sense fer soroll

amb poques ratlles descrius una realitat molt crua. Aquestes paraules m'han fet un nus a l'estómac, noi. Suposo que en certa manera és culpabilitat, tots plegats en som una mica responsables, oi?

En qualsevol cas, un escrit molt emotiu, molt trist i que, inevitablement, invita a la reflexió.

Una abraçada!

Ignorem tantes passes, que preferim no sentir.
Amb les oïdes tapades per les nostres mans i pel la societat, escoltant només allò que no pertorbi el nostre utòpic benestar.
Has fet una reflexió molt profunda sobre els que passen desapercebuts i sobre nosaltres mateixos que permetem que així sigui.
Els teus poemes cançó, són una crida a a ser escoltats, són forts i intensos, amb un segell molt particular.
T'he llegit i continuaré fent-ho...
Una abraçada i fins aviat!

crec aquest poema té tota la raó, molta gent passa desapercebuda per la vida, i tots tenim els mateixos drets, per ser escoltats i acceptats, et felicito per aquest poema que fa reflexionar, sobre si veritablement jo escolto o no.

Costa acceptar q es cert... pero es aixi! Quants han passat desaparcebuts sense fer soroll quant en realitat el seu cor bategava mes fort que cap de nosaltres? Cal que els ajudem a que en la nostra societat puguin viure fent el mateix soroll q fem qualsevol de nosaltres!Al cap i a la fi... tots som fills del mon!