Sala d'espera

Un relat de: markitus

Tenia hora demanada aquell 24 de juliol, li havien de fer una resonància per saber què era exactament la lesió que s'havia fet mentre practicava el seu esport favorit, l'escalada. Va arribar vint minuts abans a l'hospital, era un dia de calor intensa però a dins s'hi estava prou bé, per bé que en un hospital molt còmode tampoc s'hi està.
Es va dirigir al taulell i la noia que el va atendre molt amablement li va dir que esperés a la sala que ja l'avisarien. No hi havia massa gent. Es va asseure al costat d'una parella que devien tenir sobre els setanta anys, sense voler escoltava la conversa que girava entorn dels mals que tenia l'home, però s'ho prenien en bon humor, reien i feien broma. Era agradable de veure com aquell home i aquella dona encara s'estimaven. Al davant seu hi havia un noi jove amb la cama enguixada esperant el seu torn, tot i que dubtava si se n'adonaria ja que escoltava música amb un aparell mp3. I a la filera de la seva dreta hi havia una dona jove d'uns trenta anys amb la seva filla, que era qui semblava tenia una lesió tot i que no portava cap envenatge.
El fet era que estava bé, li va entrar una mica de son i tot, va intentar mantenir-se despert, però finalment es va adormir.
Es va despertar de cop, amb un sobresalt, però aviat es va serenar en veure que era a la sala d'espera de l'hospital, però estava sol a la sala d'espera. En veure que era sol es va aixecar i es va dirigir al taulell per saber si l'havien cridat, a veure si per haver-se adormit se l'havien saltat. En apropar-s'hi no hi havia ningú, va mirar per tot arreu i no veia ningú, va decidir seure una altra vegada i esperar que tornés la noia que l'havia atès en arribar.
Van passar trenta minuts i allà no apareixia ningú, es va aixecar i va decidir anar a preguntar dins de la sala de les ressonàncies, va trucar a la porta però ningú va respondre, va obrir-la i allà dins no hi havia ningú. Ho va maleïr tot, ara hauria de tornar a demanar hora per una altra prova, va decidir marxar. Mentre anava caminant i encaparrat en que potser l'haurien d'haver despertat i maleïnt els seus ossos, va sentir un cop molt fort de porta que venia de la direcció on ell anava. De seguida va cridar fort però ningú responia. Va córrer cap a aquella direcció però no va poder veure res, en arribar a la sala principal, a l'entrada es va estranyar de veure-ho tot desert, no hi havia absolutament ningú i tampoc sentia res, cap soroll, res. Va decidir sortir però es va trobar que la porta era tancada. Ara sí es va enfadar de veritat, a sobre que no li havien fet la prova, no podia sortir. Va començar a donar voltes i voltes per l'hospital sense trobar ningú, era buit i ningú responia, va pujar a les plantes superiors i en entrar a les habitacions tampoc va veure pacients, però si que va veure que alla hi havia hagut algú però era com si hagués marxat molt ràpid. En una de les habitacions es va asseure en un llit mirant cap a la finestra pensatiu, què estava passant? Es va estirar i es va quedar adormit novament.
En despertar va sentir so de sirenes a l'exterior, va mirar des del llit a l'exterior, era fosc i si intuïa sirenes a l'exterior, es va aixecar i va anar cap a la finestra, estava entelada de la humitat, i va passar la mà deixant un rastre de sang a la finestra, es va espantar en veure que tenia les mans plenes de sang, va anar ràpid cap al lavavo de l'habitació per rentar-se, no era seva la sang, no estava ferit, però no el va tranquil·litzar, això si, es notava cansat, però, de qui era la sang?. Va tornar a la finestra i la va obrir, en aquell moment va sentir un tret i va notar que algo l'havia fregat a l'espatlla dreta, li havien disparat!! Ell va cridar amb totes les seves forces dient que què feien, que s'havia quedat allà tancat i que l'ajudessin. Va tornar a sentir un tret i aquest cop només van trencar el vidre de la finestra. L'Arnau, va córrer a amagar-se, va baixar pisos avall i va arribar a la sala on s'havia esperat al principi, va sentir cops forts que venien de l'exterior, ell no sabia que passava però va veure clar que s'ahvia d'amagar i va córrer per un altre passadís i va baixar les escales fins a arribar al dipòsit de cadàvers, en obrir la porta va veure al seu davant la imatge més desagradable de la seva vida, un munt de cossos apilats de qualsevol manera i esquarterats. Entre tots va distingir la parella d'ancians, el jove de l'mp3 i la mare de la nena que eren a la sala d'espera. Era una carnisseria, va vomitar, no podia aguantar allò. En aquell moment va sentir un soroll que venia d'un armari, s'hi va apropar, va agafar un bisturí que va trobar i en obrir la porta de l'armari va veure la nena que hi havia a la sala d'espera, ella va cridar com si hagués vist un monstre, però ell la va intentar calmar, la va agafar amb els seus braços abraçant-la ben fort, fins que va deixar de cridar, en aquell moment es va notar tant cansat que va quedar-se adormit de nou.

Aquella nit en Francesc era de servei a la comisseria, hauria sigut una nit tranquila si no haguessin rebut un avís estrany d'una massacre a l'hospital de la ciutat. En arribar al lloc dels fets van decidir evaquar a tothom que van poder i tancar l'edifici. Els testimonis descrivien a un individu que anava matant indiscriminadament tothom que es trobava al seu davant, amb una força brutal que ningú va poder aturar, només un membre de seguretat ho va poder aconseguir però va perdre la vida en l'intent. Segons una responsable de Radiologia, un individu de nom Arnau Garcia, era a la sala d'espera com la resta, però de sobte es va aixecar i va començar a matar a tothom que es trobava pel seu davant.
En veure la perillositat de l'individu va ordenar disparar en el moment que fos vist, van estar a punt d'aconseguir-ho, però el sospitós s'havia amagat. En Francesc va donar l'ordre d'entrar al cos especial en sentir el crit d'una nena. En entrar van córrer en direcció al crit, aquest els va dur escales avall, ja no el sentien, però van arribar al dipòsit de cadavers i van trobar a l'Arnau amb la nena als braços, amb un bisturí a la mà i amb una mirada perduda, uns ulls que feien por, gairebé vermells. En aquell moment els policies van cridar que es rendís però ell com si estigués posseït va deixar caure la nena a terra i va córrer cap a ells com un brau cap al torero. En Francesc va ordenar obrir foc, van buidar els cargadors, el van aconseguir abatre, però era tanta la furia d'aquell individu que havia ferit a dos dels seus homes.
En Francesc va córrer cap al cos de la nena, semblava morta, però no, encara era viva, va ordenar que se l'enduguessin i la veiés un metge.

En uns dies,i després de diverses proves, van veure que l'Arnau patia un trastorn molt important, havien parlat amb el seu metge de capçalera i aquest els havia dit que l'havia enviat a l'hospital a fer-se diverses proves per esbrinar perquè es trobava tant cansat i s'adormia a tot arreu. Amb tot van aconseguir aclarir crims que s'havien comès en altres llocs, l'Arnau no era conscient que quan dormia es convertia en un assassí en serie, en un monstre.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de markitus

markitus

34 Relats

19 Comentaris

27709 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
La veritat és que mai havia pensat en publicar les meves reflexions, ho vaig començar a fer en un blog. M'agrada escriure, tot i que sé que amb limitacions, però m'ajuda a millorar.