Seguint rius que parlen

El dia anterior l'arc de Sant Martí m'havia sorprès. Per fi la pluja ja era aquí, érem a principis de Setembre i sempre alguna tamborinada feia despertar els rius mig endormiscats de tot l'estiu eixut. L'endemà plovia generosament. Qui no recorda les hores després del xiuxiueig: l'aire fresc, l'entorn net, la natura verdívola, els cants de dutxa ... i sobretot la remor de rius i rieres. El Francolí feia setmanes i mesos que feia mala cara. Jo a casa aquella tarda em delia per anar a seguir els rius més propers: el Francolí, el Brugent, el Siurana i el Set. Veure i sentir baixar un riu és com escoltar algú. Cadascú té una fesomia i una tonalitat pròpies, doncs els rius també. Els rius vindrien a ser els trobadors de la natura. Aquells que canten i reciten sobre el seu entorn humà i natural. Ja ho deien bé els ebrencs: "Lo riu és vida, no al transvassament". Ai, ai ... Arribo al pont de Goi a la carretera entre el Rourell i Picamoixons a l'Alt Camp. Aquí el Francolí discorre pacíficament sota meu, immutat per les recents pluges. Llàstima! Un Bernat Pescaire alça el vol, espantat pel brugit del motor. Destaca una bromera d'alguna fabriqueta en una aigua estancada i marronosa. M'apropo a una creu. Llegeixo: la del record de la Batalla del Pont de Goi (o de Valls) del 25 de febrer de 1809, entre les tropes napoleòniques comandades pel prestigiós general Gouvion Saint Cyr i el general espanyol Reding. Uauau! El riu parla d'història. Resulta que la derrota espanyola en aquell indret fou fulminant i propicià la caiguda de tot el Camp de Tarragona. En aquell temps Napoleó somiava amb una Europa sota els seus peus (França se li havia fet petita).Qui ho ha havia de dir que en aquella raconada s'hi amagava tanta història. Oh hi tant! La infanteria del 24 cos de dragons francès ben disposats a la llera sud i amb gran visibilitat del pont intenten evitar el pas de la cavalleria espanyola en direcció Tarragona. Es dol riu es tenyeix de vermell i els camps de Valls veuen escampats milers de cossos. Algun tret, crit i renec encara s'hi podia sentir. No cal dir que de l'antic pont en queda ja ben poc. Primera, segona i tercera marxa i ja era a la Riba, poblet on s'ensuma la indústria paperera plenament lligada a l'explotació dels rius Francolí i Brugent. Aquí les aigües escrivien i escriuen llibres i llibres. El riu parla dels pobles per on passa. Així la història de la Riba és la història dels seus rius en allò bo i en allò no tant bo. No serà avui el dia en que Francolí i Brugent s'endugueren dos ponts l'any 1994. Tot sembla molt tranquil. Alguna cadernera mandrosa em dóna la benvinguda. Jo segueixo ara la vall del riu Brugent amunt, amunt, on el brugit em porti. El tram fins a Farena és una exquisidesa. El riu juga amb l'orografia: amagant-se i submergint-se. Els meus ulls no el poden seguir. Algunes ferides ja cicatritzades parlen d'un gran aprofitament del seu curs: rescloses, horts, molins majestuosos, fonts ... ara ja tant sols, però, algun punt de pesca esportiva. Els riu parla d'economia. A mig camí em sobten uns casams mal aglutinats, els Pinetons, on un home fa llenya vigilat per un gos juganer. Estic en un repòs muntanyenc i estic pujant decididament cap a l'altiplà de les muntanyes de Prades, al fons cap a la Riba destaca una munió de turonets: semblen unes escacs. Com els anomenaran? Arribo a Farena. Poble recuperat l'últim quinquenni del segle passat per cerca-tranquil·litats, bàsicament alemanys. Un centenar de cases apinyades, com si tinguessin fred i el riu amagat al seu darrera. Ara un restaurant dóna la benvinguda a aquell conjunt històrico-arquitectònic digne de visitar. Aparco a la plaça major, no més gran que una era penedesenca, i bec de la font. Quina aigua: fresca i regalada. I aquell cap de setmana de la diada celebraven amb espontaneïtat la seva festa major: "Quedem divendres a la tarda per muntar l'envelat, després coca pels qui hagin ajudat". Clar que sí! Passat el poble trobo el Brugent altre cop, però tinc dures dificultats per sentir-lo! Un fil d'aigua s'amaga al fons de la llera. El riu parla de tranquil·litat. Ja m'he resignat a veure rius embogits. Arrenco i ja no paro fins a Capafonts. Durant el trajecte el poble aturonat de Mont-ral presideix l'escenari. Capafonts reposa sobre un turonet al fons de la vall del Brugent. El terra és moll i encara regalima. Ostres, totes les entrades del poble han estat prohibides al trànsit! Una veu pagesa em crida:" -Què busques?-Res, estic volestrejant.-Hi pots entrar, però ho fem per què sinó s'omple el centre de cotxes". Resulta que m'havia trobat a l'exalcalde de la població, el senyor Josep. Sense saber com, m'explica el passat, el present i el futur de la població. "Jo vaig portar l'aigua al poble des de la Font de la Llúdriga (naixement del riu brugent)", "Aquesta aigua, sempre surt a la mateixa temperatura tant a l'estiu com a l'hivern i sempre amb el mateix cabal", "Diuen els experts que l'aigua ve del Pirineu i aquí surt per una escletxa", "tenim aigua amb totes les propietats: calcària, fèrrica, argilosa", "Abans començàvem amb la fusta, les avellanes i les castanyes, ara ja res de res", " les meves filles els hi vaig donar carrera i ara totes dues a Barcelona", "la joventut ja ha marxat tota, a l'hivern quedem un setantena de vells", "però el nou alcalde ho està fent molt bé: algunes noves parelles de Reus pugen els caps de setmana a buscar tranquil·litat", "prefereixo que posin molinets de vent que no pas que ens declarin Parc Natural, un dóna calerons i l'altre no" ... Tot un recital de sentit comú! Em vaig fer ràpidament la idea de la situació. Molt interessant tot això de l'aigua, ho haurem d'investigar. La seva dona requereix la seva ajuda per desclofollar ametlles i ens talla la conversa, i sort, més d'una hora parlant. Sort que no tenia pressa. Us aconsello la visita a Capafonts: un pont medieval, un entorn natural inacabable, i una gent acollidora. El riu parla d'aigua i aigua. A tot drap em dirigeixo a Prades on hi vull fer una parada només per dir-li hola. Aquí ja es detecta més moviment. Mentre em refresco a la font de la plaça major no puc deixar d'emocionar-me al veure jugar dos vailets (un d'origen sud-americà i l'altre de per aquí) parlant animosament en català. Aquesta és la nostra futura Catalunya, la Catalunya de tots! Enlairat d'esperit i fent ziga-zagues pronunciades arribo a l'estimada i misteriosa Ulldemolins. Presidit per l'inconfusible Montsant, recentment ja Parc Natural. Sempre he respirat un encant especial en aquesta raconada, deu ser que es troba amagada, com un tresor. En algun moment indeterminat he travessat, si és vol, una mena de frontera hidrològica: les gotes que cauen d'aquí en endavant van a parar a l'Ebre. El Montsant es rodejat per dos rius de gran personalitat: el Siurana i el Montsant. El Montsant ve de Vilanova de Prades i a Ulldemolins s'eixampla i es desvergonya, més endavant s'entimideix dins el congost de Fraguerau cap a Margalef i la Bisbal de Falset. M'introdueixo al poble lleuger com si sabés on anar. No busco res concret però acabo dins de la recent inaugurada oficina d'informació turística del Parc Natural. Una noia jove i radiant amb un parlar característic em dóna la benvinguda. M'explica que estan preparant material turístic pel futur i que tot just acaba de començar. El parc està donant oportunitats a la gent jove com ella i a les noves empreses d'esports d'aventura. M'entretenc en uns llibres esplèndits de cultura, tradicions i parlars locals. "-Com està el riu?-Tant sec com els últims mesos, ha plogut molt poc per aquí.-Venia a veure'l ". Llàstima .Ja són les 8 del vespre, uauau! Encara no ho he fet tot! Agafo la carretera cap a la Granadella i em paro al riu Montsant, i efectivament totalment aliè a les últimes pluges. El riu parla d'agricultura. El voltant els camps d'avellaners fan de bosc de ribera. La joia del viatge s'amaga al final, pujo la serra de la Llena fins el seu mirador. La posta de sol inicia la pel·lícula diària davant d'un espectador efervescent. El Montsant davant meu, al fons el riu, al turonet de forma harmònica Ulldemolins. Encara recordo el primer cop que va entrar aquesta imatge per la meva vista. Vaig tenir un xoc! Sempre comento que jo ho catalogaria dins de les 7 meravelles. Nostàlgic, ja s'havia fet fosc i negre. De tornada agafo la solitària i perduda carretera per la Pobla de Cérvoles, El Vilosell i fins a Vinaixa. Les meves intencions eren anar a veure les fontetes (7 brolladors, de fet) al Sant Miquel de la Tosca (Vilosell), d'on brollen les primeres aigües del riu Set (sic), però ho haurem d'ajornar. En aquestes hores només els grills m'acompanyen. Arribo a casa destrossat però pensant: "els rius parlen, hi tant si parlen, doncs escoltem-los!".