Saxofonista i detectiu en clau noir - I

La veia entrar en segons quina habitació amb segons quin home, quan ja era tard i jo havia esgotat tots els trucs que coneixia, i l´últim glop de ginebra.
O la veia dintre un cotxe, allunyant-se ràpidament sense dir res, amb alguna cosa urgent al cap, massa lluny de mi i de les meves paraules, del que podia arribar a ser.
El tercer disc, sens dubte, ens va començar a allunyar. De cop i volta tothom va embogir. Vaig mirar d´acostar-m´hi tres o quatre vegades però aleshores ja era un mur impenetrable, una cosa misteriosa i estranya que no es podia ni explicar.
El tercer disc o aquella colla de productors estrangers mal parits que van arribar i se la van endur per sempre. No em van ni mirar als ulls ni dir adéu i gràcies.
Ara només malvisc aquí sol i em torturo recordant els dies quan tocàvem lent i mentre jo i el trompeta decoràvem la cançó amb aquells arranjaments increïbles que ens feia el Godard, ella tenia temps de mirar-me i aquell tros dels seus ulls era el meu aliment durant llargues setmanes de set sense un cos a prop. Cada ciutat era una nit i cada nit una paraula que no enllestia, un moment poc encertat, un altre home que ho tenia, que si que ho tenia. Després cantava i era com si s´estigués regalant al món. Jo la despullava de dalt a baix, desitjant aquell cos negre que es regirava i suava i ella caminava per la seva cançó com si fos l´ última cosa que havia de fer sobre la terra i el seu talent et desfeia. I una altre vegada el trompeta i jo entràvem amb tota la música que podíem donar i la deixàvem respirar i aquest alleujament petit que li donàvem era una mena de favor eròtic i jo em tornava boig de tant voler-la.
Aquells productors de merda, tots estrangers i carregats de propostes. En fi, a la nova reina de la música negra la volien convertir en pallasso de la tele; amb ballarins i guitarristes blancs. Si, el tercer disc i la meva por estúpida. Tocava el saxo sense tremolar però era incapaç de dirigir-li la paraula, de dir-li que cada vegada que la mirava era com donar la volta al món i tornar. I es va acabar el temps. Poc abans d´ allò de la Pizzeria em va enviar una targeta, em desitjava èxits amb els Pussycats, parlaria de nosaltres, miraria d´ajudar. M´oblidaria plena de bons records. Els Pussycats, la mare que els va parir. Mentre ella buscava casa a Los Angeles nosaltres ens arrencàvem les pilotes un a l´altre. I el Godard amb ella. Els productors de merda aquells... De tant en tant m´enviava alguna cançó...deixalles. El millor material se'l van endur tot, alguna cosa era meva. No, no fèiem res interessant, la major part del temps estàvem drogats o barallats. El Valdo, el bateria, va caure d´una bicicleta i no es va tornar a aixecar mai més. Cocaïna, a vegades heroïna, el que fos. Jo ho vaig deixar, eventualment. Recordo una vegada, a França, on em vaig adonar que m´havia cagat a sobre a mig concert i no havia notat res. Érem uns morts de gana. Vaig dir que marxava, que ho deixava, prou. El Cuc va protestar amb molt poca convicció. S´havia acabat. Després vaig sobreviure durant uns quants mesos gràcies al negre cec del Raphouse. Em deixava tocar de tant en tant, contractava gent molt jove - sovint estudiants - i si se'm posaven bé em passaven un o dos temes. Em sentien tocar i al·lucinaven, els nens aquells, no entenien res però no s´ atrevien a fer preguntes. La majoria recordava l´ incident de la Pizzeria, és un món petit. L´ amo em deixava recollir els gots, netejar les taules, ajudar a muntar cadires i coses així. Últimament sento ganes de fer-la grossa, em venen al cap unes imatges terribles. Aquí no conec ningú. Tots són blancs i ningú escolta jazz. Els hi vaig dir, jo tot això ja els hi vaig dir.