Mare jove, però mare.

Un relat de: noiabruna

Cinc minuts de conversa moderadament banal. Una trobada casual, no vam forçar cap somriure sinó que va ser més aviat natural, ens va fer il.lusió de veres retrobar-nos.

Primer no l'havia coneguda, es va acostar i em va fer una abraçada franca i abrigadora. Vaig sentir un càlid i nou repòs als seus braços. Parlava pausada i segura com una mestra d'escola, de tant en tant, com sempre, li queia un ble ros al mig del ulls però e l'hi havia eixugat el tic nerviós d'enretirar-lo, se l' va apartar ressignada i digna.
Mantenia la cara angelical d'estrella del pop adolescent però tenyida d'un gest rotund i savi. Jo la mirava fixa i incomprensiblement sentia enveja de la seva inesperada creixença i equilibri. Ja no era aquella rossa presumida i trepidant, amb qui havia jugat a un incipient lesbianisme,que de tant ingènua i despreocupada festejava amb la frivolitat. Tant com l'havia avorrida amb les seves ganes de ser el centre del món....Ara estava serena i tranquil·la i parlava amb la certesa i la pausa d'aquells afortunats que saben a què han vingut al món, que entenen la vida com sucessions lògiques cap a un fi superior.
Els dos ullets blaus, ara cenyits de plecs i prenyats de bosses escrutaven nerviosament a dreta i esquerra, feia un esforç dissimulat per estar en dues coses. Les seves paraules van sortir totes com fuetades de sentit comú i tot i així no va deixar d'escoltar-me amb tendresa i preguntar-me per la meva (menys inspiradora)vida. Havia adquirit un instint protector i ja no competia amb les seves congèneres. Durant l'estona que vam xerrar vaig sentir com ja no m'atreia lascivament la seva figura suaument contornejada, però no podia deixar de mirara-la, ara crec que sentia cap a ella una atracció més severa, com d'admiració.
De sobte va aparèixer, un home que es debatia en la cinquantena, amb una criatura als braços. Va respirar alleugerida i es va dedicar a escoltar-me més atentament i a intentar llegir la meva previsible i repetida cara de sorpresa. Abans que pogués dir res em va etzibar;
Aquest és el meu nen.És preciós oi? Ara faig això.
I jo vaig decidir fer el que ella esperava i brindar-li les mil felicitacions i afalacs amb la veu de nas que els nadons requereixen.

Ens vam acomiadar i al marxar cap a la meva, pensava, tan adolescent existència, vaig veure que estava més tranquil·la per haver donat una explicació lògica i tangible al canvi de l'Anna. Que absurds que som a vegades

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de noiabruna

noiabruna

9 Relats

12 Comentaris

7887 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
Sóc....
una noia, bruna, a vegades roja, a vegades violeta de 22 anys, que fuma i esfuma els fantasmes a cop de tecla.

Escric des de fa temps, però fa relativament poc que he tret el tel de vergonya que cobria els meus relats, ara quan n'ensenyo un, només tinc ganes de saber què en penseu.

Així que us insto a criticar-me, perquè tinc sed d'aprendre. Sense por!