Santa Monica

Capítol 1:
Santa Mònica



Somiava que era una esponja que suava sang. Molta sang. Estava moll d’un líquid enganxós d’olor horrible. Vaig recordar només llavora’ns que per treure tot el líquid d’una esponja s’ha de prémer amb força i ràbia aquesta esponja. Llavors em vaig prémer el front, l’esponjós front que tenia. Vaig enfonsar la mà amb força dins el front, fins que no se’m veia la ma.
Vaig despertar.
Tal dantesca exhibició va resultar ser un somni, o en tot cas un malson. S’ha de ser gillipolles, jo que mai somio i per una cosa que somio es dolenta. No podia ser un somni eròtic, no.
El viatge en cotxe fins a Santa Mònica va ser força llarg, però no em vaig assabentar de que el temps passava, perquè m’havia quedat fregit res més el cotxe havia arrencat i el motor feia el seu primer rugit.
Aquest cotxe va acabar entrant a Santa Mònica i es va parar a la plaça principal, on hi havia un hostal. Del cotxe van sortir fins a deu persones a les que jo coneixia molt bé. Jo em vaig quedar dins, i em vaig fer l’adormi’t, perquè encara quedaven uns cinc minuts perquè jo pogués poder fer la tasca que m’havien encarregat. Mentres, els deu homenets van obrir el maleter i van començar a descarregar tot tipus d’instruments: una guitarra, dos baixos, uns bongos...
La gent del poble es va quedar perplexa contemplant tal espectacle, molt inusitat en aquell loc. Es va formar un petit grup de curiosos que ens rodejaven. El grup de curiosos va anar augmentant, perquè els deu homes no paraven de treure tot tipus d’instrument de musica del maleter del cotxe, que s’emblava que mai acabaven de buidar. A més, cada instrument era més atípic que l’anterior.
Era l’hora de fer la meva feina. Em vaig treure el cinturó, vaig obrir una motxilla vermella propera a mi i d’allà en vaig treure uns papers. Vaig obrir la porta del cotxe i vaig sortir al carrer. Érem a una plaça força espaiosa i antiga, feta tota de pedra, on el sol entrava amb força i la feia molt il•luminada. A més, vaig veure el campanar de l’església ben lluny, que tocava les sis.
Tot mirant als curiosos, que ara es fixaven en mi, vaig dir:
-Poble de Santa Mònica! Sóc el Carles, el representant d’aquest grup de musica: les Granotes Cubanes!-vaig dir assenyalant als deu homes que seguien descarregant instruments com si jo no hi fos- Bé, també soc el fill d’un dels cantants, però això es menys important perquè sent fill del meu pare no guanyo diners, i sent representant sí!- alguns van riure- Ara repartiré els horaris de quan i on tocaran aquests monstres, que l’ ajuntament a contractat per avivar i estimular les festes anuals -vaig començar a distribuir fulles-. Son boníssims, o això m’han dit que cridi!-ara sí que van riure bastants- Si veniu, encara firmaran autògrafs i tot! I jo també, però cobrant!
Ara la gent agafava els papers que jo els hi donava amb molt de gust i somrient. Avis, adults i joves. Em vaig fixar en un col•lectiu de nois i noies de la meva edat una mica més lluny de mi. A primera fila i havia una noia força guapa, de ulls blaus molt impactants i cabells marrons i llisos. M’hi vaig acostar:
-Bé, a tu et firmaré gratis.-em vaig allunyar com si no hagués dit res, i els seus companys van esclatar de riure, mentres ella es posava tota vermella.
-Menys broma!-va dir un molt alt de la tercera o quarta fila de curiosos. Molts van callar, a les ordres de tal gegant. Em va divertir força, ofendre’l. No seria el darrer cop que veuria al colós del poble, però en altres circumstancies.
-Carles, si ja estàs, vine que ens instal•larem a l’hostal!-era la greu però càlida veu de mon pare. Vaig donar-li l’últim paper que em quedava al noi alt i gros, tot cridant l’atenció de la morena d’ulls blaus i em vaig dirigir cap a la porta del hostal, que era a la mateixa plaça, tot carregant un bombo i dues maletes.
-Ja has fet amics?-preguntà mon pare mentres pujàvem les escales de l’hostal.
-No sé, crec que m’he fet uns quants amics, un enemic i una possible amant.
-Un amant? Així de cop?
-Sí, crec.
-I com que t’has fet aquesta amant, t’ha sorgit l’enemic.
-Suposo...
-Creus, suposes... A veure si et despertes!
Mon pare m’entenia molt bé, perquè també era un home, i també havia estat ell un adolescent. El grup del meu pare i el seu grup sempre anaven de poble en poble i de vila en vila tocant. Jo sempre els acompanyava.
Vam ocupar unes quantes habitacions, i el meu pare em va donar, com a regal, una habitació per mi sol. No sé si es que creia que necessitava una intimitat però ell ja sabia que a masturbació en mi era força freqüent.
Primer em vaig dutxar, i em vaig posar l’uniforma de faràndula que sempre portava quan el meu pare tocava: camisa de quadres oberta amb samarreta amb missatge de broma per dins. Per sota, texans i bambes de pobre, com jo els hi deia.
Vaig mirar la televisió, però els dissabtes per tarda només fan pel•lícules que ja he vist, i vaig llegir una mica. A les vuit, vaig sortir a donar una volta, per veure si trobava la noia dels cabell llisos i marrons.
-Ei, tu ets el d’abans?-era la veu d’una noia que em venia per darrera. Em vaig girar amb tota la tranquil•litat del mon.
-Perdona?-volia que parles un altre cop. No era la noia dels cabells marrons.
-Que si ets el... Carles, oi? Soc amiga de la noia d’abans...
-La de l’autògraf gratis?
-Aquesta.
-I saps on es?, perquè la busco -em vaig fer amic de la noia desconeguda, que era molt diferent a la meva possible amant. Era baixeta, amb corbes, molt morena. Potser era sud-americana-. Però no sé si ella em busca a mi.
-No creguis, només li has fet gracia. Em dic Judith.
La conversació s’estava allargant i m’estava estressant la tal Judith. No m’inspirava confiança, perquè em recordava a una puta d’una sèrie de la tele, i perquè jo no tenia ni idea del que ells volia.
-Tens hora, Judith?
-Un quart de nou.
-Ja? Me’n vaig, que tenia que estar a les vuit al hostal -vaig començar a caminar ben ràpid-. Avui vine a veure a les Granotes Cubanes, i porta a la... la del autògraf!
Em va cridar el nom de la possible amant, però no la vaig sentir. Ja ho descobriria per mi mateix, el seu nom, no podia ser gaire difícil. No volia a ningú pel mig. Almenys a ninguna amiga pesadeta...
A les nou, les Granotes Cubanes i jo varem sopar ben de gust al hostal mateix. Tot i que tots estàvem sempre una mica nerviosos abans d’un concert.
I va arribar l’hora del concert, a la plaça principal, de nou. L’escenari era força bo, i l’equip de musica estava bé, va dir mon pare, que es el que sap d’aquetes coses.
A les deu i mitja ja hi havia força gent a la plaça mentres el meu pare i els altres de la banda assajaven.
Jo no era força guapo, no ho era, no m’importava. Fins i tot estava una mica gras. No sé si realment havia agafat el síndrome de l’ànec lleig, aquell síndrome de persona que com que ha estat lletja, ha millorat l’interior (es més culta, et conquista pel que et diu) i ara que ja no es lletja es continua veient com un monstre. Però si el tingues, no sabria que el tindria, no em donaria compte realment. Jo era lleig i ja està, tu.
Conquistava a la gent per la llengua, deia mon pare. No sé si la conquistava per la llengua, a la gent, però si que jo em guanyava els diners per com deia les coses. Tenia una feina molt estranyava per meva edat, els albors de l’adolescència. La posaria en practica d’immediat.
A les onze de la nit, les Granotes Cubanes van començar a tocar. Hi havia força gent ballant a la plaça, on em situava jo, veient com el meu pare tocava amb el seu grup d’amics.
Feia més de set anys que portava fundada la banda, i tocava de poble en poble. Tenien una mascota: una granota amb la gorra del Che Guevara, i venien samarretes amb l’imatge.
-Ei, hola -algú m’ho havia dit. Em vaig girar -.Ets el noi dels papers, oi?
Era un noi de la meva edat. No em sonava gens la seva cara.
-Que em demanes els papers? Que ets de la secreta o que?
-No, que si ets el que abans repartia papers!
-Ja ho sé, home, era una broma. Vine.
Em va seguir fins una part allunyada de l’escenari. Ara se sentia tot molt millor.
-Sí, sí que soc el que repartia papers.
-Ja deia jo. La noia d’abans era la meva cosina, saps? Li ha fet força gracia el comentari.
-Al goril•la de darrera no gaire, crec.
-Al Pol? Ah, es que li agrada una mica la Gala.
-Es diu Gala?
-Exacte. Jo Josep -em va donar la mà i li vaig encaixar la meva amb gust. Crec que ja tenia un company del qual podia treure informació. A més, tenia companyia, i no semblava mal tipus. Em vaig recordar de la Judith, però no li vaig comentar res al Josep. Ell em va preguntar:-. I tu?
-Carles. Em dic Carles.-vaig respondre mentres em feia un petit esquema dins el meu caparró. La Gala era la noia; el Josep el meu amic; i el Pol, el tipus al que no tenia que apropar-me. I jo era el Carles. Tot quadrava. Ah, i la Judith a la que esperava no tornar a veure.
-Ets força divertit, i aquí ens fan falta.
-Sí, al mon li falta gent divertida i valenta, però tampoc m’importa el mon, ara mateix.
Ens vam asseure a la vorera. Vaig mirar el meu rellotge, i encara era d’hora. Em queia bé el tal Josep. El vaig voler convidar a un refresc, però m’ho va pagar ell. Em queia potser millor, ara. Vaig començar a parlar del tema que m’interessava en concret més que qualsevol altra:
-I que em pots dir de la Gala?
-Que... que està ballant allà, al mig de la plaça amb les amigues.
-Osti sí, no la veia. Millor que es quedi.
-Toca bé ton pare.
-Sí, però has de pensar que jo escolto el mateix quasi tots el dies. Sem fa una mica pesat el seu estil de musica.
-Sembla que a la Gala li agrada força.
Em vaig quedar pensant de nou. Li agradava la musica de mon pare. Ja li regalaria un disc.
-Li regalaré un disc.
-Bona idea.
-Jo sempre tinc bones idees -vaig dir aixecant-me-. Ara em tinc que anar, però demà podem quedar i m’ensenyes poble.
-Ara te’n vas? Si encara està tocant ton pare!
-Es que no me’n vaig a on tu creus que jo vaig.
-A on vas?
-A l’escenari.
Vaig marxar cap a l’escenari i em vaig colar per la part de darrera. Em tocava exercir la meva professió al mon de la faràndula. Jo era humorista. Quan acabava el meu pare sortia jo i m’acomiadava de la gent explicant quatre acudits, quatre bromes i algun petit monòleg sobre algun tema en concret. Quan vaig sortir vaig sentir les mirades del jovent clavades en mi. Em vaig presentar, vaig ironitzar, vaig llençar un rotllo de paper de vàter al públic, i la gent em va acabar aplaudint durant deu minuts mentres sortien les Granotes Cubanes de darrera i jo feia d’idiota amb els bongos.
Era genial. M’encantava la sensació “la gent m’estima pel que faig i el que faig m’agrada”.
Les coses es torcerien, però encara em quedava almenys un dia de tranquil•litat, abans de que passes... el que va passar.
Quan vaig baixar les escales de fusta de darrera l’escenari i vaig sortir el carrer, el Josep i uns amics seus m’esperaven. “Molt bé, tiu!” “Encara em descollono amb lo del gat!”. Però no hi era la Gala.
-I la Gala? On es la Gala?-vaig dir-li al Josep una mica nerviós.
-Crec que ha marxat cinc minuts abans de que sortissis a actuar.
-I on es ara?!
-No sé... Segueix-me.
Vaig seguir el Josep pels carrers del poble. No sabia on em portava, però confiava en ell. El poble i els seus carrers, restaven silenci i soledat.
Tanta soledat, que no vam trobar a la Gala en tota la nit.
-Vaja, al final res...-deia trist el Josep
-No passa res, estaré aquí tota la setmana. A més així em parlat més tu i jo.
-Es clar...-semblava una mica preocupat, com si m’hagués decebut- Si vols, demà et vinc a buscar a l’hostal, pel matí. Et portaré a dinar a un lloc on segur està la Gala. Bé, es on esta tota la gent jove del poble: la claveguera. Es un local que ens ha donat l’ajuntament, força gran. Hi ha begudes que ens paguem entre tots, musica, sofàs per estar per allà. Està força bruta perquè no neteja ningú, però t’ho passes bé.
-Vine a l’hostal a les dotze, m’interessa la claveguera.
Aquella nit també vaig somiar. Estava a la plaça, i tothom era una esponja menys jo. Jo era un líquid, i tothom em volia xuclar.
S’ha de ser gillipolles... perquè mai somio amb tetes?