RETROBAMENT AMB LA HISTÒRIA

Planejant, arribes a coll Joell després de passar per una fageda, on els ocells matiners refilen, algun crit de puput esgaripa el silenci que ja et te acostumat la cridòria dels altres ocells menys espectaculars.
Baixant per aquestes feixes, amb el soroll del bosc que es desperta, el crit de la puput, la cridòria dels ocells petits, el sol que encara no ha sortit, el verd dels faigs que acompanyen el camí et trasbalsa i vius un d'aquells moments intensos que , les caminades a muntanya, de tant en tant, t'ofereixen. Et sents com trasbalsat, com si el cel se’t fes proper, com si el temps i l'espai s'hagués aturat en aquell instant, on els sentits s'orquestren perquè, tots, sense que n'hi falti cap, et facin gaudir d'una dimensió no humana, en fi, com si poguessis, només que t'ho proposessis, encalçar el cel amb les mans.
Arribes al Pla de les Sureres. Et farà bé aquesta caminada sol per l’alta Garrotxa. Has passat la crisi dels quaranta. No, el que estàs és cansat t’han dit els que t’estimen. Tu saps que no estàs cansat. Que estar cansat no es la causa, és l’efecte. Estàs cansat perquè encara no et trobes. Una vida perduda. L’equador de la via et passa la factura. Has mig llençat la vida. Se t’escola per entre els dits escadussers d’alegries. I algú et va dir. Viatge iniciàtic. Allà a la Garrotxa, l’alta Garrotxa et farà bé.
I aquest agost t’hi has llançat.
Segons la informació que tens, en aquest pla pots trobar un bar, una piscina i un Restaurant. Això deuria fer fa anys. Ara està desert. Millor. No hi ha cap signe de vida humana. Només tu. Tu i la teva total circumstància i solitud. Després de fer una marrada, enfiles cap als cingles de Talaixà, per un corriol d'alzines i castanyers puges fins a can Vaquer. Una aturada per a prendre un glop d'aigua i menjar un mos. Ajagut, el cap reposant al damunt de la motxilla, al lluny veus Coll de Muls i al dessota el pla de la Plantada, d'on vens. Ja has fet un bon tros. Passes per la vora de la casa. És la més ben agençada de les que has passat, fins i tot hi ha vidres als finestrons. Tot tancat, no es veu ningú. Passes com si fossis un fugitiu bandoler que....... Fugir.. quina paraula. Abans no l’havies copsada mai en tota la seva intensitat. Potser si, fugir. De tots, de tothom. No t’enganyis però, fuges de tu mateix. És de tu que fuges. Tu et fas por. Per primera vegada t’has mirat a dins de dins.. Comença a fer una forta calor, ja falta poc, penses. I al revolt veus, no massa lluny, a dalt d'un cimal, el poble de Talaixà. Saps que hi ha només un estadant. Un bon home que viu sol aquí dalt, lluny de la civilització. T’il·lusiona veure com pot ser un home vivint sol allà dalt, sense cap més comunicació amb la resta del mon que les seves cames. No t’enganyis. És per això que també t’has engrescat a venir. Es per això que has pensat trobar-te amb una ànima solitària que servís de consol a la teva tribulada ment. Algú que aportés consol a la teva ànima. I vas pensar qui millor que una ànima sola perduda a les cingleres de Talaixà. El contacte amb la natura. Una ànima superior. La trobada. Aquesta trobada que no pots tenir amb qui tu necessites. Allà trobaràs consol.
Arribes a Talaixà, de lluny sents una cridòria, hi deu haver algun campament. No t’abelleix la idea de trobar-te amb algú. Trobes una cleda i una porta feta de material senzill. Al costat un indicador et confirma que allò es Talaixà. Entres. Deixes la motxilla i vas a cercar la font. Saludes un grup de nois i noies que acaben d'esmorzar. És llavors que veus el solitari de Talaixà. Res. Cap impressió. Un home sol, que et fa l'efecte que està sol perquè li deu costar conviure. Es posa a parlar sense aturador. Explica, en castellà, històries d'una família llunyana, que ell vol viure sol, que no es fa amb els parents, que està allà perquè el van enredar, però que ara hi està de bon gust, que està enemistat amb el propietari veí ...... es avorrit, no hi trobes cap esperança en la seva conversa, ni tan sols la seva mirada aporta res al teu esperit. Un home sol. Res més. Sol perquè no deu saber conviure. No t'interessa la seva conversa i et mires les cingleres de Talaixà. Això... aquestes són les famoses cingleres de Talaixà, les cingleres de Mr. Hunt, l'anglès que acompanyava a Bosch de la Trinxeria per aquests paratges. Les cingleres on en Marià Vayreda situa la part més punyent del seu drama de la Punyalada. On l'Albert - El protagonista que encarna el bé- Lluita aferrissadament amb l'Ibó- el mal-
El bé i el mal. On estàs?. Perdut en la immensitat del mal. Necessites trobar-te amb el bé que et pugui acaronar l’esperit. La trobada. Aquesta trobada, aquest fil d’Ariadna que vas seguint i que no arribes a trobar. Perdut....
De cop, en la claror del cel et sembla veure una àliga. Ai las!, potser encara veuràs Mr Hulot penjat d'una corda del cim d'alguna cinglera a punt de tallar el coll de l’àliga que no li deixa prendre els ous de la seva niada. Si és veritat el conte de Bosch de la Trinxeria - propietari rural, excursionista i naturòleg del segle passat- es esgarrifós pensar com, a aquests cimals hi venien des d'Arles, al sud de França, acompanyat de Mr HUnt, l’anglès naturòleg que, coneixedor que a Talaixà hi havia nius d’àligues, en volia abastar un , i a la recerca del món perdut es despenja amb una corda des d'un cim de la cinglera i va baixant fins abastar els ous de l’àliga, d’on, prèviament, aquesta havia estat foragitada pels trets dels acompanyants de l’anglès, però amb tant mala fortuna que l’àliga s'adonà de les intencions de l’anglès i tornà tot seguit. I pobre Mr Hunt penjat d'una corda, amb l’àliga que l'ataca. L’anglès treu la daga que duia, li endega quatre cops, un dels quals li sega el coll, pren els ous. La trobada del misteri. L’anglès ha abastat, matant, el tresor preuat.
Tu no, no trobaràs la pau d’esperit que t’afronti al gran repte. Emprens la baixada cap a St. Aniol, passes per la Quera, un gran casalot fortificat, del que en diuen que, dels seus sotans en partien camins que duien a la Vall. Ara abandonat. Tot erm. Desolat, passes a tocar les parets enrunades. Mortes. Un revolt més i arribes al Salt de la núvia.
Una bonica i tràgica història d'amor, contada de generació en generació. Recordes la contalla d’amor trist. Una donzella, filla del masover de Sant Aniol la volien maridar amb l’ hereu del ferrer de Talaixà, naturalment contra la seva voluntat. A terra alta els casaments no es feien per amor. Es feien per necessitat. Una pubilla calia casar-la amb l'hereu i amb la niada es podia engrandir el mas. No es podia triar. Calia que la noia del masover de Sant Aniol es maridés amb l'hereu del ferrer. De bon matí el masover arranja les cavalleries i emprenen el viarany de pujada cap a Talaixà. La núvia no vol maridar-se amb l'hereu, ni el coneix. Ni el vol conèixer. Ella pensa en un altre. Però el pare no s'està de raons i abraona el cavall perquè emprengui el camí de Talaixà. La núvia, endolada per dins, plora el desconsol. De cop li ve una imatge esfereïdora. Una imatge que pot posar fi al seu sofriment. Un revolt de la cinglerada, el més enlairat, el que s'acosta més al cel. De dalt del cavall es deixa caure, es llença al buit. Empren la volada. La darrera volada des del cingle altiu. Des del salt que hi ha al cap de munt del Llierca. No haurà de casar-se amb l'hereu, no serà de ningú, però tampoc serà de l'hereu. El darrer esglai és una mirada perduda damunt la vall del Llierca i després..... el són etern...
I se't repeteix constantment la imatge. El desconsol del desamor. Tu no, tu no tens desamor. L’estimes i t’estima.
Quan passes per aquest indret no et pots estar de sentir un esglai i enlairar una pregaria per la núvia.
També recordes el salt del lladre. S’explica que trobant-se encinglerat i acorralat pels bandolers, va tallar un plançó d'alzina i tot enroscant-se com una serp a ell, es va llançar al buit i es va salvar.
Arribes a Sant Aniol. El corriol per on vens et mena directament a la font. On l'aigua s'agraeix. Només el soroll de l'aigua sadolla l'esperit cansant del vianant. Davant la font, la plaça . La plaça de l'aplec de la Punyalada d'en Vayreda:
" mai com aquell any m'havia semblat trista la diada de l'aplec del francesos. I això que la matinada es presentava hermosa com cap d'altra. El blau del cel s'estenia com un vel puríssim per damunt de les cingleres i el sol amb sos raigs daurats, acabalava els tons briosos d'una vegetació frondosa, fresament regalada per les pluges primaverals......"
Així descriu Vayreda el començament del seu llibre, penses, el recordes com un dels primers dels llibres que intenta arribar al cor torturat del protagonista. La tortura que et rosega a tu et ve impetuosa a la ment. La teva tortura . ....
Potser és el primer llibre on s'intenta una aproximació psicològica del dolor...
T’acostes a la font a omplir la cantimplora. El camí, llarg i xafogós t’ha eixugat tota l'aigua que duies. T'apropes a la font i per uns moments et sembla sentir els flabiols de l'aplec, de les corrandes, de la mainada jugant, de la Coralí. Et sembla, per un moment, veure els venedors arrenglerats sota la porta de la rectoria. Però no, no estàs a l'aplec de la punyalada i de segur que no trobaràs l'alegre Coralí, ni el bon jan de l'Albert i la guineu de l'Ibo. O la guineu de l’Albert i el bon jan de l’Ibo. On comença el mal i acaba el bé... et retruny a l’esperit el teu propi drama...... només ha estat un miratge.
De primer pensaves fer nit a Sant Aniol, però encara no és migdia i si fas nit a Sant Aniol, penses, demà et quedarà massa camí per arribar fins Albanyà. Decideixes dinar, i després de dinar emprendre la pujada fins al Corral d'en Principi, al peu del Bassegoda.
Menges un mos. Portes poc menjar. Enlloc s'està massa bé, però finalment descobreixes l'església oberta. Hi entres, fresqueja. Buida, no hi ha cap detall que pugui fer recordar a Mn. Jeroni fent el sermó la diada de l'aplec dels Francesos. L'església es conserva bé, però no hi ha cap additament, cap signe d'història, ni bancs ni imatges ni ornaments. Tan sols una creu feta de dos branquillons de faig penja del sostre, on segurament un caminant pietós ha volgut dignificar aquest petit habitacle. No se sent res dins l'església, menges poc a poc, un mos de pa eixut, un tall de fuet, un trosset de pernil, un glop d'aigua i uns pocs ganyips, poca cosa.
Abans d'emprendre la pujada al Bassegoda, fas una capcinada. Reposes. Silenci. No dorms. no es pot dormir, però, mirant enlaire et sembla sentir la veu de Mn Jeroni exhortant els feligresos el dia de l’aplec. No son pas les meves penes, carissims germans, que em fan plorar. No es pas la primera vegada, ja ho sabeu, que aquests facinerosos han assaltat ma pobra vivenda i donat turment al meu cos...... lo que ploro son els pecats d'aquets malvats que no temen a Deu ni als homes ....... Dels horrors comesos amb les dones del mas Rabassa ....... I vosaltres continueu ofenent a Déu amb les vostres borratxeres, amb les vostres pecaminoses farandoles..... Em sembla que Mn Jeroni encara s'escarrassi a fer entendre als congregats el dia de l'aplec dels francesos, gent que pateix les urpes dels bandolers, però que no fan res, que tenen por i que avui... justament avui, la diada de l'aplec no volen pensar en les desgràcies diàries, avui vénen a gaudir del seu dia anual de lleure, de festa, de gatzara. No es volen recordar de la tristor de la vida, dels mitjans tan migrats de subsistència, de la ferotge petjada que les urpes dels facinerosos fan als seus masos i a les seves collites, avui han vingut a gaudir i prou.....i enderiat com estàs en aquest pensament, no has sentit entrar gent a l'església. Sento que parlen. L’església és a les fosques, només la llum que es filtra per l’escletxa de la porta i per la lluerna de l’absis, dóna una mica de claror a l'estança. No t’han vist. Parlen de foteses, dels nens dels marits... parlen amb una veu massa alta. No respecten el silenci de la història. Vénen de festa.... et molesten. Et molesta la poca sensibilitat en llocs de silenci....
Silenci. El silenci que et fa bé. I com un esglai retorna el retrobament amb la història.
Amb la conversa no iniciada.