Sense Censura

Tinc son, però ganes d'escriure.
El que ha passat, el procés de necessitat, com has evolucionat, de comentarista esporàdic al centre dels meus relats, com et penso, i sense ser-hi, com et trobo a faltar, com m'agradaria tenir-te al costat, fent un cafè, ballant als concerts, cantant cançons populars, o cridant que volem llibertat, parar la taula mentre fas el dinar, nedar i nedar sabent que a la sorra m'estaràs esperant, mirar la pluja d'estels de sant Llorenç, agafant-te de la mà, o la lluna, qualsevol nit, mirant-nos alhora, sense distàncies.

Anar amb tu als Clots de Sant Julià, o explicar-te llegendes que la història va crear, o fer uns mais i deixar-nos portar, deixar passar el temps, que al teu costat no sigui important, o emborratxar-me i saber que estem en el mateix estat, i poder ser sincera, és tota la meva veritat, l'única que coneixes, la que t'he mostrat.

I tot per un missatge que vaig esriure, i sense pensar, vaig prémer la tecla "enviar".

Tenir el mateix cognom, les ganes de viure o la mateixa edat, això no hagués importat. Ser capaç d'aconsellar-te un llibre sense haver-te vist mai, i encertar, i rebre mails amb sorpreses i missatges no esperats, versos sentits, que els somriures no em diexen amagar, fer poemes de converses, com la primera lluna que vam mirar plegats.

Tot això ha creat la necessitat de tenir-te aprop, de voler-te acariciar, independentment de la cara, o de si tens judicis pendents, t'has apoderat del temps, l'espai i la meva ment, esdevenint necessari amb una terrible amabilitat, traïdora tendresa, màgica complicitat, has fet de l'amor una paraula insignificant, no hi té sentit en el món en el què vivim, és diferent, desafiar les paraules i haver-ne d'inventar... tot son Guspires al vent.