El Daltonià

Un relat de: Xavier V. Inglada

EL DALTONIÀ

L'oferta.
Després de rebotar d'una taula a una altra en una segona planta de l'edifici d'oficines més alt de la Diagonal de Barcelona, finalment vaig anar a espetegar en una autèntica sala d'espera amb tauleta de vidre, revistes del cor i cadires de braços. Una habitació un pèl desordenada que no feia per un lloc com aquell. Semblava més aviat la sala d'espera que tenim a la feina, on fem entrar els nostres clients abans de la psicoteràpia. Precisament, allí assegut, intentava imaginar-me com es deuen sentir els meus pacients abans d'entrar al meu despatx; de fet, allò era una simple maniobra mental per distreure els meus nervis, no podia creure'm que m'hagués citat el magnat més important del món editorial català, el Donald Trump dels llibres editats en la nostra llengua.

Vaig esperar exactament un quart d'hora fins que una senyoreta molt amable em va fer passar a l'interior d'un despatx ple de luxe. El Senyor Sánchez, amb vestit gris, camisa clara i corbata llampant, em va fer seure amb un posat educat que em va sonar a exigència. Realment aquell home impressionava, més que el Donald Trump aquell personatge s'assemblava al Don King: era gros, cepat i tenia una part de la mitja cabellera blanca i l'altra negra. Em va fer seure, em va oferir una copa que vaig refusar amablement i em va preguntar:
- Què li sembla ‘Desponcellament'? Buscava l'equivalent català de la paraula ‘desvirgar' i casualment vaig trobar un mot desconegut que em va cridar l'atenció: ‘desponcellar'. - Jo no entenia res, no sabia de què carai m'estava parlant aquell home. Semblava que anés borratxo o drogat, però per una estranya raó m'impressionava abastament. Vaig decidir seguir-li la beta:
- De fet, no sabia que existia aquesta paraula.
- Bé, haurà de fer un curset accelerat de vocabulari, però d'això ja en parlarem. Ara permeti'm explicar-li perquè l'he citat.
- Vostè dirà - Li vaig contestar.
- Resulta que no tenim cap escriptor daltonià en llengua catalana. En tenim un de cec, un de minusvàlid, un de raça asiàtica, uns quants de calbs. També en tenim molts amb malaltia mental i evidentment no ens en falten de periquitos ni d'homosexuals. Però, l'altra dia, la Laura, una becària que treballa per nosaltres, estava revisant els nostres arxius i va adonar-se que no en teníem cap de daltonià... perquè vostè és daltònic, no?
- Sí, tot i que jo prefereixo dir que pateixo un daltonisme lleu - Em va deixar de pasta de moniato.
- Però, com ho han sabut? - Li vaig preguntar.
- Tenim contactes amb els de trànsit. Sabem que vostè ha intentat moltes vegades treure's el carnet de patró de vaixell i que sempre ha fallat en el test de les banderes.
- Sí, és cert, em costa distingir alguns colors.
- Volem oferir-li una feina de per vida.
- Dins la seva empresa?- Li vaig preguntar tot encuriosit.
- Més o menys, sí - Em va contestar ell.

M'oferien una plaça d'escriptor en llengua catalana. M'oferien la possibilitat de publicar un llibre per any i cobrar un sou bastant generós la resta de la meva vida. Però m'imposaven una única condició, una condició molt restrictiva que certament no m'esperava: volien que escrivís el que ells em demanessin. No havien llegit res meu ni tampoc els interessava, de fet, ni tan sols tenien la certesa que sabés escriure. M'oferien un ajudant, un llicenciat en literatura catalana, que assumiria la funció de corregir-me els textos i guiar-me en els continguts. Els urgia tenir un escriptor daltònic en el seu planter de joves escriptors. Alemanya, França, Anglaterra, Els Estats Units i fins i tot Itàlia podien presumir d'escriptors que patien daltonisme.
Et donaràs a conèixer amb un relat breu anomenat ‘Desponcellament'. De fet, buscava aquesta paraula perquè volia titular de forma explícita la teva experiència inicial, la teva primera vegada. Vaig tenir sort, senzillament vaig tenir sort perquè vaig trobar un mot que té la força d'un xaval del planter que encara no ha explotat, té la força d'un futur Messi, tot i que no ho dic per tu, que t'hi assembles bastant, sinó pel títol, pel títol del teu primer relat. - M'explicava el Senyor Sánchez.
‘Desponcellament', és el punt de partida d'una carrera llarga si la salut t'ho permet, l'arrencada cap a un estat privilegiat, exclusiu i poderós que s'anomena l'estat d'escriptor. Aquest primer relat ha de ser a la vegada una primera i definitiva declaració d'intencions. Seràs un escriptor rebel, capaç de combinar el llenguatge més indecent amb els mots més fins i refinats, parlaràs de la televisió, de les pel·lícules del Woody Allen i del desencís de la cultura contemporània. També tindràs una especial obsessió per la vida i l'obra de Gaudí.-

Aquell tipus m'estava demanant que triés la meva identitat dels pròxims 40 o 50 anys. M'estava recreant de nou, modelant-me al seu gust com si fos una figura de fang.
- Gaudiràs d'un horari i un sou. Evidentment tindràs dret a trenta dies naturals de vacances l'any, com tothom... som una empresa legal i volem que els nostres treballadors se sentin còmodes. Això sí, hauràs de llevar-te cada dia a les set del matí amb l'obligació de posar-te a escriure o almenys de fer-ho veure. Seràs un treballador de l'escriptura, faràs quaranta hores setmanals i guanyaràs el suficient per poder viure dignament. Tanmateix, aquest modest desig té un preu, et demanem una petita contraprestació a canvi de la gran vida que t'oferim: hauràs de canviar la teva identitat, fins i tot canviar-te el nom i els cognoms, l'adreça i el telèfon. Hauràs de falsejar les teves titulacions, mentir sobre les teves referències, inventar-te noves experiències en magnífiques trobades amb l'èlite literària del moment i sobretot: amagar, com si d'un acte de bruixeria es tractés, la teva experiència com a psicòleg, la gent està farta de jorges bucays.
- Però esperi un moment, jo els vaig enviar un relat fa uns mesos, no els va agradar el meu estil? - Vaig preguntar-li.
- No llegim res del que ens envien, ho triturem i en fem pasta de paper que enviem a les nostres empreses papereres.
- I no podria conservar res del que he escrit? no és gaire però m'agradaria que s'ho miressin.
- No, no ens interessa el que has escrit. A partir d'ara hauràs d'escriure coses fresques, lleugeres, divertides, emocionants... emmarcades en un context històric. Hauràs de fer novel·la històrica, almenys, durant el temps que aquesta es mantingui tant a l'alça com fins ara. - Em va insistir el Senyor Sánchez.
- Però i si no serveixo per escriure novel·la històrica?
- No et preocupis, a part de l'assessor literari que tindràs sempre a la teva disposició, nosaltres et posarem també els millors negres del mercat, ells t'escriuran els llibres, tu només hauràs d'assistir als actes públics, fer algun discurset de tant en tant i sobretot parlar del teu daltonisme. -

Escriure per encàrrec, heus aquí l'oferiment d'aquell magnat de l'edició. Em demanava que fos un titella a nòmina per la seva macroempresa editora. Però jo no ho tenia massa clar, pensava que un escriptor que necessita escriure per poder viure, per poder menjar, s'obliga, des dels seus primers relatats, a qüestionar-se constantment qui és i què vol. Ser un simple artesà de l'escriptura literària obligat a copiar patrons indefinidament havia de ser un estat d'incertesa existencial bastant complicat de suportar, però alhora segurament permetia una certa satisfacció momentània si finalment trobés la manera de fer encaixar a la perfecció la meva nova i flamant identitat amb les més excelses lloances d'aquells que desitgen llegir-te per sempre amb ulls, o dits, d'admiració. Per una banda, l'oferiment em semblava una provocació i una indecència, però haig de reconèixer que em veia capaç de fer-ho, de fet era una feina segura per tota la vida, i molt ben pagada.
- Qui hauria de ser per comunicar-me amb un lector amb gran poder adquisitiu? Qui hauria de ser per congeniar amb aquell que es digni a llegir la meva obra? Qui hauria de ser per satisfer la gran massa de fidels seguidors de Best Sellers? Qui hauria de ser per enganyar a gent? - Li vaig preguntar.
- Hauries de repassar-te, en primer lloc, el diccionari de la llengua catalana de cap a peus, i memoritzar-te totes aquelles paraules desconegudes, desusades, fins i tot arcaiques, per afusellar els teus textos d'aquests mots i combinar-los amb les úniques paraules que sí que domines: caca, collons i polla. Altrament, hauries de sortir a la televisió, t'hauries de donar a conèixer d'alguna manera o altra, amb algun escàndol o un afeir amb alguna model. Potser t'hauries de crear un personatge, una manera de vestir, una frase enganxosa, un posat, una pseudofilosofia de vida i de vestimenta: sempre de color kaki per exemple, ‘és una opció per protestar contra l'augment de la militarització mundial!' podries afirmar a programes com ‘Silenci'. Per cert, ja que hi estem posats... Què és per tu el silenci?
- No ho sé, l'absència de so suposo.- Vaig contestar-li.
- L'extracció de la polla després del desponcellament. - Va dir ell. - Ja veig que necessitaràs unes classes de poètica contemporània.-

El Senyor Sánchez no parava de parlar de com hauria de ser la meva obra si finalment accedia a la seva temptadora oferta. Semblava un costum força ben instaurat en aquest tipus de negoci, on el que menys importa es la veu de l'autor. Em va explicar que cada publicació nova s'havia de cenyir a les modes, als models que triomfaven en les llengües majoritàries. Com que era necessari quedar bé amb molta gent, gairebé sempre, el millor era publicar obres buides de contingut, però amb un alt percentatge de cites interessants, destinades bàsicament a alimentar l'ego del lector.

Nietzsche va dir una vegada que allò que agradava a tothom feia pudor. Aquell editor pretenia que escrivís obres que delectessin a tothom, volia que em convertís en un escriptor de
masses, un best-seller, una estrella de la literatura.
- Però a mi m'agradaria poder dir el que penso. Per mi l'escriptura és un vehicle per comunicar-me amb el món.- li vaig contestar amb to preocupat.

Aleshores és va fer un silenci sepulcral dins el despatx del Senyor Sánchez. Ell es va aixecar de la cadira, es va dirigir cap a la finestra des d'on es podia contemplar tota la ciutat, va fer una calada del pur havà que s'estava fumant i em va dir:
- Ep, si et queda una mica d'orgull i creus que tens coses per dir, també et podríem trobar un lloc com a poeta. Però diuen que els grans poetes són alhora grans lectors i tu no ets gran de res. Segurament, t'avorreixen els clàssics i et sobren els contemporanis, només algunes obres, petites perles que guardes amb delit en una escassa prestatgeria se salven del teu menyspreu, o la teva vulgar ignorància, segons com un s'ho pugui mirar. - Aquell home semblava saber-ho tot de mi, com si m'hagués espiat des de que vaig néixer. - Però si realment és el que vols... No tindries cognoms importants, ni tindries un passat brillant, no tindries experiència en gairebé res que sigui econòmicament productiu, no tindries títols enlluernadors, ni mencions especials; i a més a més: segurament t'hauries de fer homosexual. -

El Senyor Sánchez no posava massa èmfasi en l'explicació d'aquesta segona possibilitat. Si bé era cert que ser poeta era una opció molt més correcte moralment parlant, no em va semblar gens atractiva a nivell econòmic perquè t'oferien una paga mensual corresponent amb el sou mínim interprofessional, en definitiva: misèria i companyia.
- ...així ningú et demanarà credencials, podràs publicar un recull cada cinquanta anys més o menys i la resta del temps dedicar-te a anar a recitals de poesia borratxo i fumant marihuana.- Seguia comentant el Senyor X.
- Però hauria de passar amb el salari mínim o podria fer altres feines?- Li vaig preguntar jo.
- Podries fer altres feines, pastisser per exemple, els dolços han inspirat grans poetes, potser ens sorprendries i tot. L'opció de viure per escriure suposa poder escriure el que un vol però alhora també suposa haver de treballar del que un no vol. Treballar del que un no vol és bastant depriment, ja t'ho avanço.
- Sap què? deixem-ho córrer. - Li vaig contestar. - No cal que m'expliqui res més de la vida dels poetes. Deixi'm pensar allò de ser escriptor, em motiva molt més.-
Tenia sobre la taula un oferiment únic, una oportunitat immillorable per convertir- me en escriptor català i aparèixer a futurs volums de l'enciclopèdia catalana. Vaig demanar-li al senyor Sánchez que em donés uns dies per pensar-m'ho.
- Dues hores! et dono dues hores, si no t'interessa ja trobarem alguna altra persona amb daltonisme, m'han dit que hi ha una noia que a més a més és lesbiana, mataríem dos pardals d'un tret, o sigui que tu mateix, d'aquí dues hores ens trobem de nou.-

La contraoferta.
Vaig decidir anar a fer un cafè al bar del costat per intentar aclarir les meves idees. Volia pensar-m'ho detingudament, avaluar el pro i el contra com recomanen sempre els experts en decisions de caire vitalici. Però no vaig tenir temps ni de creuar el carrer. Just al sortir de l'edifici d'oficines, dos personatges amb ulleres fosques i gavardina verda em van barrar el pas, em van agafar un de cada braç i em feren pujar dins d'un cotxe que seguidament arrancava a tota pastilla fugint del lloc a gran velocitat.
- Què t'han proposat aquells desgraciats? Ser el nou poeta revelació, el nou guionista de les telenovel·les de TV3? Què t'han proposat digues! - M'insistia un d'aquells personatges mentre el cotxe derrapava pels carrers de Barcelona.
- Qui sou, què voleu de mi? - Vaig preguntar-los tot nerviós i contrariat per la situació.
- Som l'Escamot Poètic Revolucionari, l'EPR, fa anys que lluitem contra el sistema literari establert. Jo em dic Jaume i ell és en Pep, ex-ploma d'or de les lletres catalanes. -
- Aquells cabrons em van enfonsar quan ja no els interessava. Van trobar un escriptor albí més jove i em van defenestrar. Van fer córrer el rumor que m'entenia amb una treballadora de l'Instituto Cervantes. - M'explicava aquell tal Pep mentre es treia les ulleres per deixar al descobert el seu rostre pàl·lid i els seus ulls transparents.
- Volem que t'uneixis al nostre escamot, volem salvar-te abans que aquests desgraciats et manipulin i et modelin al seu gust. - Em va dir el tal Jaume.

Feia dos dies ni tan sols coneixia el bonic art d'escriure i amb només una hora em trobava enmig d'una guerra de guerrilles inexplicable. Aquells individus eren els creadors d'una mena de cultura catalana alternativa, una mena de renaixença de la contracultura però aplicada en l'àmbit de la llengua catalana. Em van portar en un magatzem mig abandonat que anomenaven la fàbrica, allí s'hi reunien gran quantitat de creadors de tots els generes, alguns fins i tot hi vivien. Hi feien lectures, exposicions, instal·lacions, teatre, dansa, de tot... Tots ells eren diferents però semblants, allí dins existia una mena d'aura mística. Em van presentar alguns dels artistes, tots ells parlaven com si estiguessin vivint una utopia real, com si formessin part d'una nova realitat. Allò semblava una mena de Walden del món literari català, un món literari alternatiu on cap dels artistes tenia nom. - Jo escric testaments literaris, m'he especialitzat en escriure discursos postmortem de persones que ja han traspassat. Així em guanyo la vida i aporto uns diners a la nostra comunitat. La gent em contracta d'amagat perquè escrigui alguna cosa bonica pel funeral dels seus difunts. -

Tothom era fascinat en aquell indret. Tots tenien ocupacions interessants, totalment fora de la llei i tots aportaven el seu talent per tirar endavant aquella comunitat.Vaig fer una volta per aquell lloc. Era majestuós però rònec, un lloc molt gran dividit de forma caòtica en diferents compartiments on s'hi establien els artistes, tots ells treballant en diversos àmbits de l'art: alguns fent escultures, d'altres pintant quadres, d'altres gravant en vídeo i d'altres escrivint.
- Vine, t'ensenyaré la nostra gran meravella, la nostra perla més preuada: la Biblioteca. - L'artista de difunts em va acompanyar fins a la part del darrera de la nau, li havien assignat el meu cas, tenia la missió de convèncer-me que em quedés amb ells, que formés part de la seva comunitat. Vam travessar tot el magatzem fins arribar al lloc on s'ubicava la gran biblioteca, allí s'hi podien veure llargues carrandelles de volums que ocupaven altíssimes prestatgeries col·locades formant una mena d'espiral de cercles concèntrics.
- Aquí hi podràs trobar tots els escrits que han fracassat, tots aquells escrits que mai han arribat a publicar-se, que mai han arribat a entrar en el mercat. Només hi trobaràs un sol exemplar de cada llibre, de cada revista, de cada conte, de cada relat. Cap d'ells porta la firma del seu autor, de tots ells n'hem eliminat l'autoria, tots ells són anònims - M'explicava l'expert en discursos difunts.
- I com és que només hi ha un sol exemplar de cada creació?- Vaig preguntar-li.
- És la base de la nostra lluita. El tiratge és el nostre principal enemic. Lluitem contra el concepte de llibres de consum, lluitem contra la idea de mercat del llibre. Creiem que un llibre no pot ser possessió de ningú. Cap dels llibres que hi ha en aquesta biblioteca pot sortir d'aquí. Si acabes unint-te a nosaltres, les teves creacions descansaran aquí per sempre més. Ni tan sols tu, el propi autor, podràs guardar una sola còpia de cap de les teves creacions. T'obligarem a llançar tots els esbossos. Tothom que vulgui llegir-te haurà de venir aquí. Si no hi ha tiratge no hi ha cost de tiratge, si no hi ha cost de tiratge no hi ha mercaderia, no hi ha negoci.
- Però, perquè ho feu això, no ho entenc, perquè eliminar l'autor de totes les creacions? - Vaig preguntar-li.
- Si eliminem el cost d'edició del llibre, eliminem una part important de la plusvàlua que genera un llibre. Aleshores només ens queda la vàlua de l'autor. Si també n'eliminem l'autor, el llibre no té cap mena de valor afegit, de fet no té cap valor que vagi més enllà del propi valor del llibre. De la paraula ‘autor' se'n deriva la paraula ‘autoritat', si deixéssim firmar les obres provocaríem que un grup de llibres tingués més autoritat que un altre, senzillament per la condició de l'autor. Som una comunitat i per tant la nostra identitat està supeditada a quelcom més gran; no tenim la necessitat de la possessió: el que escric jo és de tots i els que escriuen tots és meu.-

Aquella gent pretenia eliminar així qualsevol valor afegit d'un llibre més enllà del propi valor que generaven les seves paraules. Si s'eliminava el procés de còpia, s'eliminava el propi negoci editorial, s'eliminava el mercat, no es podia fer un ús productiu d'aquella creació. La gent d'aquella comunitat convertia el llibre en una mena d'obra d'art, com un quadre. D'altra banda, eliminant-ne l'autoria, evitaven transformar aquest llibre únic en un objecte pertanyent a alguna cosa animada amb possible prestigi, amb possibilitats de reconduir els criteris objectius del gust del consumidor. A més a més, impedint que qualsevol llibre pogués extreure's d'aquella enorme biblioteca i només pogués llegir-se des d'allí, s'eliminava una cosa tant senzilla com la propietat: si ningú podia endur-se cap llibre a casa seva, ningú podia dir que era seu, ni tan sols per uns dies o unes setmanes, Si ningú podia apropiar-se de cap exemplar, ningú en podia fer cap altre ús que el de la lectura.

La decisió
Després d'una extensa visita que va durar gairebé dues hores, els membres de l'Escamot Poètic Revolucionari em van deixar sortir al carrer. Faltava només mitja hora per la cita amb el Senyor Sánchez i tot i que encara no m'havia decidit per quina de les dues opcions em decantava, vaig decidir agafar un taxi per tornar a la Diagonal al més aviat possibl
e, per no trobar-me massa lluny d'allí si finalment optava per l'opció més comercial. Mentre viatjava dins el taxi el meu cap es movia a més revolucions que l'automòbil per intentar trobar la millor decisió. Suava, respirava amb dificultat i sentia un pessigolleig a la panxa exageradament molest. El taxista, que em mirava a través del mirall retrovisor, va notar la meva incomoditat.
- Es mareja? vol que pari? - Em va preguntar.
- No, no tranquil, no estic pas marejat. Haig de prendre una decisió molt important d'aquí uns minuts i francament, no sé què fer.
- De què es tracta? Potser el puc ajudar, porto quaranta anys fent el taxi, he participat en moltes decisions importants.
- Perdoni però el què em passa a mi és un assumpte personal, no crec que vostè hi pugui fer res.- Li vaig contestar intentant no semblar desagradable.
- Li anava a dir que llegís alguna cosa, però si està marejat millor que no - Em va dir ell.
- Que té revistes? Potser m'anirà bé distreure'm una mica, desconnectar una estoneta fins que arribem a lloc.
- Sí, li pot anar bé. Són còmics fets i editats per mi mateix. - Ah, molt interessant, i els ven?
- Sí, molts clients se n'han quedat i s'han subscrit a l'enviament dels següents números que publiqui.

Vaig fullejar un d'aquells còmics i vaig quedar al·lucinat. Estava molt ben dibuixat i estructurat, parlava sobre uns herois que no volien ser herois, em va semblar una idea molt bona i vaig poder llegir un parell de diàlegs extraordinaris. Això em va animar a sincerar-me amb aquell taxista.
- Doncs potser sí que em podrà ajudar - li vaig dir. -

Li vaig explicar tota la història, de cap a peus. Em va estar escoltant en silenci mentre avançàvem lentament per un embús de trànsit monumental enmig de la Diagonal.
- Les dues opcions que li plantegen menyspreen el més important del món de la literatura, el lector. Una d'elles el tracta com a pur mercat potencial, com si els lectors fossin euros amb potes. No només busquen el seu plaer i el seu gaudi, sinó que també busquen enganxar-los amb llibres llaminers, llampants, sucosos... com la bolleria industrial. Creen escriptors mediàtics, famosos, interessants, estrelles de la literatura, creadors que no són capaços de crear res i només es limiten a copiar el que triomfa, el que funciona, el que dóna més beneficis. En definitiva, és un model que menysprea al lector perquè precisament s'hi supedita. Per l'altre pol, totalment oposat al primer, la segona opció, la comunitat de l'escamot revolucionari, converteix al lector en una mena de pelegrí que ha de fer el seu camí fins a la Meca de la lectura si vol tenir accés a aquest bonic hàbit, idealitza el llibre, el fa Déu i fomenta una mena de religió de sense noms. És un model que passa completament del lector, del receptor i senzillament es preocupa de tenir l'obra disponible. A més a més, anul·lar completament l'autor no crec que sigui garantia de res: tot allò que ha estat escrit necessàriament ha de tenir autor, el fet que aquest sigui anònim només fa que incrementar-ne la morbositat. Cap de les dues opcions em semblen legítimes, cap de les dues opcions em semblen bones. Si vol un consell, sigui creatiu, creï una tercera opció, una opció que realment beneficií el lector i que no hipotequi ni l'autor ni l'obra, perquè com va dir Borges: un llibre és només un objecte amb símbols si un lector no es digna a llegir-lo. -

Aleshores aquell taxista dibuixant de còmics es va desviar per un carrer perpendicular de l'avinguda diagonal, crec que era el carrer Balmes, i va empalmar amb la Diagonal altre cop, arribant finalment al gran edifici d'oficines del Senyor Sánchez només cinc minuts abans que expirés el temps.
- Tingui, quedi's el canvi i li agafo un dels seus còmics.- Li vaig dir al taxista.
- Si vol seguir la sèrie ja ho sap. - Em va contestar ell.
- Ho faré, l'he fullejat un moment i feia molt bona pinta. Gràcies per tot.
- Ei, espero haver-lo ajudat.- Em va dir ell quan ja estava a punt de tancar la porta.
- Crec que sí, crec que m'ha ajudat molt, gràcies de tot cor.- Li vaig contestar. Vaig tancar la porta del taxi, vaig mirar l'edifici majestuós de l'editorial que s'erigia davant meu... i me'n vaig anar directament cap a casa, tenia clara la meva decisió.

L'endemà al matí arribava deu minuts tard, com de costum, a la consulta privada de psicoteràpia. Damunt la tauleta de la sala d'espera hi vaig deixar deu exemplars del meu primer relat: ‘El Daltonià', amb l'esperança que algun dels meus clients, o dels clients dels altres psicòlegs companys meus amb qui compartia aquell ganivet de psicoteràpia, s'interessés i es delectés amb el meu estil irònic i fantasiós.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: