Robatori perfecte

Un relat de: Robert Bavastell

Havia nevat molt i no hi havia ningú pel carrer, es clar que eren les tres de la matinada. Darrere una tanca observava qualsevol moviment, cap, ja ho he dit, i com que feia estona que estava allí palplantat, els peus em començaven a fer mal. Finalment vaig prendre embranzida i arrossegant l'esquena per les parets em vaig acostar a l'estanc, tancat a aquella hora, -és clar-.
Els propietaris vivien dues cases més enllà, per tant, si els meus càlculs no fallaven, dintre de l'establiment no hi hauria ningú. -quina intel·ligència!-. Duia una clau mestra que amb molta suavitat introduí al pany i la porta va cedir sense soroll. No hi havia alarma.
Amb rapidesa vaig omplir la bossa d'escombraries que duia amb cartrons de tabac de totes marques, però només ros, el negre a mi no em deia res. Amb la bossa plena, i amb molta tranquil·litat, vaig tancar la porta amb clau i mirant de no ser vist em vaig dirigir a casa, dos carrers més enllà.
El robatori perfecte!
Van trucar a la porta de bon matí, mentre esmorzava. El caporal de la guàrdia urbana em va saludar i preguntar on havia estat la nit abans. Jo, que ja ho tenia tot pensat, li vaig contestar que a casa.
De seguida però em va demanar les meves botes i en comprovar que eren les propietàries de les passes que duien de casa meva a l'estanc i de l'estanc a casa meva, passes d'altra banda perfectament definides sobre la neu verge caiguda el dia anterior, desarmat i esmaperdut i amb la coartada enlaire, no vaig tenir més remei que admetre la meva participació en el robatori de l'estanc.
Abans de sortir de casa, vaig demanar al caporal que em deixés endur un cartró de tabac a la presó. Jo, al viure sol, no tenia ningú que me'n portés.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: