Cercador
800 dòlars
Un relat de: jorge Montolío Millán- Compartir:
Vuit-cents dòlars:
Va aparèixer muntat a la seva cadireta de ferro negre, ben neta, com tot ell: suposo que amb els temps la cadira ha passat a formar part del seu cos, no literalment, es clar: l'Stephen Hawkings amb va semblar un bon oponent per als escacs, però un pèssim company de festa.
La seva cara mig desfigurada, que m'inspirava temor i humor alhora: era grotescament graciosa. Ulls com pupil·les, pupil·les com discos de vinil, la mandíbula desencaixada també reflectia, aparentment, bon humor, perquè era un mig somriure. Ell, en canvi, intentava un posat seriós, però no ho aconseguia: quina paranoia: l'home que es capaç de descobrir l'origen de l'univers no era capaç de posar cara seriosa: l'esclerosi lateral amiotròfica és el que té.
Però al cap i a la fi es notava un patent nerviosisme, el patent nerviosisme que posa tothom quan visita un detectiu, encara que tingui un coeficient intel·lectual de cent seixanta i sigui un prestigiós científic mundial..
Em va fer entendre, amb la seva computadora, els seus desitjos. Em vaig para a pensar (a vegades la situació ho requereix) en els centenars de dates i de privilegiada informació que havia produït aquella maquina al llarg dels anys: havia estat la primera en pensar les més eloqüents idees, i les havia fet arribar a l'humanitat: molt Stephen Hawkings molt Stephen Hawkings però el veritable geni universal es el tiu que va inventar aquesta computadora.
-Vull que trobi la partícula més petita de l'univers.
-No és el quark, Dr. Hawkings?
-Si, ja, però: entre quark i quark, que hi ha?
-Res.
-Impossible: el res no existeix: hi deu haver-hi partícules més petites.
-Està bé, les buscaré: necessito, per això, vuit cents dòlars.
-Té una setmana.
-Una setmana? Quan va tardar vostè en fer la teoria del Big Bang?
-Dos segons.
Els vaig tenir que agafar jo mateix, els tenia guardats a l'americana, per cert, horrible: molta intel·ligència i molta teoria, però aquest home es un cutre.
Vaig tenir la idea d'agafar un vol a Florida en primera classe. Nota mental: que bo està el còctel de gambes que posen a primera classe.
Quan vaig aterrar vaig anar en taxi fins a un hotel, però a la mateixa porta em van atracar:
-Stephen? Necessito vuit-cents dòlars més.
Me'ls va ingressar i em vaig gastar els vuit-cents en còctel de gambes.
Empatxat de salsa rosa, vaig marxar cap al Cap Canaveral, i en nom d'Stephen Hawkings vaig obligar a la NASA a fer aterrar el telescopi Hubble, però em van dir que tenia que esperar un mes.
-Stephen? Necessito vuit-cents dòlars per poder pagar-me un mes a Florida.
Me'ls va ingressar, i em vaig quedar imaginant-me a l'Stephen posant el mòbil a la bora de la computadora, per que el sentís bé, però provocant interferències i tot. Era tot plegat un pel còmic.
Quan va passar un mes, vaig dirigir-me de nou a Cap Canaberal, i vaig agafar al telescopi Hubble com si d'un sac de patates es tractés. El vaig enfocar el terra i vaig fer un ull: allà estava, la partícula més petita de l'univers, que ara ja sabeu perquè es diu “ Vuit-cents dòlars”.
Va aparèixer muntat a la seva cadireta de ferro negre, ben neta, com tot ell: suposo que amb els temps la cadira ha passat a formar part del seu cos, no literalment, es clar: l'Stephen Hawkings amb va semblar un bon oponent per als escacs, però un pèssim company de festa.
La seva cara mig desfigurada, que m'inspirava temor i humor alhora: era grotescament graciosa. Ulls com pupil·les, pupil·les com discos de vinil, la mandíbula desencaixada també reflectia, aparentment, bon humor, perquè era un mig somriure. Ell, en canvi, intentava un posat seriós, però no ho aconseguia: quina paranoia: l'home que es capaç de descobrir l'origen de l'univers no era capaç de posar cara seriosa: l'esclerosi lateral amiotròfica és el que té.
Però al cap i a la fi es notava un patent nerviosisme, el patent nerviosisme que posa tothom quan visita un detectiu, encara que tingui un coeficient intel·lectual de cent seixanta i sigui un prestigiós científic mundial..
Em va fer entendre, amb la seva computadora, els seus desitjos. Em vaig para a pensar (a vegades la situació ho requereix) en els centenars de dates i de privilegiada informació que havia produït aquella maquina al llarg dels anys: havia estat la primera en pensar les més eloqüents idees, i les havia fet arribar a l'humanitat: molt Stephen Hawkings molt Stephen Hawkings però el veritable geni universal es el tiu que va inventar aquesta computadora.
-Vull que trobi la partícula més petita de l'univers.
-No és el quark, Dr. Hawkings?
-Si, ja, però: entre quark i quark, que hi ha?
-Res.
-Impossible: el res no existeix: hi deu haver-hi partícules més petites.
-Està bé, les buscaré: necessito, per això, vuit cents dòlars.
-Té una setmana.
-Una setmana? Quan va tardar vostè en fer la teoria del Big Bang?
-Dos segons.
Els vaig tenir que agafar jo mateix, els tenia guardats a l'americana, per cert, horrible: molta intel·ligència i molta teoria, però aquest home es un cutre.
Vaig tenir la idea d'agafar un vol a Florida en primera classe. Nota mental: que bo està el còctel de gambes que posen a primera classe.
Quan vaig aterrar vaig anar en taxi fins a un hotel, però a la mateixa porta em van atracar:
-Stephen? Necessito vuit-cents dòlars més.
Me'ls va ingressar i em vaig gastar els vuit-cents en còctel de gambes.
Empatxat de salsa rosa, vaig marxar cap al Cap Canaveral, i en nom d'Stephen Hawkings vaig obligar a la NASA a fer aterrar el telescopi Hubble, però em van dir que tenia que esperar un mes.
-Stephen? Necessito vuit-cents dòlars per poder pagar-me un mes a Florida.
Me'ls va ingressar, i em vaig quedar imaginant-me a l'Stephen posant el mòbil a la bora de la computadora, per que el sentís bé, però provocant interferències i tot. Era tot plegat un pel còmic.
Quan va passar un mes, vaig dirigir-me de nou a Cap Canaberal, i vaig agafar al telescopi Hubble com si d'un sac de patates es tractés. El vaig enfocar el terra i vaig fer un ull: allà estava, la partícula més petita de l'univers, que ara ja sabeu perquè es diu “ Vuit-cents dòlars”.