La contraportada

Un relat de: laurapvictoria
La Clara sempre havia volgut treballar en una editorial. Per això, quan la van trucar d’una de les empreses més importants del sector no va dubtar en acceptar la feina. Des de petita que devorava els llibres i amb només tres pàgines sabia identificar si aquella novel·la seria la més venuda per Sant Jordi, el proper premi de literatura o l’enèsim bestseller de biblioteca de barri; o pitjor, acabaria guardat en una caixa de cartró plena de pols al garatge.
La veritat és que la Clara tenia un do. Donava consells a les seves amigues quan volien quedar bé, es passava tardes senceres a la llibreria del centre fent recomanacions als clients i els alumnes més esnobs esperaven amb delit les crítiques literàries que escrivia cada setmana al diari de l’institut.
Sempre s’havia imaginat en un despatx fosc il·luminat amb fluorescents, amb una butaca de cuir antiga i rodejada de centenars d’històries enquadernades en espiral i tasses de cafè ressec. Per les seves mans passarien un premi Nobel de Literatura, el Cervantes del s. XXI o l’autor desconegut que escriuria l’argument de l’última sèrie de Netflix… I seria ella. Ella els hauria fet famosos.
Per això, quan aquella tarda d’hivern la van trucar per oferir-li escriure les contraportades dels llibres, va acceptar el treball sense dubtar-ho. Potser sí que no era ben bé el que s’havia imaginat, però ella s’hi dedicaria en cos i ànima.
Si el llibre era curt, el devorava en un parell de dies, però a vegades passava la nit en blanc per poder acabar les últimes pàgines d’una novel·la realista d’un autor rus que ella mai recordava el nom. “En aquesta novel·la la protagonista s’enfronta al dilema del sentiments i haurà de prendre una decisió que la marcarà per tota la vida”. Cada llibre era únic i es mereixia que ella hi dediqués temps. Escollia cada paraula a consciència, amb delicadesa i cura. La Clara es repetia una i altra vegada que un error, un mot mal escollit, una frase massa evident i aquell llibre cauria en l’oblit. Quanta responsabilitat!
L’editorial cada cop li enviava més llibres, alguns nous, d’altres reedicions de clàssics. Li deien que estaven molt contents de la feina, que les seves contraportades desprenien passió i unes ganes boges d’asseure’s a llegir el llibre. Sovint aquesta pressió no la deixava dormir i aleshores s’aixecava, encenia la llumeta de l’escriptori i reprenia la lectura d’una novel·la d’aventures juvenil: “L’obra cabdal de la fantasia èpica en un sol volum. Una perillosa missió per davant: salvar el món”. Pam. Com li agradava jugar amb les paraules i dibuixar-ne el traç fins a formar hipèrboles fantàstiques. “El llibre aconsegueix magistralment atrapar el lector amb una història tan impossible com fascinant”. Fins i tot alguns periodistes aprofitaven les seves paraules per redactar crítiques als principals diaris del país. I això, a ella, la feia feliç.
Aquell inici d’any va ser una bogeria. Quedaven pocs mesos per Sant Jordi i les editorials ultimaven els llançaments de biografies de polítics, bestsellers històrics, novel·letes policíaques o l’últim d’aquella periodista que entre columna i columna es dedicava a filosofar sobre la vida. L’editorial li exigia deu contraportades per setmana, però la Clara se’n sortia sense problemes. Com que els llibres encara no eren impermeables, -ella ho havia pogut comprovar de primera mà- havia après a descarregar-se els audiollibres per escoltar-los a la banyera. Amb una mà posava la segona cafetera del dia mentre amb l’altra sostenia un llibre que no deixava anar fins l’hora de dinar. Mentre escalfava un tros de pizza del dia anterior es posava els cascos per reprendre la gravació.
La Clara havia après a llegir dos llibres a la vegada, alternant els capítols. “La protagonista s’enfronta al dilema dels sentiments i vol entendre el significat de l'amor”. “Sens dubte una de les novel·les més importants de el segle XX, no només per la seva sofisticació literària, sinó també per les controvèrsies que ha generat des de la seva publicació fins avui”. “Després de l’èxit de la primera novel·la, arriba la història d’una família, un viatge al passat que ens descobrirà que a vegades és millor no desenterrar els records”.
Quina meravella, com fluïen les paraules! Cada llibre era una porta a mons imaginaris, indrets que mai hauria imaginat que existissin i històries que vivia com si fossin seves. I ella en custodiava la clau només per uns dies.
La Clara no sortia de casa, no trucava a ningú i només s’alimentava de menjar per emportar. Amb el temps havia descobert que només necessitava tres hores de son, però perquè volia dormir si una novel·la trepidant i plena de personatges memorables l’estava esperant?

Al cap de quatre dies la del tercer va trucar a la policia perquè tenia goteres al menjador i la veïna no responia al timbre.

“Una història de perseverança i lluita que ens encoratja a fer realitat els nostres somnis. Tota una vida dedicada a la seva passió: escriure contraportades”

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: