SEMPRE JUNTS!

SEMPRE JUNTS !

Com cada dissabte vaig sortir de casa amb el temps just per anar a comprar i després preparar el dinar.
El temps se m’escolava sense adonar-me’n. De dilluns a divendres treballava, i els dissabtes feia la compra per tota la setmana: gens original.

El meu recorregut sempre era igual: acabava amb el peix. Era una peixateria que tenia el peix molt fresc, la portava un matrimoni molt gran, molt simpàtics i agradables, amb ganes de fer bé la seva feina,feia molts anys que tenien la peixateria i s’havien convertit com de la família; sempre hi havia gent a punt per encetar una tertúlia. Però aquell dissabte ja no va ser igual, la meva rutina es va veure entorpida quan me’n vaig adonar que la peixateria era tancada; sí, TANCADA! Apa, espavilat!
Vaig preguntar si en sabien alguna cosa; ningú en sabia res.

La setmana següent, confiava que les coses m’anessin millor: la peixateria continuava tancada. A la botiga del costat, em van explicar que s’havien jubilat; és clar, ja els tocava!, tota la vida treballant…

Unes setmanes més tard vaig veure la persiana de la botiga aixecada, la parella era a dins i l’interior de la peixateria és veia tot net, però amb tots els estris al seu lloc, igual.

Durant dos mesos encara vaig fer el mateix recorregut, i cada dissabte, en passar-hi, els veia asseguts a l’entrada, llegint. No sabien estar-se a casa, i no sabien estar l’un sense l’altre; em vaig entendrir i vaig pensar que eren fets l’un per a l’altre.

Portava ja temps fent el mateix “pelegrinatge” i necessitava peix!, i vaig decidir anar al mercat, allà ho trobaria tot i acabaria abans.
El camí se’m va fer llarg; en arribar-hi, des de fora, vaig sentir una barreja d’olors i un anar i venir de dones carregades amb verdures i d’altres coses.

En entrar-hi em vaig sentir desorientada. No recordava on eren les diferents parades que tant m’agradaven. Vaig seguir pel passadís central i de seguida vaig veure una rotonda de parades de peix dividida en tres parts que donava pas a altres passadissos. Cada passadís tenia parades diferents: un era de verdures i similars, un altre era de tota mena de carns i menjars semipreparats i un altre de coses diverses.

Vaig passar per la parada de les espècies: la seva aroma em va despertar tots els sentits i em transportà a Grècia. Vaig començar a comprar: el peix, una olor indescriptible de mar; les verdures, de colors diferents, alegraven la vista i omplien de vida aquell espai, totes ben col•locades fent muntanya, l’api amb el seu verd profund i la seva fragància…

Un raig de sol que venia de la claraboia il•luminava la cara de la dependenta i d’alguna clienta. Les veus es barrejaven com si fossin diferents instruments tocant una melodia alhora. No tenia temps d’endinsar-me en els meus pensaments, ja que tots els meus sentits estaven en estat d’alerta.

Em vaig parar en una parada de fruita i vaig admirar el color d’unes pomes vermelles amb tornasols brillants, les vaig tocar i acariciar, el seu tacte era suau i l’olor que desprenien convidava a comprar-les.
Vaig fer la carregada setmanal i, cap a casa hi falta gent!

La setmana següent vaig tornar a fer l’antic recorregut i vaig passar per la peixateria per veure si ja l’havien llogada. Era tancada: el matrimoni no hi era. Vaig preguntar a la botiga del costat què en sabien; em van dir que el matrimoni feia poc que s’havia mort i la tenien tancada esperant que els fills en prenguessin una decisió.
No acabava d’assimilar la notícia i, em sabia greu, vaig preguntar com havia estat: els havien trobat morts, l’un al costat de l’altre, asseguts a la cadira llegint: ell, el diari i ella, una revista.

No sabien estar l’un sense l’altre. Tot ho compartien, fins i tot la mort.

La vida té coses sorprenents. A partir d’aquell moment vaig decidir tornar al mercat; ja res em seduïa a fer aquell recorregut per veure un matrimoni que havien estat junts fins al final: la història s’havia acabat.

Materile