preguntar-li la senyora, tot arrufant unes celles perfilades amb retolador.
La Dina va treure un manyoc de bitllets de la bossa i va mostrar-lo a la senyora.
El mateix noi d'abans va acostar-se-li i va estirar-los-hi de les mans. Va comptar-los en silenci. Va mirar cap a la senyora i va assentir.
- Molt bé, doncs. Digue-li al teu fill que demà a primera hora el recollirem davant de l'antic hospital. A Cartagena podrà comprar-se el que necessiti però que no porti cap maleta perquè la barca ja va passada de pes.
La Dina va fer que si amb el cap i, sense pronunciar ni una paraula, va disposar-se a sortir de l'habitació.
- Un moment, dona -va dir la senyora- Aquesta vegada anirà bé. Confia en mi.
La Dina, fent un esforç per no plorar, només va poder donar-li les gràcies i marxar amb el cap cot.
- Recorda, res de maletes. Si el nano porta maletes, no pujarà. T'he avisat – va afegir la senyora.
Un cop a fora, va mirar el cel. Era una nit clara, estrellada i el mar bressolava els nois i noies que, com el seu Osman, provaven d'escapar de l'infern.
Era el tercer fill que enviava a Europa. Els altres dos, no hi havien arribat.

Comentaris

  • Jo també tinc tres fills...[Ofensiu]
    Mena Guiga | 02-11-2015

    Si no ho vivim, no poden ni imaginar en un 1% el que deu suposar aquest tràngol.
    Tant de bo el relat no tingués una base real i tot ell fos ficcionat!

    Molt ben escrit.

    Veig que fa poc que ets a relats. No sé si et faria gràcia, però al fòrum s'hi duen a terme uns 'reptes'. Enguany convoco el repte clàssic. Au, dit està.

    Mena