El cas del cercle

El cas del cercle:

Quan vaig poder veure d’aprop a l’Antoni Rebull Mascaró vaig sentir dins dels ossos la mateixa sensació que quan vaig admirar per primer cop El triomf de la mort de Pieter Bruegel.
Era un home evidentment vell, amb una pell antediluviana i molt bruta, amb uns ulls deshidratats amb pupil·les com discos de vinil, i ungles del mateix color que la pantalla d’una calculadora escolar. Em va recordar a una versió cent anys més vella de Mario Vargas Llosa. M’ensenyà la fotografia d’una senyora amb cara de cassola.
La majoria d’homes que entren al meu despatx són més alts i forts que jo, i ho demostren trencant-me els llavis i cridant-me “Paga o la cosa anirà a pitjor!”. Per això, quan l’Antoni Rebull va entrar per la porta en cadira de rodes em van venir ganes de... No sé, destrossar-li la calavera amb un bat de beisbol, només per desfogar-me. Però alguna cosa em deia que en podria treure diners, d’aquell home, perquè feia la pinta de ser una persona amb pasta: encara no sé que m’ho va fer intuir: potser el seu nas punxegut, els seus dits esquelètics, el seu rolex d’or del tamany d’una closa de tortuga.
Em va demanar que busqués urgentment la dona de la foto, amb cara de cassola i pell d’ou dur.
A la mitja hora, la mateixa senyora es va assentar acalorada a la cadira del meu despatx i em va demanar que busqués a la seva neboda. Era una noia jove, i per tant inexperta en la vida urbana. Havia sortit de casa i no havia tornat, m’havia explicat la senyora. Segur que està perduda, és estrangera, va tractar d’explicar-me, per justificar la incompetència de la seva neboda, capaç de perdre’s per la ciutat i no saber tornar a casa.
La neboda, deixant de banda la seva esmicolada i anàrquicament salvatge melena, em va semblar força atractiva, quan, mitja hora desprès, va aparèixer pel despatx. Era clarament post-adolescent. Unes vint tardors, i d’accent i proporcions delicadament russes.
Em va demanar que busqués a dos assassins a sou, ja que aquets, a l’hora, buscaven a “un familiar seu” per matar-lo. Temes de negocis, va lamentar, els maleïts negocis, va prosseguir amargament.
Entre els plors i neguits de la russa, s’anava perfilant en la meva horrible cara un somriure malèfic.
Al cap de mitja hora, els dos assassins a sou es van presentar al despatx, i els vaig classificar a l’apartat d’armaris invertits: eren grans com armaris, però en comptes de portar els vestits dintre els portaven posats.
Tots els assassins a sou, porters de discoteca, i seguratas tenen la mateixa cara i proporció física: son salvatges goril·les a la ciutat, donen ganes de donar-lis un iogurt i fer-lis una foto amb un baber.
Tot i així, algú que saps que porta un puny americà sota l’americana s’ha de respectar.
Intimidaven força: els vaig deixar parlar. El seu pla era senzill: jo buscava a la seva víctima, ells la mataven, jo cobrava un trenta per cent del que cobrarien ells. La víctima, es clar, era l’Antoni Rebull Mascaró.
No entenia un borrall d’aquell estúpid cercle: l’Antoni buscava a la seva dona, la seva dona a la seva neboda, la seva neboda volen protegint al seu tiet, a dos assassins a sou que buscaven a l’Antoni Rebull Mascarò.
No entenia res, només sabia que aquell dia cobraria tres cassos i soparia al millor restaurant de Londres.