Odi, rabia i dolor

Aquestes paraules no van a explicar un cop més una història treta de la meva imaginació, ni plasmaran tampoc un poema maquinat per l'intangible intel·lecte: aquestes frases intentaran netejar la pena, l'odi, la rabia i el dolor que pateixo jo o pateix el meu cor.

Primer diré que odio. Odio i molt. Jo odio el despertar-me tan d'hora dia a dia per a desaprofitar la tarda, odio el so penetrant i inoportú del despertador, odio la mandra que inunda la manera de ser d'algunes persones, odio als envejosos que per això em critiquen a mi o a la meva gent, odio als "xulos" i als pesats, odio als que truquen al telèfon simplement per a passar l'estona, odio al que demana i ja té, odio al neci que vol ser o és líder, odio a l'ignorant que creu saber i al que sap i creu ser ignorant, odio que el sabi sigui mut i cridi el desconeixedor.

Odio el ploure quan no ho vull i odio quan no plou i ho desitjo; odio els favors que esperen favors a canvi; sento odi al dormir de nit i al viure de dia. Odio el rencor. Odio aguantar el meu odi i odio haver de resignar-me a la veritat. Odio a la gent, a tothom, per tenir un cor generalment dolent i m'odio a mi mateix.

Odio sentir bategar el teu cor tan lluny i odio la teva imatge perquè no la puc agafar. Odio la teva dolça cara i el teu dolç ser; ja sigui estant lluny o a prop.

Sento rabia quan he de creuar els braços quan algú imposa la seva llei. Rabia cap a aquells que et tracten d'amic i posen trampes, obstacles i distancia entre jo i aquells qui estimo. Rabia cap a aquest món pel fet que les utopies no siguin res més que utopies.

Sento rabia quan després de lluitar durament pel que m'estimo un altre obstacle aparegui i torno a combatre. Rabia cap als que es mostren com no son i guarden el que son per a la seva intimitat. Rabia per a aquells que amaguen la mà després de llançar la pedra i rabia cap a aquells que mosseguen per l'esquena i somriuen de front. Sentorabia cap a aquells que no donen segones oportunitats i més endavant les demanen. Rabia cap a aquells que s'hi fiquen alla on no tenen la clau ni són convidats.

Dolor; sento dolor quan no sóc apte per a ajudar, dolor quan es trenquen els llaços que lliguen un servidor a la resta. Dolor quan la gent falta a les seves promeses; sento dolor quan la meva gent sent dolor, quan estan tristos o preocupats. Sento una forta aflicció quan parlant amb algú s'acosta un altre i passo al segon plà.

Sento dolor quan odio, quan estimo, quan yuyito i quan penso. Sento desconsol, dolor o torment sempre que després de fer-te somriure i riure en arribar qualsevol altre, en arribar ell, jo deixi d'importar-te o ni tan sols existir. Dolor quan sembla que em superat una mica més la relació que teniem i ell, el nostre gran amic, fagi que aquesta sensació es difumini i que solsament jo la recordaré i que m'anirà executan.

Collons! Que no entens que succeix dins meu? Tens el meu control! Podries fer que veiés el món com un regal, que no imaginés sinó que tingués, que no plorés sino que besés, que no somiés sino visqués la realitat. Però no esculls aixo; però perqué? Tan diferents som? O és que ja hi ha algú? O simplement no vols res ara per ara? Tan sols una simple explicació...

Miro per la finestra, allà fora; m'agradaria canviar aquesta realitat, donar-li color; però tu ets la única que pot fer-ho, la fetillreacera, la que podria donar algun sentit al meu món; però sembla que tu ets feliç així i ho respecto, tot i que em dol.

Ara ja se que respondre a la pregunta que un dia em va fer una bona amiga meva: ¿per què els mates a tots en les teves histories? Potser perquè solsament se fer histories així, o potser perquè així m'agrada, potser perquè així les tenia ja fetes a la ment; potser perqué únicament em va sortir així. O potser perquè és així com està el meu cor.

Porto més de tres hores intentant estudiar quelcom; el que sigui del que sigui i res és el que he assimilat. Penso molt; però no en el que hauria de; i que faré si la protagonista de la meva película és ella?

Vaja desgracia, és tot tan senzill a vegades que dubtes de la realitat i d'altres tan complicat que desitjaria ser ordinador per a poder simplificar-ho tot en un codi binari, en 0 i 1; en "si"s o "no"s.

Si jo fós capaç de resumir-ho tot en quatre paraules que ho aclarèssin tot hagués acabat fa ja estona; enlloc d'això tinc pàgines plenes de lletres que no aconsegueixen expresar amb claredat la meitat de les meves emocions: hi ha tempestad, perdició, estic desorientat, no solsament no trobo el nord, sino que no trobo ni el sud, ni l'est, ni l'oest doncs vaig perdre la meva brúixola en tu i fins que no trobi el teu cor no podré caminar en una bona direcció i seguiré enfontsant-m'he en aquest mar de desesperació sense flotador, sense saber nedar, és a dir, sense possible salvació.

Raisen