El meu Déu, la meva religió, el meu cel i el meu infern

El meu Déu és el meu cap, la meva ment; la meva intel·ligència. Ella és qui em fa descobrir coses noves segon rere segon, minut rere minut, dia rere dia; qui em treu de situacions desagradables o circumstàncies adverses usant la lògica i tot quant posseïx i troba al seu abast; qui em sorprèn cada dia al veure que mai es cansa d'aprendre i qüestionar-se tot quan m'embolica buscant el seu perquè, el seu com, el seu quan, la seva raó, el seu tot; satisfent, així, la seva sed de curiositat. La meva intel·ligència és qui em dóna totes aquestes sorpreses i moltes més; tots aquests pensaments, tots aquests "miracles". Ella és, també, qui em fa dubtar de la presència d'algú que pugui moure els fils d'aquest món al seu antull; o d'un futur ja marcat, triat i regit per quelcom anomenat destí, pel que el nostre present solament és reflex en l'aigua del passat d'algú, el present del qual decideix el nostre futur.

Em resulta difícil creure en algú que ens vigila des dels inicis dels nostres temps doncs, precisament, des d'aquest moment fins al present els homes hem comès actes de desmesurada inhumanitat que, segurament, tots estaríem disposats a evitar si fóssim déus. Per ventura si algú tingués tant poder com per a solucionar la fam i les malalties, d'evitar la mort de molts innocents, primer no els salvaria i després els ensenyaria si és que busca que aprenguin? O bé deixaríem que morissin més de la meitat perquè escarmentessin i, després, salvar-los? O bé es preocuparia de dur una vida amb totes les facilitats possibles i pensar, en segon pla, en la resta d'éssers vius? I, en aquest cas, venerar-lo i crear una religió en el seu nom seria el més correcte?

La meva religió és el meu cor. Els meus "deu manaments" els dicta ell i a ells m'atinc; encara que de vegades em costi i em dolgui. Tot i això, són sincers i es corregeixen amb el temps, les experiències i els ensenyaments. No puc, doncs, agenollar-me i creure en, per exemple, una religió conservadora que tanca les seves portes davant el progrés i que, darrera la seva història, oculta atrocitats que no caben en el meu cor, és a dir, atrocitats que incompleixen els meus manaments; i és que no puc entendre, ni comprendre, ni justificar que hi hagi persones capaces de matar i torturar a unes altres sota el nom d'un Déu que, essencialment, crida als homes a l'amor i al perdó.

No dubto en cap moment del fet que els seus orígens, sigui quina sigui la religió, són purs, mes el seu camí fins a l'actualitat no; i també ressalto que malgrat que puguin haver bones intencions en elles, els camins que segueixen no són, segons els meus criteris, els més plans i correctes: la cristiana amb les seves croades, la seva inquisició i la seva meravellosa i riquíssima ciutat del Vaticà; la musulmana amb les seves guerres santes i el seu conegut masclisme (del que cap religió se salva); ...

El meu cel i el meu infern no corresponen tant a la mort sinó a la vida; sent, el cel, una expressió d'una època bona, alegre i de constants somriures; i, l'infern, una època dolorosa, trista i de plor. Això vol dir doncs, que després de la mort no concebo altra idea més que el no-res; ni patiment, ni nostàlgia, ni llàgrimes, sinó per a aquelles persones a les quals deixem un record, mirades, idees, converses i buits en els seus cors ja irremeiables, sinó en somnis.

Potser alguns creuran que aquesta concepció de la vida és trista, ombrívola i avorrida; i es preguntaran per a què vivim aleshores si, al morir, tot s'anirà com una fulla que, al caure de l'arbre, se'n va sense deixar rastre amb l'aigua de la pluja. La veritat és que alguns dirien que ells no van triar estar en aquest món. Jo dic això i afegeixo que, ja que m'ha tocat, vull gaudir d'aquest tros de temps que se m'ha concedit; fer tot quan pugui; riure i regalar somriures malgrat les dificultats que trobi pel camí i, en lloc de ser fulla que se l'enduu el vent, intentar ser arbre que genera més fulles i que, a l'anar-me'n, deixi un buit que recordin aquells que van estar a prop meu.

Raisen