Sempre ens quedarà... París

Un relat de: laurapvictoria
Ja no puc més. Que com va començar tot? Ja li he dit que soc mare soltera i des que en Marc era molt petit que l’han cuidat els meus pares quan m’ha tocat doble torn o cap de setmana. No em mal interpreti, no dic que sigui culpa seva, però si jo hagués pogut estar més per ell… Sí, perdoni, em demanava pel primer episodi. Un tarda que no treballava, quan en Marc tenia tres anys, el vaig portar al parc per jugar amb la filla de la noia de la merceria. Quan va ser el moment de marxar, el meu fill li va fer una abraçada a la nena i li va dir: “crec que aquest és el principi d’una gran amistat”. Quan li vaig preguntar estranyada on havia après aquella frase no va saber respondre’m.
Uns dies més tard, per la seva festa dels quatre anys, vam convidar alguns tiets i cosins a berenar. La tieta Dolors, la germana de la meva àvia, es va acostar al nen, li va pessigar la galta i li va preguntar si volia el regal que li havia portat. Ell, amb la boca plena d’entrepà de Nocilla li va respondre a crits “ensenya’m la pasta!”. Ai, quina decepció la tieta Dolors, pobreta, com va marxar plorant de casa. Que com va reaccionar ell? Li va fer adéu amb la mà mentre en veu baixa deia “sayonara baby”.
Ui no, hi ara! Ell mai havia tingut cap comportament agressiu, tot al contrari, sempre s’havia mostrat molt carinyós amb tothom, no veu que des de petit ha estat molt acostumat a anar amunt i avall? Clar que el vaig castigar! Li vaig dir que no podia parlar a la gent gran d’aquesta manera, que jo estava molt decepcionada amb ell. I sap què em va endinyar? “Francament, estimada, m'importa un rave”. Un rave va dir! Acte seguit vaig trucar desesperada als meus pares i els vaig prohibir que en Marc mirés la televisió quan estigués a casa seva.
Sí, sembla ser que va tenir una mica d’efecte el càstig. Com que no el deixaven estar al menjador, potser sí que vam passar un temps més tranquils, fins que... oh sí, ja me’n recordo! Als sis anys la tutora em va convocar a una reunió d’urgència. En Marc s’havia deixat l’esmorzar a casa i havia obert la maleta d’un company per agafar-li el bocata. L’altre, se’n va adonar i li va fotre una empenta i es van acabar barallant. Però el pitjor no és això. Amb el bocata a la mà, en Marc va pujar sobre la taula i va cridar enmig de classe: “a Déu poso per testimoni que mai tornaré a passar gana!”. Pensava que ho havíem aturat, li ben juro. La recaiguda? Els meus pares, amb el temps, s’han anat quedant sords i tenen el volum tan alt que ell ho sent tot des de l’habitació. Fins i tot crec que els hi pren el pèl i es cola al menjador quan no el veuen. Des de sempre es queden com abduïts quan passen els clàssics per TV3, sap?
Oh esperi! Que em deixo un dels pitjors. Quan tenia deu anys, un dissabte que els meus pares estaven amb la Imserso, me’l vaig endur a la feina. La meva jefa és molt bona dona i mai m’ha dit res quan porto el nen, tot al contrari. És tan maca que fins i tot aquell dia li va comprar berenar. Sap què li va dir en Marc? “Senyora Robinson, està vostè intentant seduir-me, no és veritat?”. Quina vergonya que vaig passar! Vostè creu? Potser no vaig saber aturar-ho quan tocava i vaig ser massa permissiva. I ara ja és massa tard. Se les sap totes. Quan veu que vull renyar-lo contesta: “Houston, tenim un problema”, si passo uns dies que no el parlo perquè estic molt trista, em diu que “estimar vol dir no haver de dir mai ho sento” i cada dia quan marxo a treballar m’acomiada amb un “que la força t’acompanyi”. Però el que va passar ahir, això ja no ho tolero. Vam anar a renovar el DNI per a les colònies de Primària i davant del policia que havia anat agafant-li les dades li deixa anar: “Un del cens va intentar fer-me una enquesta. Li vaig menjar el fetge amb guarnició de faves i un bon Chianti”. El policia no sabia què dir! Que si el veig capaç de posar-ho en pràctica? Com vol! Marc, digues alguna cosa rei, estem parlant de tu, però perquè estiguis millor i et recuperis...
— A vegades... veig morts

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer