Paüls: Un amfiteatre als Ports

Un relat de: Campa xic

Hi ha dos pobles a les Terres de l'Ebre que sempre m'han cridat l'atenció: Alfara de Carles i Paüls. Comparteixen que es troben a la falda d'un massís muntanyós i inexpugnable com el dels Ports i a molt pocs quilòmetres d'un gran eix de comunicacions com el riu Ebre. Una localització especial entre dos móns: l'un escarpat, l'altre obert; un de cultius de secà, l'altre de regadiu, un de solitari i l'altre de transitat. Tots aquests elements havien de configurar un paisatge natural i humà fascinant.

Ja havia passat la festa major de Llorenç del Penedès i encara quedaven uns dies per la de La Bisbal del Penedès. Agafo el tren a Sant Vicenç al matí i em planto a Tortosa al migdia. Feia una xafogor intensa, però només veure el riu ja em refresco. A la tarda, a les 7, agafo l'únic autobús que puja a Paüls durant el dia. Roquetes, Aldover i Xerta, després ja només quedaven una turista, una conductora i una carretera plena de revolts que s'enfilava cap un poble arrupit al fons del barranc de Les Fonts. Tenia moltes expectatives d'aquesta visita. M'havien dit els de Xerta: "els de Paüls obren abans la boca que els ulls". En tot cas, no tindria temps de comprovar-ho ja que l'únic bus de tornada marxava l'endemà a les 7 del matí, així que no tindria temps de veure la gana del matí d'aquests habitants de l'Ebre. Gana no ho sé però desperts si que ho eren: "Ara mateix et localitzo la Magdelena, l'encarregada de l'alberg. Aquí només funcionen els Movistar". Doncs el primer que vaig trobar va ser l'alcalde que anava tot atrafegat preparant la festa major que estava apunt de començar. En un tres i no res obrien l'Alberg per a mi sol! "No ens interessa tenir massa gent durant la festa major ja que a sota hi volem fer ball i cinema". La Magdelena poc després m'explica de l'existència del paratge de Sant Roc que tot visitant no es pot perdre.

Començava a fosquejar però amb passa llarga m'enfilo camí amunt, vall amunt fins a Sant Roc. Els pagesos tornen tots del tros amb petits tractors. Paulatinament els conreus deixen pas al bosc frondós. Ja hi sóc, no hi ha dubte. Una obaga d'alzines de mida considerable, segurament centenàries, que no deixen penetrar cap bri de llum, i d'àlbers, i fins i tot d'aurons. Ho relligo amb la conversa amb l'alcalde de minuts abans que em comentava que s'havia arribat a exportar fusta a Itàlia, concretament a Venècia. Es respira tranquil·litat, espiritualitat. Un airet i un olor diferenciat. Arribo a una font de setze brolladors. Brugit d'aigua fresca i pura. El sotabosc gairebé inexistent substituït per desenes de taules i bancs de pedra anomenats corros, tot formant un teatre natural. Ja ho havia comentat la Magdalena, una vegada a l'any per Sant Roc durant la seva festa major els paülsencs pugen aquí dalt a fer un arrossar popular. Cada família té una taula assignada històricament. No puc sinó aturar-me i imaginar-me aquell indret ple de gent, fins i tot en la prehistòria, un punt de trobada de les tribus. És un espai ple de màgia. A dalt de tot l'ermita de Sant Roc envoltada de xiprers corona l'espai. Resulta que no estic sol, però, en Max un nen de 7 anys cerca els seus amics pokemons. L'Oriol, el seu pare solter, el crida dient que ja es hora de sopar, mentre la seva filla la Carlota l'ajuda també. Han acampat al costat de l'ermita, són de Barcelona i cada any venen a estirar les cames per aquí. Tots quatre acabem fent petar la xerrada en un dels pedrissos durant una bona estona: que si Paüls, que si Tortosa, que si Barcelona, que si tranquil·litat, que si estrès. La Carlota de 12 anys s'encurioseix amb mi i m'acaba etzibant sense por: "Ets pare?", l'Oriol ràpidament li va fa veure que això no es pregunta a una persona que acabes de conèixer. Mentrestant en Max m'acaba fent un petó i m'abraça. El seu pare ja no sap que fer. Finalment, m'acompanyen al poble amb el seu cotxe ja que s'havia fet molt fosc. Era una nit de cel clar, estrellada i màgica. No puc deixar d'emocionar-me amb la tendresa d'aquella família: un pare, una filla i un fill.

Acabo a l'únic bar del poble fent un plat combinat i fullejant la revista local especial de la festa major: programa d'actes, patrocinadors i les pubilles. Acabo envoltat de joves del poble: "Aquí dalt no tenim cap oportunitat, però amb la carretera arreglada podem anar a treballar a Tortosa i viure aquí amb la família". Aquella nit feien cinema pels més menuts i el pub sota l'alberg estava obert. Decideixo anar a fer un volt pels carrers abans d'anar a dormir. Deu n'hi do quin poble més costerut, ja m'ho diuen unes dones: "Entrem per un carrer i sortim pel pis de dalt en l'altre carrer de més amunt". Arribo a dalt de tot on hi ha les restes del castell, les vistes són espectaculars. Tot i la foscor la lluna ho il·lumina tot. Ara contemplo la totalitat de la vall, una vall tancada amb l'única sortida cap a l'Ebre. La resta són espadats dels Ports de més de mil metres, a l'altre banda ja hi tindríem la Terra Alta. La vall és tota cultivada d'oliveres i cirerers. El poble en un dels vessants emparrat i apilat és admirador d'un amfiteatre de muntanyes. Mentre faig les meves reflexions visuals apareix en Jordi, un bomber jove de Lleida que ha tret a passejar els gossos. De seguida me'n adono de la vàlua humana d'aquell jove: "Fa un any hi va haver un canvi de govern, ara tenim un ajuntament molt actiu que ajuda a la gent jove a fer la seva vida aquí dalt, hem posat internet d'alta velocitat, pisos de protecció oficial, ajudes a la rehabilitació i ahir vàrem organitzar la festa de l'escuma a la piscina per a l'escleròsi multiple". Em comenta les dificultats de viure en un indret tant apartat, però constantment despunten les seves il·lusions de viure vora la natura, amb tranquil·litat i amb societat. M'acaba invitant a tornar-hi: "Bones dates són durant la festa de la cirera al maig on es degusten licors i coques de cirera i també les casquetes ―dolç típic de la Terra Alta i Baix Ebre―, o ara durant la festa major que surt, la banda, la xaranga i es balla la Jota de Paüls o per Sant Antoni que fem la matança del porc a Sant Roc". Totes tres festes em semblaven atraients i interessants d'investigar. Sens dubte tornaré, Paüls m'ha captivat! Diversitat de paisatges, de conreus, de persones i elements iconogràfics. La diversitat és riquesa.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: