Sàpigues, aleshores...

Sàpigues, aleshores, que si tanques els teus ulls jo moro perdut i desolat en el fosc camí de la vida, doncs perdo les meves guies.

Sàpigues, aleshores, que si decideixes no parlar-me jo moro entre l'agonia dels silenciosos crits que xiscla el meu cor clamant per escoltar una vegada més la veu dels àngels.

Sàpigues, aleshores, que si deixes la meva mà, un alè gèlid cobrirà el meu cos i condemnarà el meu cor a un etern hivern.

Sàpigues, aleshores, que si em condemnes sense el teu amor m'abandones en la més gran pobresa, doncs per mi cap tresor brilla ni és d'or. O no, almenys, el que més m'estimo.

Sàpigues, aleshores, que si els teus llavis s'ajunten amb uns altres que no els meus jo moro de dolor, doncs amb tu et duus, arrencada del meu cos, com d'una ferida s'arrenca el ferro d'una espasa, la meva ànima i la condemnes a una tortura mortal cada vegada que fas sonar el martell del judici amb els teus petons.

Sàpigues, aleshores, que si deixes un buit al meu costat, altre buit deixes en mi, doncs amb tu es van les ganes de somriure, de seguir i de viure.

Sàpigues, aleshores, que si del teu cos emanen les paraules que les meves oïdes menys desitgen escoltar per por de voler morir per a fugir de la solitud, jo expiro el meu últim alè d'aire al mateix temps que aquests vocables penetren en els meus sentits i trenquen tot quan s'ostentava el meu fràgil ésser; alhora que m'envaïxen unes desganes de tot (menys de tu) que posen als meus canells unes pesades, robustes i oxidades cadenes que oprimeixen els meus desitjos desesperats de seguir, fins al punt de ferir la meva persona amb una úlcera no mortal; però que tampoc mai cicatritzarà: llençat, així, al sofriment i dolor etern al que l'única manera de parar-lo és, segur, la fi de la meva amarga existència.

Raisen