L’amo del carrer

Aquella sensació tan plaent de trobar-te el carrer desert. Acaricies suaument el cuir del volant i amb el peu prems una mica més fort l’accelerador. Al fons la llum verda del semàfor i dos cents metres per incorporar-te a la via principal. Només et separa de la meta un pas de vianants, però amb una mica de sort no el creuarà ningú. I de cop la veus. Una mare amb un cotxet de bessons que avança decidida per la vorera dreta. S’atura, mira el carrer i et veu. Veu com avances a gran velocitat i intueix que no tens pensat deixar-la passar. Tot i així, la inconscient comença a creuar, cotxet per davant. Frenes de cop perquè noti el teu malestar. Amb el punt mort posat fas rugir el motor amb insistència, com a les pel·lícules. Apuges la ràdio i una melodia estrident s’escapa per la finestra, que tens estratègicament oberta. Ella et mira amb recel i accelera el pas. Quan és conscient que hi ha la vida dels seus fills en joc comença a córrer per deixar-te passar. Amb un gest àgil de volant l’esquives i tornes a prémer el pedal. Intermitent a l’últim moment i t’incorpores a l’altra via, amb el semàfor en taronja. I aleshores somrius, somrius perquè ets l’amo del carrer.
Aparques en zona blava i poses el tiquet al cotxe. Busques la llista a l’Spotify, et col·loques bé els auriculars i camines una estona fins a arribar al carrer principal que abans has agafat amb el cotxe. T’esperes una estona i quan el semàfor de vianants està verd, avances amb passos decidits seguint el ritme de la música. I de cop el veus. Gesticula amb les mans, dona cops al volant i no deixa de mirar el rellotge. Avança uns centímetres i frena en sec. Recorre un tros més i para de nou. El semàfor taronja parpelleja però ha d’esperar perquè és hora punta i hi ha una gentada que vol travessar. Tu alleugereixes el ritme, respires profundament l’aire de ciutat i et disposes a gaudir de cada passa que et queda fins a la vorera. Pots sentir com el pes del teu cos es balanceja i et recolzes ara en una cama, ara en l’altra. T’atures un moment, treus el mòbil de la butxaca i canvies de cançó. El semàfor verd comença a fer pampallugues quan encara et queden uns metres i un pessigolleig et recorre el cos. Una barreja de risc i eufòria s’apodera de tu quan poses el primer peu sobre la vorera. I aleshores somrius, somrius perquè ets l’amo del carrer.