La propina

Un relat de: laurapvictoria
— Nena, nena!
Ja ha xiulat, ara sí que no puc fer veure que no l’he sentit. Les dues taules del costat se’ls miren, quina parella més impertinent. Ella empolainada de diumenge. Ell, camisa descordada i cadena d’or de la primera comunió que s’enreda en els pèls del pit. S’asseuen a la divuit, la mateixa taula de sempre i just a la meva zona. A més, són dels que no deixen propina.
— Els hi porto la carta de les postres?
— A veure nena, fa estona que t’estem cridant, clar que volem postres!
Em mossego la llengua i giro cua, però no puc evitar sentir com ella li diu en veu baixa que cada diumenge igual, que soc una inútil i que no serveixo per ser cambrera. Quan m’acosto amb la carta, calla i amb un gest altiu m’acosta la copa buida perquè li ompli. Però a quin restaurant es pensa que està?
— Nena, espera, no marxis. Ja ho sabem. Jo voldré un coulant de xocolata i pel meu home la crema catalana. L’últim dia els carquinyolis estaven ben remullats i no es podien ni menjar!
— Pensin que el coulant tardarà una mica més...
— A veure maca, si saps que sempre demano el mateix, com és que no l’heu començat a preparar?
M’excuso com puc, recullo les cartes i just abans de marxar la senyora em crida una altra vegada.
— Nena, recorda al cuiner que tinc una al·lèrgia molt forta als fruits secs. Hi pensaràs o hauré d’anar jo personalment a dir-ho?
Ho apunto al bloc de notes i m’allunyo amb pas ràpid. Entro a la cuina molt emprenyada per assegurar-me que preparin el coulant que toca quan veig que ja estan a punt les postres de la vint-i-dos. Ni m’ho penso.
— Miri, resulta que a la cuina ja ho havien tingut en compte i ja li han començat a escalfar abans.
Com era d’esperar, la senyora no espera a que es refredi i s’emporta la primera queixalada a la boca. De fons el timbre de la cuina m’avisa que el coulant especial i la crema catalana de la divuit ja estan preparats. La veritat, és bo igual. Ni es nota que no porta nous. Me l’acabo, deixo el davantal sobre la cuina i marxo del restaurant.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: