El foc frescal de Cinctorres

Un relat de: Campa xic

Tot comença fullejant la revista Descobrir Catalunya del gener a la biblioteca del Vendrell: "Sant Antoni: Festa grossa als Països Catalans. La veneració del rei Jaume I a sant Antoni va estendre l'adoració d'aquest religiós pels Països Catalans. Avui, és un dels sants que marca el calendari festiu català. La Todolella, Vilafranca del Maestrat i el Forcall són tres dels municipis de la comarca dels Ports, al País Valencià, que es guarneixen de festa quan s'acosta el 17 de gener". Foc, Sant Antoni, cavalls, ritual, poble, Els Ports .... què s'hi coïa? L'últim dissabte de gener el Gerard, la Montse, la Neus i jo mateix estaven disposats a embollir-nos en aquesta tradició a pesar del fred intens que havia fet tota la setmana. Els Ports és la comarca més meridional de la Província de Castelló, una autèntica cruïlla de camins en els països de parla catalana: Al Nord limiten amb el Matarranya i el Baix Aragó, a l'est s'alcen els Ports de Tortosa-Beseit i al sud i oest el Maestrat. La Morella monumental, ramadera i desitjosa de ser declarada Patrimoni de la humanitat n'és la capital. La comarca dels Ports actualment acull 14 municipis de mida força reduïda aglutinats al voltant de Morella. Entre ells noms tant preciosos com Todolella, el Forcall, l'Olocau del Rei .... i Cinctorres. Tot i el nom força identificador, no és clar si prové de les torres de vigilància al voltant de Morella o bé del conquistador de la reconquesta català Benet de Torres que portava cinc torres al seu escut. Tots aquests municipis dels Ports sempre han viscut unes fortes relacions històriques d'amor i desamor amb la capital. Fet que palpàrem amb les converses amb els Cinctorrans. Assabentats del programa d'actes i després de giravoltes i giravoltes per carreteres sinuoses i desemparades a les 10 del matí arribarem. Un xiquet trempat i desitjós de festa ens donà la benvinguda: "L'esmorzar popular ja s'ha acabat, ara fan la barraca a la plaça del local de festes". La primera impressió fou d'un poble tranquil sense enrenou aparent. Les cases parlaven d'una vila joiosa i gran, propera als 2500 habitants en ple esplendor de la ramaderia, l'agricultura de l'ametller i la petita indústria tèxtil de mantes i faixes (sí, sí la dels castellers i els pagesos). Però, que la immigració a les germanes terres catalanes i també a Alemanya a mitjans segle XX la convertiren en un poblet de poc més de 500. L'església destruïda durant la guerra civil espanyola feia gala d'aquell transitat passat. El nucli antic és format per carrers allargassats i força linials amb balconades penjades i amb cases renaixentistes d'important presència: l'ajuntament, Cal Faixero o el Palau a la Plaça Vella, així com moltes cases del nucli històric. Recordant-me molt també al Matarranya, però sense tanta pedra. Sense embuts el carrer Major és dit dels Rics i la plaça Major, la plaça Vella. Agafarem l'esmorzar i seguirem algunes cavalleries fins arribar al cementiri on jeien 5 o 6 alzines enormes. Molt a prop en una plaça espaiosa, i entre la il·lusió dels nostres rostres, se'ns obrí una escena prometedora: un pi enorme i altíssim plantat al bell mig i recolzat per altres quatre en forma de piràmide. Homes i joves traginant llenya i restes de poda del bosc per omplir l'interior de la cabana, la que ells anomenen la barraca. Perfectament organitzats i sota la direcció de les veus sàvies i expertes de la gent gran omplen la construcció. Del primer impacte passàrem a una visió més minuciosa: els nens en feien una altra, de barraca, més petita. Un senyor es dedicà a repartir cafè en llet calentor (per nosaltres també n'hi hagué). I sense voler se'ns apareixeren tots els personatges propis d'aquella tradició: el grup d'animació format per un timbaler, en Pastrana, i acompanyat per cinc grallers i dolçainers. Entre ells un dels personatges del poble, en Pablito: tota una estrella mediàtica. Tant va ser la nostra explosió de satisfacció d'acollida com la seva alegria per descobrir uns forans interessats en les seves tradicions. Ells ens explicaren i guiaren ja per tota la festa, especialment en Toni, un mestre que liderava i posava seny al grup d'animació. També veiérem l'Alcalde, un home molt trempat que estava a tot arreu. Senyors grans, avis que donaven consells i transmetien la tradició. En aquell punt ja ens havíem oblidat de tot i ens trobàvem immersors en aquella festa. Tot però havia començat una setmana abans en la tria i tala del Maio, el gran pi, i les costelles, els puntals, per les boscanes del municipi. El divendres abans s'havia anat a fer brossa per omplir la Barraca: sabines, ginebrons, mates, carrasques i restes de poda de pins, alzines i roures. La festa grossa però encara no havia començat. Després de fer una exploració del poble i voltants gèlids, després que ja ens haguessin invitat a vi i ens haguéssim trobat diverses vegades el grup d'animació de forma errant; en Toni ens invità al dinar popular al local de Festes. El dinar antigament era només d'homes. El dinar de dones, de menor envergadura, es feia al Bar Centre. De fet la festa és organitzada per les Majorals: colles d'amics que es van tornant any rera any en l'organització. Una dinar només per a homes els desinhibeix més: alguns acabaren ben tocats. Al dinar fórem ben rebuts i de menjar no ens en faltà: brou calentor, patates al caliu, carn de xai, llonganissa, pa, vi, gasosa, braç de gitano i calmant (el nostre cigaló). I tants camins com volguessis. En Toni aprofità per explicar-nos la festa, les tradicions i el viure d'aquesta gent tranquil·la de Els Ports. Tot seguit, per allà a les cinc, els estiradors, principalment de Vilafranca i Inglesola, traginaren les alzines des del cementiri fins a la plaça Vella per fer-hi una foguera. La gent, ara ja molt abundosa, s'aglopà animant els estiradors. Ja a la plaça Vella els animals: mules, matxos, cavalls i ases entraren valentosos i triomfants entre els aplaudiments i crides de la multitud, ara ja de tota la comarca, amb el carregament a les seves esquenes. No s'hi valia a badar. Els homes trossejaren els arbres amb motoserres i feren una gran foguera. Tot seguit, i ja en plena meravellosa i freda tarda, s'encenia. Quin goig! Un ruquet amb tres botes repartia vi i abadejo (bacallà salat) per a tothom. Al voltant de la foguera amb un got de vi a la ma i amb un altre d'abadejo t'adonaves de la força i la història ancestral d'aquella tradició. Fou el punt àlgid. Tots tinguérem segons i minuts per pujar foc amunt fins al cel d'estrelles. El foc i els elements naturals són sempre presents a totes les festes populars dels països de parla catalana. Les espurnes jugaven al teu voltant i no et feia res acompanyar-les també amb alguna dansa: el vi ja feia els seus efectes. Aquest petit berenar era important per mantenir la moral alta dels homes que des de bon matí portaven treballant i que fins tard no soparien. L'abadejo no ha faltat mai a la vida dels cinctorrans, fàcil de conservar es portava del port de Benicarló. Les brases de la foguera s'utilitzaren per fer la carn a la brasa, escalivar les hortalisses i coure el sopar. La plaça es buidava i el local de festes s'omplia per la representació de la vida de Sant Antoni. Un escenari desacomplexat i uns actors desridiculitzats disposats a fer riure a la clientela. Sant Antoni visqué entre els segles III i IV i és un dels anomenats primers pares del desert. La seva llegenda ens explica un viatge fabulós en pelegrinatge durant el qual el sant es troba -i s'enfronta- amb éssers fantàstics (un centaure, un sàtir i un llop, gegants, etc) i amb les temptacions mundanes, que li posen entrebancs en el seu camí, com ara els botargues, una espècie de dimoniatxos de color blanc i el mateix dimoni vestit de dona seductora la Filoseta. Se'l representa acompanyat d'un porc perquè una llegenda li atribueix una guarició miraculosa d'un garrí. I és clar els cinctorrans el sortejaven entre els participans a la festa. Ens haurà tocat? És el patró dels traginers i se li encomana la protecció de tots els animals útils per a les feines del camp. La invocació a Sant Antoni està encaminada a obtenir la fertilitat dels animals i dels aliments, i la purificació. El dimoni enfurismat llença el foc sobre el Sant que finalment se salva gràcies a l'ajuda d'un àngel que li construeix un passadís entre les flames: això és el que representa la barraca amb el passadís central. Visca Sant Antoni, Visca Cinctorres! Un cop acabada l'obra i la gent envolta la barraca i mitjançant una traca l'encenen. L'altre moment màgic és la creuada de la barraca mentre crema, nosaltres també ho ferem. La purificació i la bona sort cau damunt nostre. Les flames i la fumera foren immenses. Les botargues, els dimonis, llencen coets borratxos i els més esbojarrats ballen al voltant de la barraca. La multitud s'ho mira amb transcendència. Al cap d'una hora ja tot ha cremat però el Maio i les costelles romanen dempeus com si res. D'això es tractava. La festa continuà però vora les nou de la nit ens retirarem. A les deu hi havia la benedicció de tots els animals: conills, gallines, gorrinets, ases, mules i cavalls. Pels participants una coqueta com a regal. I tot seguit, un acte més estrany: els genets donen voltes pel centre a veure qui és capaç d'arrencar el cap d'un gall penjat. Abans n'usaven un de viu, ara menys mal n'usen un de mort. Aquesta part ens la varem perdre així que ja tenim excusa per tornar-hi! La veritat es que estàvem exhaustos de tanta activitat, alegria, acolliment i sorpreses. Com aquell qui no vol ja érem carretera avall però abans el cel i ens donà l'última meravella. El mirador entre Cinctorres i Morella ens deixà astorats. El protagonisme no reia a la terra sinó al cel. Un cel ple d'estrelles en la foscor d'una nit d'hivern. A la terra, Morella il·luminada dalt d'una penya ens meravellava amb escenes pel·liculesques. Adormits en el trajecte, al despertar-nos a Tarragona no sabíem si havia estat un somni. Si ha estat cert, quina riquesa cultural, renoi! I
pensar que cada poble en fa una! Ara només cal preservar-la! I preservar-la no vol dir ajudes econòmiques a la Festa de les Majorals de Sant Antoni de Cinctorres sinó fomentar l'economia sostenible de la zona, i la formació integral dels seus ciutadans: escoles i instituts, centres culturals i noves tecnologies. Per què així sigui i puguem viure molts anys les Majorals de Sant Antoni de Cinctorres. Visca Sant Antoni!

Comentaris

  • Rambla de Sellambres[Ofensiu]
    T. Cargol | 21-05-2008

    l'octubre passat vaig tenir l'oportuntinitat de conèixer aquest poble del Maestrat. Vam fer un recorregut per la Rambla de Sellambres.
    Estada a Cal Faixero. Feia força fred per al nit i a primera hora. Vam poder veure més d'un ramat de cabres silvestres.
    Arribar-hi tot sol en plena nit des de Morella feia una mica d'impressió.
    La visita exterior al Palau renaixentista i a una casa del poble va ser molt itneressant. El cel aquella nit estava estel·lat es veia - deien - Orion?. Les llums de Morella al fons.

  • Bona feina[Ofensiu]
    Jofre | 08-08-2005 | Valoració: 10

    Un relat social i de viatges -com defineix l'autor- però amb un treball de compromís innegable.
    Per recordar.

    Salutacions.

  • nosaltres també hi erem[Ofensiu]
    Mon | 17-06-2005

    Qualsevol semblança amb la realitat és la mateixa. Un 10 pel treball antropològic. Un record per la xaranga i sobretot per en Pablito i en Pastrana.

  • Fum...,[Ofensiu]
    rnbonet | 25-05-2005

    ...foc, festa, bonhomia, tradició, menjar, beguda, dolços, bona gent... En resum, vida!
    I tot, a un poblet quasi perdut dels Ports, del qual guarde records inoblidables...
    Només per fer-ho patent -i present-, per preservar-ho a la memòria col·lectiva dels nostres Països, ja paga la pena!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: