Per fires, moniatos

Un relat de: Verena
Quan la setmana passada la Tere va cridar-me al despatx per felicitar-me ja m'ho vaig veure a venir. Gràcies a mi les vendes de panellets havien augmentat a tota la província i ara em proposava encarregar-me també dels moniatos. Vaig pintar-me un somriure a la cara i vaig assentir. L'Oleguer, l'actual venedor de moniatos, havia demanat una excedència de dues setmanes per escriure una novel·la de quatre-centes pàgines sobre 1914 però la Tere creia que no ho sabia i que em deixaria afalagar. No s'equivocava. Vaig posar-me tant en el paper que la sang va inundar-me el rostre, fins al punt que, quan vaig sortir del despatx, la Sònia va preguntar-me si ens havíem afartat de vi. Déu me'n guardi, li vaig vomitar. Després, amb el cap alçat i el pit enfora, vaig avançar cap a la nova tasca. El sou continuava fent-me cargolar de riure però entre les parades de moniatos del barri vell de Girona ja entrellucava la fama eterna.
Amb prou feines han transcorregut vint minuts i sóc a la Gran Via fent bramar el clàxon. Em rossego l'ungla del dit gros del peu. Sobre la calçada no hi cap ni un sol cotxe més i tots tenen pressa per arribar a les barraques abans que no s'acabin els frankfurts amb sorra de la devesa.
Arribo tard, els gitanos de les parades ja deuen haver-se proveït dels moniatos, al Lidl els regalen amb un quilo de castanyes. Trec el mòbil de la guantera. Li diré a la Tere que estic atrapada en un embús i potser em deixarà conservar la feina dels panellets. No hi ha cobertura, això és un malson. Miro pel retrovisor i veig un guardià urbà que se m'acosta. No és possible. No pot multar-me per manipular el mòbil, al cap i a la fi són fires.

Comentaris

  • Realisme angoixant.[Ofensiu]
    jomagi | 02-11-2015 | Valoració: 10

    M'agradat molt. Serà perquè m'estimo molt Girona.
    Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: