Sagrat i profà

D’infant, d’adolescent i de jove he viscut més dins del sagrat que del profà. Més dins del temple que fora. Més pels assumptes divins que pels humans. Allò sagrat va estar per a mi intocable, de màxima veneració, d’adoració. Etern. Allò profà ho vaig considerar aleshores, discutible, efímer, canviant, prescindible. Mortal.

Vaig experimentar la vida com tothom: il·lusió, desig, salut, companyia, estimació... I també tristor, dolor, solitud, malaltia, refús... I a sobre d’ella, des de ben menut, pares, capellans, monges i gent influent m’hi van posar Déu, l’Altíssim, dient-me que la vida que experimentava no valia res al costat de la que Ell em donava en promesa durant la vida i en realitat un cop mort.

I duia en aquells anys una vida més sagrada que profana entre oracions, misses, comunions, confessions, penitències... Amb sacer-dots que em transmetien el sagrat; amb exigència de sacri-ficis com a negació del cos profà per exaltar l’ànima cridada a ser sagrada; amb sagra-ments que eren els aliments baixats del cel; davant del sagra-ri, que era la era residència terrena de Déu. I a sobre hi havia bisbes i un Papa, epi-scopus, vigilants (scopus) des de dalt (epi) que res no se’ns escapés cap al profà.

Els capellans eren els intermediaris entre Déu i jo i em deien què havia de fer, sense més. No em van preguntar què en pensava. Obeir era el camí de la felicitat tant mundana com celestial. Estava tot escrit. La meva llibertat? Sí, clar, em deien: ets lliure per triar el camí de Déu o el del diable. Però mira què et passarà si tries el segon. I l’infern, el foc etern, era la carta amagada i definitiva que apareixia quan la vida natural ens portava per camins que no eren canònics.

Eren temps de franquisme pur i dur. Ni pares, ni mestres, ni capellans, ni monges es van ocupar de fer-me pensar per mi mateix. Ni les lectures. Ni els diaris. Ni les ràdios. La paraula venia del sagrat, era la Paraula de Déu, de la Bíblia, del Llibre. I el silenci campava per cases i carrers, plens de gent esporuguida o destrossada després de la guerra per haver pensat i decidit el que —deien— no tocava. Em comprenc a mi mateix: no coneixia cap més postura davant la religió catòlica, apostòlica i romana que m’envaïa, en què estava immers. Vaig pensar, dir i fer allò a què estava manat per Déu, de la mà d’uns humans sacralitzats i sacralitzants. Dictadura moral, intel·lectual. Menyspreu de la raó i fàbrica de neurosis.

Quan gràcies a gent que m’estima vaig girar la moneda tot posant la vida terrenal meva i la dels altres al centre d’atenció —amb la mort definitiva al davant— i vaig arraconar la celestial, em vaig alliberar d’un neguit somort que sovint m’acompanyava. Sempre no, però. Havia viscut moltes vegades immers en la vida espiritual i alhora gaudit del que feia. Feia meditació i treballava per la dignificació de gent vulnerable. I és que l’experiència d’endinsar-me en mi mateix i la de saber-me un amb els altres en el camí de la vida són dos tresors que m’he reservat d’aquell món i que no em faria res de dir-ne sagrats, en el sentit de màxima importància, per damunt de tantes coses, avui, que són realment efímeres, canviants i de cartró. Dos tresors que no necessiten déus, només consciència i acció solidària.