Resurrecció de la democràcia participativa

Un relat de: Xavier V. Inglada

Resurrecció de la democràcia participativa



a)Passió i Mort de la democràcia representativa

Molta gent és del parer que actualment el millor dels sistemes polítics és la democràcia. Però la democràcia és un sistema molt flexible i es pot parlar de diferents variants. La variant més extensa i a la que tot el món al·ludeix quan pronuncia aquesta paraula, 'democràcia', és la democràcia representativa: l'elecció democràtica d'un representant que ha de decidir per nosaltres durant un període determinat de temps. Per molta gent és aquest l'autèntic concepte de democràcia; delegar el teu poder com a ciutadà a una persona durant quatre, cinc o sis anys. Per què som tant confiats? per què cedim d'aquesta manera tant lleugera el nostre poder de decisió com a ciutadans d'un país democràtic? per què creiem que la democràcia representativa és el millor dels sistemes polítics possibles?

Avui en dia, hi ha una forta desconnexió entre els polítics i el poble en els països on la democràcia representativa funciona des de fa molt de temps. La gent no vol el que hi ha però no hi ha opció, no hi ha alternativa. La gent voldria decidir en molts temes concrets; com la guerra, el preu dels carburants, la immigració, l'habitatge etc... però no poden, perquè no hi ha propostes i perquè no hi ha la possibilitat de fer-ho. Un exemple clarament frustrant que vam viure precisament a Espanya crec que reflecteix aquesta idea en la seva essència. Espanya és un país que evoluciona ràpidament gràcies a la fi de la dictadura, d'aquí a uns anys la democràcia representativa també ens quedarà petita i ho podem comprovar en molts temes concrets que han anat passant en l'última dècada. El més evident va ser la gran mobilització de l'any 2002 contra la guerra a l'Iraq, en aquella ocasió no es va fer cas a la voluntat majoritària del poble, de fet, el problema va ser que no es va ni consultar aquesta voluntat. Però m'agradaria recuperar una imatge que demostra clarament la desconnexió dels representants amb el poble: el dia de la manifestació en contra del terrorisme després de l'assassinat d'Ernest Lluch. Aquell dia el poble demanava a crits el diàleg. La periodista Gemma Nierga, a qui se li va encomanar la tasca de llegir un discurs de repulsa al terrorisme un cop finalitzat el recorregut de la manifestació, es va saltar el guió i va demanar als polítics que dialoguessin, que deixessin la confrontació i dialoguessin per tal de solucionar d'una vegada el problema del terrorisme d'ETA, les cares dels principals representants sostenien a primera fila la pancarta de la manifestació va ser impagable; aquella mirada d'absoluta estupefacció que Aznar va fer a Pujol mentre tota la gent aplaudia amb entusiasme representà la imatge més evident de la desconnexió entre el Polític i el poble que representa. No obstant, el diàleg no va arribar mai en aquella legislatura.

Dir que la democràcia representativa és la millor opció perquè els habitants dels països són milions i no tenen temps a dedicar-se a la política és una fal·làcia. És la millor opció perquè als poders reals de qualsevol país els interessa que sigui la millor opció, o perquè senzillament no conceben una alternativa millor. Per què no educar en la participació ciutadana? per què no afavorir-la a través de lleis? per què no sentim a parlar d'alternatives al sistema representatiu?

