Carta mai llegida

El llum està apagat; però, tot i la foscor, veig més que mai. Tanco els ulls i segueixo veient. No vull veure, perquè les imatges que se'm presenten no m'agraden gens. Per què les coses són així? Per què desitjo no veure? No ho sé; però tot plegat no m'agrada.

Estic estirat al llit: vull dormir; però no puc. Penso. De nou no m'agrada tot això que passa pel meu cap. No vull pensar, no vull recordar. Vull, si no hi ha més remei, oblidar. Records i pensaments bonics en una trista nit. Ho sento, però la idea no m'agrada.

Premo el "play"i notes musicals comencen a inundar la meva (que estrany és el singular) habitació. És estrany: el llum apagat, estirat al llit, la música de fons... hauria de sentir-me relaxat; però aquesta nit se'm torna malson: la foscor se'm torna llum. Llum invisible que fa ben visible, als meus ulls tancats, una realitat intangible però molt present. El llit, tou i còmode, se'm torna llit de punxes d'un faquir desentrenat i inexpert que sóc jo. I la música, cant fúnebre d'un enterrament al qual he d'assistir d'aquí no gaire i que ara visc en el meu cor. Aquesta nit no m'agrada.

No puc més. Ploro. Sé que no vam quedar així; però no sóc tan fort com quan tu hi eres i vaja, després de tot, jo t'he mort. Sempre em vas dir que ho volies així; però mai vaig pensar que ho hauria de fer. I ho vaig fer. Mai m'ho perdonaré.

Aquesta nit veig solitud, veig que el llit és buit. Veig que el teu coixí està sol al meu costat i que el teu cabell no acariciarà el meu rostre produint-me un pessigolleig que em dificultarà el dormir. Veig que la vida se'm torna amarga i les nits "il·luminades", fosques i doloroses.

Penso què serà de tu ara: on seràs, si hi ets; com estaràs, si estàs; i que pensaràs, si encara pots pensar. Perquè desconec què hi ha més enllà del camí de la mort. Saps que mai he pensat que hi hagi quelcom després del darrer batec d'un cor i que l'últim alè surti dels pulmons; però ara que ets tu qui ha marxat, ara que som nosaltres els separats per allò irremeiable, és en aquest moment que penso i desitjo que tu siguis en algun lloc esperant-me per seguir junts en aquest viatge infinit sense separar les nostres mans..

Sento. Sento tristesa. Sento dolor. Sento amargor. Sento ganes de plorar, de cridar, de morir. Sento enyorança. Sento que sóc el culpable de tot plegat.

Obriré la porta als records per últim cop: reviuré el capítol més dolgut un cop més i després l'esborraré, ja que no resisteixo els seus setges.

Els dos érem al cotxe rient, xerrant i jugant com de costum. Era, però, un dia molt important per a nosaltres, ja que anàvem a veure la casa que tants anys de treball, esforços i estalvi ens havia costat. Allà a la muntanya, enmig d'una exuberant vegetació que tant ens agradava. On, a la nit, es veuen les estrelles al cel i en la tranquil·la aigua del llac. On el serè cant de l'aigua eixerida del rierol dóna un no sé què de tranquil·litat.

Què hi feia ell allà i en aquell estat d'embriaguesa no ho sap ningú; però va rebre el que es mereixia. Va morir a l'accident i nosaltres quasi també en aquell mateix instant. Jo vaig despertar del coma una dos dies més tard amb moltes fractures.

Durant molts dies, setmanes o mesos pot ser (realment no en tinc ni idea, perquè per mi passaven anys) no vaig separar-me del teu costat. Ni tan sols menjava. Durant tot aquest temps en què estaves més fora que dins d'aquest món vas lluitar per vèncer la mort molts cops; i és que el teu cor, cansat i malferit, s'aturava per recuperar sovint l'alè.

Immòbil estaves al llit de l'hospital i immòbil seguiries si haguessis despertat; però Déu, aquell qui ignorava les meves pregàries diàries que li llençava diàriament des que vaig despertar, no semblava disposat que tu ho comprovessis. L'accident et fracturà la columna.

Aleshores arribà el dia. Els metges van dir que cada cop veien més difícil que despertessis i em van lliurar els papers. Vaig recordar les teves paraules:

"A partir del moment en què jo no pugui oferir el meu ajut a algú, prefereixo morir.I quan ho faci no vull que ploris. No ploris; perquè per cada llàgrima que mulli el teu rostre jo moriré de nou i cada cop que parli's de mi serenament reviuré. Se que m'estimes i que, arribat el moment, faries el que et dic, doncs jo ho faria el que tu em demanessis."

Et prometo que des d'aquell dia jo ja no tinc vida. Vaig morir amb tu quan vaig signar el document.

Ja se el que em vas dir; però deixa'm plorar pel teu amor, la teva companyia i el teu somriure; deixa'm fer un crit de dolor. Per tu el meu únic amor, per tu era tot el que queda en el meu cor...

Et demano permís per plorar ara; però de ben segur que ja em vas escoltar fent-ho en l'hospital i és que m'hauràs de sentir cada nit des que ja no estàs entre nosaltres.

M'agradaria ser vent per a poder fugir de mi mateix, ser oblit per a no recordar, ser vida per tornar-te-la a tu, ser foc per a cremar aquest patiment...

Però no sóc res d'això, sinó un home feble que ha de lluitar contra els records, la solitud i l'amor; i jo ja no puc més. Sense tu no tinc qui avisqui la flama del meu valor davant de les adversitats.

Així que amor, siguis on siguis, estiguis com estiguis, espera'm que vindré al teu costat ja què sol en aquest món pensat per a dos no hi puc viure. No pateixis per mi, no em farà mal el pas cap a tu, perquè vaig deixar de sentir i de viure el mateix dia que vaig sentenciar el teu final. El nostre final.

No trigaré gaire a ser amb tu; ho tinc tot preparat. Ara tancaré aquesta carta per a assegurar-me que no es taqui, fet que dubto, doncs no crec que sagni ja que el meu cor és pedra des que tu has marxat. Suposo que has deduït la meva intenció: aturar aquest patiment, acabar amb aquesta solitud, deixar de sentir aquesta tristesa en el meu cor. Fer que aquest deixi de bategar.

Vull endur-me bons records a on sigui que vagi a parar, així que somiaré que em dónes la mà com abans, que sento la teva olor, la teva fragància, com abans cada nit; recordaré aquell dia que quan el cel era roig els dos ens vam lliurar a tots els plaers. I és que la mort en aquesta història té un nom: amor.

Carinyo, desconec si llegiràs això o no; però espera'm, ja vinc. És qüestió de segons. M'he equivocat, si que sagno.

Amor, tornaré amb tu. Si cal obriré camins entre mars, obriré camins enmig de muntanyes, caminaré sobre el foc i aprendré a volar per tal que em segueixis donant, en forma de petons, carícies i estones al teu costat, l'antídot del verí que la teva persona ha impregnat en el meu cor amb el nom d'amor.

Amor, t'estimo i


------------------------------------------

L'autor d'aquesta carta va morir. El va trobar un amic l'endemà que, veient que no contestava les trucades, va anar a casa seva. Va haver de forçar la porta. El va trobar estirat al llit. Va trucar una ambulància; però sabia que ja feia tard igual que sabia que era el que havia passat. Va agafar la carta inacabada i la guardà en un sobre. No l'havia llegida, i és que tampoc li calia. Va trobar una altra carta que anava adreçada a ell. Aquesta sí que la llegí.

Aquella tarda era l'enterrament. L'amic va demanar que els dos enamorats fossin enterrats agafats de la mà, seguint les ordres de la carta.

Entre les seves mans va col·locar-hi la carta inacabada i una fotografia de la parella. Aquell dia tan sols va dir unes paraules dedicades als difunts:

"Germana, ja no estàs sola allà dalt. Cap a tu es dirigeix a la velocitat de la llum, impulsat per l'amor, el teu marit. Planteu al cel, com vàreu fer aquí, la bandera de l'afecte, l'estima i la tendresa com mai ho ha fet ningú.

No pateixis pels pares, jo cuidaré d'ells.

Adéu bon amic, adéu germana. "



Raisen