sala de desespera

Tots estan asseguts. A estones alguns estan drets. La sala fa olor de nervis, és bruta d'usada i hi regna un silenci pesat. La senyora del meu costat beu tasses de ressignació i a cada glopet la son li venç una batalla.
Ell s'asseu davant meu, té la mirada abstreta, però no hi identifico dolor. Busco el mal i el trobo ràpid; té la mà inflada com una magrana. La seva pell xocolatosa s'ha transformat en un vermell menstrual. S'aixeca i se'n va, sembla que l'han cridat per megafonia.
Torna al cap d'un minut.
En passen molts d'altres que han arribat més tard que ell. Ningú no li dóna cap explicació, el criden dues vegades més amb noms diferents, Jahmal, Abdhul,
encara no.
Té la mirada molt més cansada, però encara no sha rendit a la ganyota.Tos els altres van acompanyats, ell no, per la expressió dels seus ulls, penso, deu fer temps que viatja sol.

La noia d'alumini etziba pals altaveus:
-Jabde porta 2!

S'aixeca aburrit, i la gent de la sala somriu.
Una llambregada directa em diu que s'està exclamant per dins; segurament renegant de la robòtica veu que ni ha intentat dir bé el seu nom. cap de les tres vegades.
La seva expressió es perd lluny, l'estoïcitat s'apodera de la cara d'adolescent., i la mà cau en segon terme, s'allunya amb pases d'elefant cap a la porta 2.