Mica en mica, pas a pas, cal reeducar el poble en els valors democràtics, cal encoratjar-lo i motivar-lo a decidir sobre els temes que més l'afecten. La democràcia representativa, és un bon començament per un poble deshabituat en tasques de decisió, però si s'allarga massa córrer el risc de perdre l'autèntica essència de la democràcia i convertir-se en un sistema desesperançador, manipulador i totalment oligàrquic, convertint als ciutadans en espectadors passius i desencisats davant la realitat tant nacional com internacional. El nostre país evoluciona ràpidament, amb 25 anys de democràcia hem aconseguit grans progressos en termes de llibertat, igualtat i fraternitat, gràcies en bona part al mirall que hem tingut en les democràcies més antigues. Però ara aquestes democràcies s'estan encegant amb el poder, amb el domini econòmic, amb la globalització, estan patint l'estancament de la representativitat, estan patint els mals de la democràcia representativa quan aquesta arriba a la seva màxima maduresa. Sembla ser que en aquests països no s'ha recollit el fruit de tants anys de prosperitat democràtica, i ara aquest fruit s'està podrint. Per tal de que no passi el mateix en el nostre país hem d'eixordar la veu dels nostres líders, que estan massa obsessionats amb la confrontació i amb el manteniment dels seus interessos particulars de poder amb el beneplàcit dels estaments empresarials del nostre país. Hem de cridar ben fort fent valer la nostra opinió. No ens hem de deixar manipular pels discursos de cap líder amb interessos dubtosos, hem d'escoltar els experts, els savis, els estudiosos, i hem de decidir segons el nostre criteri, segons els nostres interessos, segons les nostres emocions. Ja som prou madurs per realitzar-ho. Proporcionar al ciutadà un temps per decidir sobre qüestions que afecten el seu futur com a societat hauria de ser prioritat número 1 per qualsevol govern que vulgui evolucionar en la seva democràcia. Buscar un ús més encaminat en aquest sentit de les noves tecnologies, en especial internet, hauria de ser un bon treball a assumir a partir d'ara. Treballar en pro d'un millorament qualitatiu de la democràcia és treballar en pro d'un millorament qualitatiu del món. Un sistema en el que tothom pugui decidir sobre el seu futur ha de ser possible; treballin senyors intel·lectuals en aquest sentit! Recuperem les paraules de Rousseau, i reconeguem que arriba un moment en tota evolució històrica d'un país democràtic que:

‘La soberanía no puede ser representada, por la misma razón que no puede ser enajenada: consiste esencialmente en la voluntad general, y la voluntad no se representa; o es ella misma o es otra: no hay termino medio. Los diputados de un pueblo no son, pues, ni deben ser sus representantes, no son más que sus delegados; no pueden acordar nada definitivamente.'

S'obre per tant la necessitat d'un nou concepte d'ús de la democràcia, però quin? Actualment s'ha començat a parlar molt de la democràcia participativa, sembla un nou concepte de moda i una nova esperança, però fins a quin punt és una esperança i no una utopia? què és exactament això de la democràcia participativa? Actualment s'han recuperat conceptes ben antics com el d'assemblea o fòrum, s'està produint una resurrecció de la antiga democràcia? la democràcia grega, la democràcia dels ciutadans que podien decidir, que assumien responsabilitats de govern, que dialogaven, que participàvem de la política? Ho analitzarem en aquest treball, sent conscients que ni aquella bella llegenda de la democràcia atenenca és tant bella com la pinten, ni aquesta esperançadora proposta de canvi és tan esperançadora. Ressorgeix la democràcia participativa? ha cobrat vida de nou? o només és una al·lucinació? a través d'alguns exemples concrets d'experiències de democràcia participativa analitzarem aquesta qüestió.



b)Resurrecció de la democràcia participativa

Experiències perverses

La democràcia participativa funciona a Europa des de fa unes dècades. Diferents iniciatives s'han experimentat amb diferents resultats, totes elles encaminades a fer més participativa la democràcia representativa. L'objectiu no és evidentment substituir en un futur la democràcia representativa per la participativa, l'objectiu és simplement acostar-se més al poble. La Política viu moments de decadència, i els polítics cada cop estan més lluny del poble. La representació s'ha convertit en una competició per agradar, per vendre, una estratègia de màrqueting amb l'objectiu d'aconseguir vots com si fossin bitllets verds. Com qualsevol empresa, un partit polític ha de tenir un bon assessor publicitari.

Dins l'extensa varietat de models de democràcia participativa que podem trobar actualment mirarem primer aquells que només pretenen perfeccionar i perpetuar la democràcia representativa. En generals són aquells que només pretenen com a objectiu conèixer la opinió dels ciutadans: els models consultius. El que en un primer moment pot semblar un fet de bona voluntat per part de les entitats consultives no deixa de ser l'obtenció d'una arma molt poderosa de cara a les eleccions: saber el que la gent vol sentir. Per tal d'elaborar aquest petit anàlisis he recorregut a un llibret de divulgació que explica de forma entenedora què és la democràcia participativa: ‘Democràcia i participació ciutadana' de Núria Font. En ell es presenten vuit models característics d'una democràcia participativa, però ja parteix d'un concepte pervers només iniciar l'explicació: la majoria d'ells, són models característics d'una democràcia representativa amb experiències participatives, i si això no fos suficient, m'atreveixo a afirmar que alguns models participatius són només armes de perpetuació de la democràcia representativa, armes de perpetuació dels líders governamentals.




Tipus de models sospitosament participatius

Els comitès consultius són comitès que estan integrats per un nombre indefinit de representants d'organitzacions ciutadanes, grups ecologistes, grups industrials i poders públics. Sota la coordinació d'un moderador que guia les discussions, a les quals pot assistir el públic en general, els comitès estan cridats a trobar punts de consens entre interessos contraposats. Però en realitat aquests comitès no són realment representatius de la població i les seves decisions no són resolutives sinó només consultives.

La participació veïnal, que consisteix en una representivitat més local, on els veïns de cada barri poden organitzar-se segons les seves necessitats i crear modes de coordinació amb els ajuntaments no deixen de ser democràcies represen
tatives reduïdes territorialment. Aquests sí poden ser resolutius perquè algunes associacions veïnals participen el l'equip de govern d'alguns ajuntaments, però no perden la seva característica de representativitat, perquè en el fons la participació veïnal esta molt focalitzada en la protesta davant decisions perjudicials pel barri però delega qualsevol altre qüestió més procedimental.

Finalment els fòrums consultius i les conferències de consens, que venen a ser espais de discussió i debat oberts a la població són només de caire consultiu.

De fet, m'agradaria centrar-me en l'anàlisi d'una experiència participativa real que mostra clarament un vassallatge a la democràcia representativa i que va ser venuda en el seu moment com una experiència innovadora d'alta maduresa democràtica. Es tracta de l'enquesta d'opinió deliberativa promoguda per Fishkin a la Gran Bretanya l'any 1994. Fishkin va reunir als estudis de la Granada Television de Manchester a una mostra representativa de ciutadans de britànics en un fòrum deliberatiu on es van tractar qüestions de criminalitat a Gran Bretanya. El procés de selecció fou molt depurat i se seleccionaren 300 participants que fossin clarament representatius de la població britànica. Aquests participants van ser informats que rebrien una remuneració econòmica i que el procés deliberatiu seria retransmès per televisió. Fishkin pretenia demostrar amb aquest experiment que la deliberació era un procés capdalt en democràcia i podia fer variar significativament els resultats d'una elecció. Davant la pregunta: ‘Creixement de la Criminalitat: què podem fer?' el 38% va contestar, després del procés deliberatiu, que era necessari enviar més processats a la presó. Aquesta xifra contrastava amb el 57% de ciutadans, no sotmesos a deliberació, que compartia la mateixa opinió. Segons Fishkin, aquesta seria l'opinió a què arriba tot el país si estigués poblat per ciutadans ideals, és a dir, per persones motivades per implicar-se en qüestions polítiques i que les discutissin durant un determinat període de temps.

L'experiència de Fishkin demostra un fet que tots sabem des de que l'home va començar a pensar, i és que les decisions preses després d'un procés de raonament són diferents a les preses impulsivament en la majoria dels casos. Però Fishkin es permet la llibertat d'afirmar que la decisió concreta d'enviar més processats a presó és errònia d'entrada, sense ser, que sapiguem, un expert en ciències jurídiques i criminologia. Per tant, quina gran arma per un representant que vol guanyar les eleccions, saber que davant l'augment de criminalitat els ciutadans es divideixen entre els que volen que es construeixin més presons i els que volen que es proposin més mesures penals alternatives, o sigui, es divideixen entre els que s'han parat a pensar una estona amb aquest problema concret i s'han informat de la situació i els que no en tenen ni idea. Aquesta és una informació important per un polític, sobretot si domina els mitjans de comunicació. Ens imaginem què faria el primer ministre de la Gran Bretanya després de conèixer aquest experiment: proposar-se un pla d'actuació contra la criminalitat per omplir el programa electoral de cara a les properes eleccions, seguint dos possibles camins: 1) Evitar que els mitjans de comunicació que controla informin adequadament sobre el tema, donant estadístiques desfavorables a la reinsersió de les presons, sobre la massificació i les males condicions de vida dels presos etc... i proposar la construcció de noves presons al país, o 2) iniciar una campanya a gran escala conscienciant a la població de la necessitat de crear mesures penals alternatives a la presó donant estadístiques molt optimistes sobre aquestes experiències en contraposició a la del funcionament de les presons. En definitiva, l'experiència de l'enquesta deliberativa es converteix en un bon estri manipulatiu en mans d'un representant quan aquesta experiència és purament consultiva.

Evidentment hem volgut pensar malament, és una suposició fantasiosa. De fet crèiem que l'experiència en sí és bona, potser el fet de ser retransmesa per televisió desvirtua la deliberació, ja que no és el mateix deliberar en privat que davant milions de persones, però totes aquestes experiències no serveixen de res quan estan sotmeses a una decisió final que prendrà un personatge que no ha tingut res a veure amb el procés i que té el poder legítim atorgat pel poble per decidir el què vulgui durant un període de quatre anys. L'únic que estem fent és donar-li informació perquè elabori promeses de cara a les pròximes eleccions i això, tenint en compte que no es penalitza l'incompliment de promeses en cap democràcia representativa, és una arma de doble fil que ens pot acabar perjudicant si tenim la mala sort de caure en mans d'un dirigent maquiavèlic.

Sens dubte les experiències citades fins ara donen credibilitat a les tesis d'Antonio Elizalde Hevia, professor de la universitat bolivariana, qui ha publicat recentment un article força interessant sobre el desgast de la democràcia representativa i com aquesta s'ha aferrat a aquella, intoxicant la democràcia participativa i convertint-la en un instrument quan era inicialment una utopia desitjable. Elizalde afirma que la participació ha sigut introduïda per la democràcia representativa com una forma d'integració social, de lluita contra els poders fàctics i de legitimació de decisions controvertides a nivell ètic; la democràcia participativa, segons aquest autor mai ha sigut autèntica i totes les experiències que fins ara hem viscut han sigut totalment improductives, i només simples instruments al servei dels nostres representants.


















L'àgora digital

Per tant, una bona experiència de democràcia participativa ha de ser aquella que pugui arribar a tothom, permeti la possibilitat de deliberar i sobretot, sigui decisòria. Nosaltres sí creiem en la potencialitat de la democràcia participativa, i volem reivindicar la seva versió més actual, més nova: les noves tecnologies i concretament internet són l'esperança per ressuscitar la democràcia participativa autèntica. Precisament, un dels conceptes més extensos alhora de parlar de la participació on-line és la ciutadania cibernètica, que junt amb l'espai públic cibernètic, pretén fer reviure el vell mite de l'espai públic atenenc: l'Àgora.

L'Àgora digital és un concepte que comença a sonar amb força en l'actualitat. És un espai dins la red que permet desenvolupar el diàleg, la deliberació i la decisió de tots els ciutadans del món. Actualment funciones moltes propostes d'aquest estil arreu delmón, algunes amb més sort que d'altres. Però sigui com sigui, la idea bàsica sembla força engrescadora: és una nova forma d'exercitar la democràcia basada en la potenciació d'un aspecte que semblava ja oblidat, un aspecte difícil de definir, un aspecte ideosincràtic de la democràcia atenenca, un mite potser, que ha arribat als nostres dies amb aires d'utopia: agorejar se'n podria dir, si existís de debò aquesta acció. Agorejar seria l'art de passejar-te per l'àgora retrobant-te els teus conciutadants i entaular temes de conversa relacionats amb la ciutat, amb la convivència, amb l'economia, el comerç, l'educació, la guerra etc... en definitiva, parlar de política.

L'Àgora digital ens posa a tots a disposició el mite, la utopia és al nostre abast, tenim la possibilitat de tornar a agorejar de nou, la red ens connecta a tots; tots hi podem participar, la democràcia té la oportunitat d'evolucionar, deixarem escapar aquest tren?








Bibliografia utilitzada.

El contrato social. Rouseau, J,J. Edimat Libros. Madrid. 1999

Democracia i participació ciutadana. Font, N. Fundació Jaume Bofill. Barcelona. 1998

L'Àgora digital. Isidre Canals i Josep Lluís Martí. Fundació Catalunya Segle XXI. Barcelona 2003.

Antonia Elizalde Hevia. Democràcia representativa i Democràcia participativa. http://www.rlc.fao.org/prior/recnat/pdf/demrep.pdf



Comentaris

  • Altres experiències[Ofensiu]
    franz appa | 14-08-2007

    A més de les experiències que, a grans trets, s'hi esmenten, caldria afegir els sistemes de participació que alguns municipis d'arreu del món -també de Catalunya- han posat en marxa, pel que fa a la participació en la confecció dels pressupostos municipals, més o menys amplis. Té el seu origen en Brasil, i diversos municipis tenen reglaments que preveuen aquest sistema que va més enllà de la pura consulta, ja que en els casos més avançats vinculen els poders municipals a la decisió dels òrgans participatius.