Rosegall

Un relat de: Robert Bavastell

M'esglaia el verb imberbe
que s'abraona prest sobre la paraula.
En pren la raó i n'esprem
el cant, que viu, esdevé autèntic.

Tanmateix no en sé l'abast d'aquesta gesta,
i em bull fort la impotència
de saber que ningú, conscient,
pot aturar la febrada ni la coïssor.

Les feres no dormen avui, ni demà.
Es revolten embogides en cercles infinits que estrenyen
i fan del sòl que trepitgen negra nit,
obscura mètrica rimada.

Cada lletra rebutjada es desdibuixa
eixuta de sentit i cau, trencada,
al llit del riu dels despropòsits,
sobre una fina capa de mots erms.

A la fi només quedem nosaltres,
somicant signes esfereïdors i esclaus.
No som sinó bagatge del son profund de la penúria,
no tenim res més que òrfenes paraules buides.

Malgrat tot, esperança, llum sobre llum,
una esquerda on brota amatent, de nou,
el verb que no ha mort, ni fugit, només, astut,
ha arrelat ocult, a la terra nova de l'enyor.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: