PASSIÓ I MORT DE LA DEMOCRÀCIA REPRESENTATIVA

Un relat de: Xavier V. Inglada

PASSIÓ I MORT DE LA DEMOCRÀCIA REPRESENTATIVA



Plantejament del problema.

A mitjans dels anys noranta, la UNESCO va publicar un petit llibret on es definia la democràcia de la següent manera : ‘La democracia supone el doble principio de control popular sobre la toma colectiva de decisiones y de igualdad de derechos en el ejercicio de dicho control'. Seguidament es reconeixia que donades les característiques de superpoblació de la gran majoria dels països, aquest tipus de dret de decisió, s'havia de reconduir cap a l'anomenada democràcia representativa: el poble elegeix cada cert període de temps uns representats per votació popular i aquests prenen les decisions durant aquest temps. En paraules dels autors del llibret de la UNESCO: ‘ el sistema representativo es el mejor sistema inventado hasta la fecha para ejercer un control popular sobre el gobierno cuando la ciudadanía se compone de millones de personas que no tienen tiempo de dedicarse continuamente a los asuntos políticos' . Seguidament se cita en aquest punt a Jean Jacques Rouseau, com un dels primers crítics d'aquest tipus d'organització democràtica, i diu que els seus postulats en referència a falta de llibertat que suposa pel poble la democràcia representativa són exagerats; els polítics durant aquest període tenen formes de pressió externes que eviten que s'adormin en les seves funcions, la més important de totes elles és segons la UNESCO l'opinió publica:

‘Los ciudadanos pueden formar asociaciones para luchar en pro y en contra de cambios de legislación; pueden ser miembros de partidos políticos; pueden presionar directamente a sus representantes. Se puede exigir a los gobernantes que a su vez consulten a quienes resultan afectados por sus decisiones. En la práctica pocos gobiernos son inmunes a las expresiones de la opinión publica, tales como las proporcionadas regularmente por los sondeos de opinión o las tramitadas por la prensa, la radio y la televisión.'

Avui, any 2006, quan només han passat 10 anys de la publicació del llibret, qualsevol ciutadà de peu d'un sistema democràtic reconeixeria com a presa de pèl aquesta afirmació. Precisament l'opinió pública és el poder més manipulat pels governats de qualsevol país occidental. D'altra banda no és només aquest el principal problema de la democràcia representativa. Recentment, Ferran Saez Mateu, afirma en el seu llibre ‘el crepuscle de la democràcia' que la pressió que exerceixen certs sectors de la població influeix sobre les decisions que prenen els nostres governants. I així podríem citar estudis i més estudis sobre la quantitat d'inconvenients i problemes que té aquest tipus d'exercici de la democràcia. D'altra banda, és evident que la situació ha canviat molt, l'amenaça del terrorisme, la guerra del petroli, la contaminació, el creixement desmesurat de la població, els canvis climàtics, la corrupció, la manipulació, les desigualtats Nord-Sud etc... ens han portat a un desgast enorme del sistema democràtic representatiu; la caiguda en picat d'un invent que fa deu anys es definia com el millor dels sistemes de govern possibles.

Pretenem aportar més proves a favor del desgast d'aquest sistema polític, pretenem demostrar que no és el sistema democràtic definitiu. Creiem fermament que la democràcia pot millorar. Però en aquest assaig no presentarem alternatives sinó que posarem més llenya al foc. Volem demostrar que la democràcia representativa està en un procés d'estancament; la democràcia representativa té un punt culminant, serveix inicialment per garantir una transició de sistemes absolutistes a sistemes democràtics però té un sostre, i aquest sostre no equival al sostre de la democràcia. La democràcia representativa no és el punt culminant de la democràcia, la democràcia representativa és només una fase més en el procés de maduresa dels pobles. I ho volem demostrar a través de l'anàlisi dels discursos polítics dels seus representants més destacats, dels caps de govern que actualment representen aquests tipus de democràcia arreu del món.

Les democràcies representatives han creat la figura del Polític. El Polític és un ésser asexuat, impenetrable, absolutament infal·lible i al llindar de la idealització per part de moltes persones. El Polític té com a objectiu principal assolir el poder absolut en la gestió d'un país. No cal dir que el camí per arribar a aquest poder no acostuma a ser mai massa net, ni tampoc l'exercici del propi poder un cop el Polític assumeix la tasca de governar el país. Volem analitzar tot això, conscients que l'eina més potent d'aquest polític és el seu discurs; per tant volem analitzar el seu discurs. Hem estudiat detingudament quatre discursos democràtics de quatre homes en situacions clarament diferents: Evo Morales, José Luís Rodríguez Zapatero , Dominique de Villepin i George W Bush. Els quatre discursos s'emmarquen dins d'un context similar: la presa de possessió del seus respectius càrrecs, i els receptors són, deixant a part tots els seus ciutadans i ciutadanes dels seus països, els parlamentaris elegits democràticament per exercir la representació d'aquests. Representants de democràcies que tenen més de 300 anys en comparació amb representants de democràcies de tan sols 20 o 30 anys, representants de democràcies econòmicament poderoses en comparació amb democràcies de països subdesenvolupats. Volem trobar-hi signes de millora, de progrés, de maduresa... en els seus discursos, signes que ens permetin comparar democràcies evolucionades de democràcies en vies de desenvolupament.

Els Estats Units és un dels països més rics i poderosos del món. La seva evolució ha sigut meteòrica en pràcticament tots els camps de la vida humana: indústria, recursos, infrastructures, ciència, cultura, comunicacions etc... volem comprovar si aquesta evolució, aquesta maduresa s'ha notat també en la seva democràcia. Ho podríem certament comprovar analitzant la seva història, les seves lleis, la seva constitució, la seva gestió política, però seríem culpables d'un estudi massa ressonant avui en dia. Volem centrar-nos exclusivament en el discurs democràtic del seu representant i el volem comparar amb els discursos d'altres representants de països amb democràcies més joves. Volem trobar diferències qualitativament superiors entre el discurs de Villepin i el d'Evo Morales, aquest és particularment el nostre propòsit, però partim d'un hipòtesi que és més aviat un prejudici: no creiem, d'entrada, que puguem trobar diferències significatives en dita direcció en l'anàlisi dels quatre discursos. Partim de la hipòtesi d'entrada que no trobarem cap signe discursiu que ens faci pensar en una maduresa d'una democràcia representativa en detriment d'una altra, si més no d'una democràcia representativa vella en detriment d'una de jove. A la vegada també volem aclarir que som conscients que dita evolució planteja molts problemes a nivell ideològic, som de l'opinió que l'evolució, la maduresa, el creixement i finalment la mort són simples processos temporals i no volem entrar en cap mena de discussió referent al seu valor. És acceptat per tots que els països evolucionen, es desenvolupen i també és acceptat per tothom que el Perú i Espanya estarien en un grau menor de desenvolupament que els Estats Units i França. No obstant, si concretem els àmbits d'evolució ja no ho tindríem tant clar. Quan analitzem els seus discursos democràtics trobarem una fissura important. Una fissura que ens farà afirmar sense manies, que la democràcia representativa s'ha esgotat. Comprovarem com els discursos dels representants de democràcies més joves tenen la força del context al seu abast, surten d'anys de privació de llibertat i afronten reptes nous i emocionants. El seu tarannà és més emotiu, més viu, més humà; la seva missió és més decisiva. Altrament, els representants de democràcies representatives més antigues, demostren una certa paràlisi en el seu discurs, una certa involució, una certa repetició, fins i tot una certa fatiga; han esgotat el sistema, necessiten un canvi qualitatiu, ja no connecten amb el seu poble, la seva evolució democràtica demana un salt cap endavant, un progrés, un desenvolupament, una evolució.

Llibertat, igualtat i fraternitat

La República de Bolívia és un estat independent des de l'any 1825, quan aconseguí separar-se del Perú després de 17 anys de guerra civil. El seu primer president fou Simón de Bolivar, d'on prové l'etimologia del nom actual. No és fins l'any 1953 quan la República de Bolívia integra en el seu sistema democràtic el sufragi universal, fruit d'una revolució social encapçalada per Victor Paz Estensoro. No obstant, el govern bolivià s'ha caracteritzat al llarg de la seva història per una forta inestabilitat política. Nombrosos cops d'estat han tacat de sang les pàgines de la seva història més recent caracteritzada per l'alternança de presidents demòcrates amb dictadors militars. A partir dels anys 80 el país començà una lenta transició cap a la democràcia. Paz Estensoro fou el primer president democràtic després de la transició l'any 1982, fou un dels impulsors de la transformació de l'economia del país proposant polítiques de caire neolliberal. L'any 1996 Gonzalo Sánchez de Losada comença una important campanya de privatització dels recursos naturals. Evo Morales, recentment elegit president de la república, es troba al capdavant d'un país amb una greu crisi econòmica, amb enormes desigualtats entre la població, amb escassetats energètiques de primera necessitat, amb l'aïllament físic i moral de moltes comunitats indígenes del país, amb racisme, amb una alta tassa d'emigració a altres països, entre ells España, Estats Units, Argentina i Xile, amb el greu i etern problema de narcotràfic i fins i tot amb l'evidència de l'existència de certes formes d'esclavisme a les zones més rurals del país. Un país, com diu ell: subhastat i saquejat pels seus propis governants anteriors.

El primer que crida l'atenció del discurs d'Evo Morales
és la seva extensió: 8188 paraules. Pràcticament toca tots els temes importants del seu país. Però posa especial èmfasi en la realitat indígena, comunitat d'on ell prové i que representa el 62,2% de la població. Fa referència a la injusta situació d'aquests pobles en legislatures passades i ens mostra ja una primera victòria de la democràcia representativa del seu país; per primera vegada arriba al govern un representant de la cultura aymara, una de les cultures indígenes més importants del país, per primera vegada Bolívia veu reflectit a les urnes la voluntat majoritària de la seva població. Fins al moment, molts indígenes havien estat marginats, subornats, enganyats, depreciats i se'ls havia apartat del dret legítim de votar. Un 84% dels votants cridats a les urnes va exercir el seu dret. Un dels èxits de les eleccions democràtiques bolivianes ha sigut reformar el cens electoral, i tot i així encara ara hi ha un gran nombre d'habitants de Bolívia que ni tan sols tenen cap carnet identificatiu. Morales reivindica aquest avenç i reivindica també la millora dels drets dels indígenes. Ho fa en termes d'igualtat i de llibertat. Seguidament passa a parlar dels canvis que té previst realitzar al llarg de la seva legislatura: la ja coneguda arreu del món nacionalització dels recursos naturals, la millora de les infrastructures i les comunicacions, la lluita contra el narcotràfic... Morales desprèn grans dosis de passió i de tarannà dialogant en cada una de les seves consignes. El discurs s'estructura en petits punts i a part, és senzill de seguir i no es fa gens fatigós.

D'estructura pràcticament semblant trobem el discurs de George Bush , però aquest és substancialment més curt, consta només de 2286 paraules. La Història democràtica dels Estats Units comença molt abans que qualsevol de les democràcies anteriors. És la democràcia més antiga del món contemporani. La guerra de la independència nord-americana (1775-83) finalitza amb la més que coneguda declaració del 4 de Juliol de 1776, on es proclamava la sobirania popular i els drets inalienables de la persona humana -blanca naturalment-. George Washington, en fou el primer president. Però la història democràtica de EEUU també està plena de segregació, discriminació i limitacions alhora de votar, sobretot per l'existència d'esclaus fins ben entrat el segle XIX. Fins l'any 1965 EEUU no estableix una llei de drets electorals que permetia votar als afroamericans. Estats Units és la primera potencia mundial i està regida per una forta política econòmica. El sistema neolliberal arriba a la seva màxima expressió i el capitalisme és pràcticament una religió. Actualment la política nord-americana és clarament bipartidista. Herbert Marcuse ja afirmava en ‘l'home unidimensional' que si ajuntem els dos programes electorals dels dos partits majoritaris i els presentem sense cap mena de logotip identificatiu, la gran majoria de la població no sabria distingir quin és quin. George W Bush n'és l'actual president, en el seu discurs de presa de possessió del càrrec durant la segona legislatura, dedica pràcticament tota l'extensió del seu parlament a combinar dues paraules: llibertat i terrorisme. En cap moment parla de millores socials, econòmiques o culturals. En canvi, sí que parla de les millores socials d'altres països molt més llunyans, com per exemple l'Iraq. És un discurs globalment dirigit a fer por, clara mostra de l'anomenada política de la por. Un discurs que des de l'onze de setembre de 2001 hem anat sentint repetidament fins a la sacietat. No aporta res de nou, cap mena de signe que pugui distingir aquest discurs del que va pronunciar el mateix George Bush el dia que va declarar la guerra a l'Iraq, aquell dia va comparèixer per televisió davant els seus compatriotes i els va anunciar l'inici d'una nova era, l'era de la guerra, una guerra contra el terrorisme i en pro de la llibertat i la democràcia. Aquell dia, George Bush s'autoproclamà, en funció de representant de la democràcia més antiga de l'era moderna, defensor de les llibertats de tots els éssers humans i es proposà exportar el sistema democràtic a tot el món costés el que costés, combatent sense escrúpols les dictadures opressores.

José Luís Rodríguez Zapatero , tot i trobar-se tan sols passats tres dies del greu atemptat terrorista a Madrid, dedica bona part del seu discurs a temes socialment importants com la llei de matrimonis homosexuals, els estatuts autonòmics, la discriminació de la dona, la inversió en investigació científica i l'habitatge. El seu discurs consta de 8320 paraules, pràcticament les mateixes que el seu homòleg bolivià, si bé és cert que les primeres 6 pàgines d'un total de 20 se centren a proposar accions concretes en resposta a l'atemptat. Espanya i Estats Units, són dos països greument castigats pel terrorisme, però segurament amb moltes altres qüestions dignes de ser esmentades en un discurs d'investidura. A què es deu l'oblit de Bush a temes tan importants en el seu país com la sanitat, la reforma del sistema judicial o la reforma de l'escrutini electoral? són potser temes menors davant l'amenaça terrorista?, son temes obvis? El desenvolupament de la democràcia americana fa que es doni per suposades les intencions intervencionistes del govern? Zapatero no oblida les seves promeses, en el seu discurs confirma cada un dels punts del seu programa electoral i es compromet fins i tot amb les dates per començar a aplicar els canvis proposats.

Dominique de Villepin dedica al seu discurs d'investidura 6678 paraules, gairebé un 60% del seu discurs es dirigeix a parlar de propostes concretes en relació al treball: ajudes als joves que volen potenciar un ofici, augment de les indemnitzacions en cas d'acomiadament, lluita contra les deslocalitzacions de les empreses, augment del funcionariat públic. Villepen evita divagar en tot moment i afronta temes concrets, aportant solucions concretes. Un discurs molt tècnic, massa dirigit exclusivament als diputats, sense cap càrrega afectiva i amb poca connexió amb el poble. Però el discurs de Villepin és important per a nosaltres bàsicament per tres conceptes: Llibertat, igualtat i fraternitat. Aquests tres conceptes neixen conjuntament amb el de democràcia tal i com l'entenem actualment. Aquesta consigna històrica apareix durant la revolució francesa i avui en dia forma part central de la constitució de la república. No obstant, els termes no se salven de moltes crítiques actuals, la més comú és la de canviar igualtat per solidaritat ja que aquest primer terme està massa associat a l'anivellament social. També es té força basarda a la paraula fraternitat per la connotació religiosa que arrossega en termes històrics. Però nosaltres hem volgut adoptar aquests termes d'una manera pràctica. Creiem que són tres conceptes indissociables de la democràcia, de qualsevol tipus de democràcia al món. Criem fermament amb la vigència històrica d'aquests termes i els utilitzarem de pauta alhora d'analitzar els diferents discursos dels representants democràtics més coneguts del nostre entorn. Volem veure com cada un d'ells resolt el significat d'aquests tres termes, volem veure com aconsegueixen retenir-los dins els seus discursos, quin ús en fan, quina importància li donen. Aquestes tres paraules seran la guia de l'anàlisi que ve a continuació, i ens donaran la clau final que resoldrà la hipòtesi inicial d'aquest assaig.

Què és la llibertat? En primer lloc, arribats a aquest punt, és evident que no ens interessa tant què és la llibertat com què és pels polítics que comparem aquest terme dificultós. Evo Morales comença el seu discurs amb un sorollós: ‘¡ Gloria a los mártires de la liberación !', després de demanar un minut de silenci pels lluitadors a favor de la llibertat del poble bolivià. És una reacció tant emotiva, o si més no, que remet directament als sentiments més interns dels seus conciutadans, com ho és també la de George Bush, que en l'inici del seu discurs deixa anar la idea que la defensa de la llibertat del poble americà s'ha de mantenir alerta a les fronteres distants, afegint que després del naufragi del comunisme ha arribat ‘el día del fuego'. És una bonica comparació de l'ús de la llibertat tan particular que fan els oprimits en comparació amb els opressors. Morales crida a favor de la llibertat i de tots aquells que han lluitat i encara lluiten per aconseguir-la al seu país. Bush en canvi fa una crida desesperada a la conservació de la llibertat que històricament ha caracteritzat el poble americà, però ho fa pressuposant dues coses: que la llibertat del poble americà es troba en perill i que aquest perill ve de fora de les seves fronteres: ‘ La supervivencia de la libertad en nuestro país depende cada vez más del éxito de la libertad en otros países. La mejor posibilidad para la paz en nuestro mundo la ofrece la diseminación de la libertad en todo el mundo' . Morales també pressuposa en el seu discurs, però pressuposa en referència a fets. Parla de la falta de llibertat històrica dels seus conciutadans indígenes, que és un fet, i en culpa la corrupció i la intolerància dels governants anteriors del seu país, que també podria ser un fet però que no està demostrat de forma palpable i per tan es converteix en un supòsit o en una hipòtesi. Bush en canvi deixa anar una idea terrible de forma absolutament lleugera i que no se sustenta sobre cap fet existent. Què demostra que la llibertat del seu país esta directament relacionada amb la llibertat de països estrangers? aquesta és una idea totalment infecta que amaga altres interessos que no tenen res a veure amb la llibertat. Bush basa tot el seu discurs en la necessitat de protegir la llibertat del seu país, i a més a més s'erigeix com a únic líder legitimat a defensar el propi concepte de llibertat en tot el món. Recentment ha generat una guerra fent cas omís a tot acord internacional i actuant absolutament pel seu comte sota la màxima vergonyosa de ‘si no estàs amb mi estàs en contra
meu', frases com la que trobem en el seu discurs reafirmen aquest tarannà redemptor: ‘El mundo avanza hacia la libertad, estamos decididos a mostrar el significado y la promesa de la libertad'.

D'altra banda existeix una realitat relacionada amb els mitjans de comunicació en qualsevol país democràtic que està directament relacionada amb la llibertat. Curiosament trobem dos líders que ataquen directament a la manipulació dels mitjans de comunicació i uns altres dos que ni tan sols en fan referència. Morales parla directament del que ell ha sofert i que anomena ‘terrorismo mediático', una mena de campanya preelectoral perpetrada per sectors contraris al seu, que l'acusava de cocaïnòman, deficient mental etc... Morales trasllada l'idea de superació de totes aquestes injuries en el seu discurs i també l'idea de profunda decepció. Zapatero al·ludeix de forma més elegant a la manipulació dels mitjan de comunicació. Tots recordem les hores posteriors al terrible atemptat de Madrid, Zapatero, proposa la reforma de Radio Televisió Espanyola, la televisió estatal, i també de l'agència de notícies de l'estat, l'agència EFE. L'objectiu d'aquesta proposta és precisament la llibertat, referent a aquests dos estaments Zapatero declara: ‘... a los que quiero liberar del control del Gobierno al que tradicionalmente han estado sometidos, para que puedan desempeñar sin trabas el papel que les corresponde en una sociedad democrática avanzada'. Altrament, no és casualitat que Bush no faci referència a aquest aspecte de la llibertat, de fet, no fa referència a cap aspecte de la llibertat que suposi qüestionar el seu propi concepte, no obstant és una postura políticament prudent tenint en compte les greus acusacions internacionals que ha d'assumir, entre les que nosaltres més coneixem, l'assassinat de Jose Couso, periodista espanyol víctima d'un tanc americà mentre cobria la informació de la guerra d'Iraq. Val a dir que Zapatero també cau en aquest argument, però l'aplica en un àmbit general que s'allunya de la crítica constructiva degut a la insubstancialitat de l'afirmació: ‘Nadie es libre si no somos todos libres', la frase és molt bonica però absolutament absurda, sobretot si la posem en boca d'un delinqüent. El context que recull aquesta frase en Zapatero és, com en Bush, la lluita antiterrorista. Detectem per tant una tendència utilitarista de la paraula llibertat, ens ha d'alertar?

Villepin, sota una característic tarannà sistemàtic dedica gairebé tot el seu esforç discursiu referent a la llibertat a justificar que aquesta suposa uns drets però també unes obligacions, uns deures. Parla de la llibertat de circulació en el seu país però també del deure de regular la immigració, parla de la llibertat de pensament però també de combatre el radicalisme. França s'ha demostrat des de sempre un país enormement convençut i orgullós de la seva llibertat, però actualment es troba en una situació francament de desgast d'aquest terme. Els últims esdeveniments ho demostren: casos de corrupció política, les guerres internacionals, el vel a les escoles, la cremada de cotxes, i ja en la més absoluta actualitat el cas de les vinyetes de Mahoma. Villepin es veu obligat a retornar la calma, a restablir l'equilibri, i és normal que parli de deures en la població. La llibertat no pot ser un concepte il·limitat, és sempre un concepte relatiu i es troba contínuament sota el sedàs de la mesura i la conformitat amb la realitat.

La igualtat d'un sistema democràtic s'aconsegueix quan se supera qualsevol tipus de discriminació per raça, sexe o religió. També aconseguint que tots els ciutadans i ciutadanes tinguin els mateixos drets i obligacions. Evidentment l'aplicació pràctica del concepte suposa moltes més dificultats; tenen dret a votar els discapacitats psíquics? i els delinqüents que estan complint condemna? són alguns dels exemples que ens fan creure en que mai s'aconsegueix un estat pur d'igualtat. Evo Morales cita freqüentment les desigualtats del seu poble en períodes passats i es proposa com objectiu eradicar-les durant el seu mandat. Les desigualtats tant extremes que pateix Bolívia fan d'aquesta referència pràcticament obligada i és d'esperar que un dirigent que ha sofert en la seva pell la discriminació per procedència ètnica es plantegi principalment acabar amb ella. Morales s'encomana a l'esperit de Che Guevara i el seu concepte d'igualtat conté connotacions clarament comunistes: el primer pas és nacionalitzar els recursos naturals. El cas de Zapatero és també clarament remarcable, ja que es proposa dos avenços importants en matèria d'igualtats: la paritat home-dona en tots els àmbits de la societat i la concessió de drets administratius a les parelles homosexuals. En aquest cas comprovem com el president del govern espanyol aposta per un avenç, un pas endavant en la lluita per la igualtat en una democràcia; és un pas que tard o d'hora s'ha de donar si un país realment creu en aquest sistema, només sectors molt secularitzats podem criticar aquesta proposta, sectors que no tenen arguments racionals, sectors que només podem apel·lar a forces majors, forces pseudomístiques. No obstant, comprovem com democràcies com dels EEUU o la de França encara no funciona cap llei referent als matrimonis homosexuals. La forta pressió de la religió cristiana en aquests països en té la culpa. A vegades la democràcia entra en contradicció amb altres estaments històricament arrelats en una societat, i la religió n'és el cas més controvertit: no permet una igualtat real entre les persones. Zapatero aplica el concepte igualtat fins les últimes conseqüències pràctiques i això l'honora, la decisió de permetre matrimonis homosexuals ha sigut molt valenta i molt justa a la vegada, no obstant això ha aconseguit dividir la societat i ha provocat que milers de persones sortissin a manifestar-se en contra d'aquesta llei. En el seu discurs d'investidura Zapatero veu les polítiques de la igualtat com les polítiques que garanteixen una cohesió de la nostra societat i la fan més forta, més estable i més humana, esperem que a la llarga així sigui, i que ens adonem tots plegats que aquests tipus d'igualtats que proposa el govern són un pas endavant i no un pas enrera.

George Bush també anomena la paraula igualtat en el seu discurs, i ho fa referint-la al racisme. És una cita breu: ‘Nuestro país debe abandonar todos los hábitos de racismo, porque no podemos llevar el mensaje de libertad y el lastre de la intolerancia al mismo tiempo'. Estats Units és un país exemplar quan a igualtat d'oportunitats; precisament el famós somni americà es basa en aquest concepte. Però continua sent també un país amb una forta càrrega de racisme, un racisme moltes vegades encobert, subtil, pràcticament amagat dins una façana de felicitat, de consum, de luxe fins i tot. Les presons continuen estan plenes de persones de color, d'hispans, d'asiàtics. Una cosa tan senzilla com un grup d'amistat en una escola, en un institut, en un campament d'estiu continua tenint present el factor raça. Està bé que el president americà recordi aquest fet, la superació del racisme és també un pas endavant en qualsevol societat democràtica. Casualment, la societat francesa és la societat que fins el mundial de França de futbol millor ha exportat aquesta integració racial: el 90% dels jugadors que van guanyar en aquella mítica final contra el Brasil eren de descendència estrangera: de pares marroquins, senegalesos, argelins etc... bàsicament africans. Però França també és un país que en aquest últims anys ha sofert del mal del racisme i de la xenofòbia. Allò del mundial potser va ser un miratge. En tot cas, Villepin té present en el discurs el problema de la immigració i es compromet a posar-hi fre. garanteix la igualtat per a tots aquells que siguin ciutadans francesos, però no pot garantir la igualtat a tots els habitants de França. França també s'ha vist obligada a ser dràstica en aquest aspecte, el país ja no pot suportar nivells tan alts de nouvinguts. No obstant, el problema principal en termes de llibertat que preocupa a Dominique Villepin es troba, almenys en l'actualitat del seu discurs, en l'àmbit del treball. Villepin posa èmfasi en la igualtat d'oportunitats alhora d'aconseguir un treball, en la coherència dels sous, en la possibilitat d'ajudes a les persones amb més dificultats econòmiques i també en l'accés a l'educació sense discriminacions. Tornem a trobar un Villepin sistemàtic, pragmàtic, efectista.

Finalment arribem a la fraternitat: ‘lligam entre germans'. Creiem que l'apel·lació al diàleg és un clar indicatiu de la voluntat fraternal dins una democràcia. Trobaríem en el diàleg, com també en la voluntat d'entesa, en la capacitat d'arribar a acords d'una forma pacífica, en la convivència i en el respecte i la tolerància clars exemples de fraternitat en una democràcia. Tant Evo Morales com Zapatero demostren una voluntat més ferma d'intencions fraternals que George Bush o Villepin. En el cas de Zapatero la proposta de diàleg se centra bàsicament en dos punts: el nacionalisme i la oposició. Zapatero no oblida que els grans temes de país han de ser tractats des del consens més absolut. Entre aquests temes, posa especial èmfasi en la lluita contra ETA i contra el terrorisme internacional. Però Zapatero també proposa pactes amb les diferents nacionalitats del país, proposa modificar estatuts, sobretot el de Catalunya, i en tots ells apel·la clarament al diàleg i al consens de totes les forces polítiques. Tots coneixem la història democràtica del nostre país, hem tingut la sort de viure en el moment històric més important; aquests 25 anys de democràcia consolidada han significat un augment de les llibertats i del benestar dels ciutadans d'aquests país, un augment tan gran que mai en la història s'ha pogut ni tan sols igualar. La nostra democràcia és gairebé coetània amb la de Bolívia, la de Xile, la d'Argentina i molts altres països sud-americans, tots ells han sofert el càstig de
sastrós de governs dictatorials. Tant en el seu record com en el nostre encara hi habita la imatge d'un governant amb jaqueta militar. El nostre és encara un país massa dividit, encara suportem la traumàtica de 40 anys de dictadura, encara hem d'aguantar reductes antidemocràtics, discriminacions, intoleràncies, intransigències i fins i tot discriminacions relacionades amb la llengua, la cultura i el sentiment nacionalista, tant espanyol, com català, com basc. El tarannà dialogant del nostre dirigent és bàsic, i així ho assumeix Zapatero: ‘En el resultado electoral hay, también, una exigencia de entendimiento y dialogo'.

Bolívia també és un país clarament dividit, però Evo Morales proposa diàleg amb les altres forces polítiques, amb els altres grups socials, ens diu que se sent president de tots els bolivians: indígenes, criolls, blancs, negres, de dretes o d'esquerres, intel·lectuals o treballadors, homes o dones. Ell també és conscient de la importància d'aquest concepte en democràcia: ‘los parlamentarios que no son del MAS, los partidos o las agrupaciones, si apuestan por el cambio, bienvenidos, el MAS no margina, el MAS no excluye a nadie'. En contraposició, George Bush afronta la seva segona legislatura havent guanyat amb una mica més de marge que la primera, on hi van haver greus problemes de recompte de vots, no obstant això el marge és relativament curt i es podria dir que és el president desitjat només per la meitat del seu país, donat el sistema bipartidista que actualment funciona als Estats Units. Sigui com sigui aquest resultat tan ajustat hauria de proporcionar-li suficients motius per obrir-se al diàleg amb el partit demòcrata. En canvi, aquest no és ni de bon tros el seu propòsit. Bush també parla de diàleg, però no ho fa a nivell intern, ho fa a nivell internacional. Proposa l'aliança contra el terrorisme. George Bush se sent molt a prop de tots aquells països que han estat atacats per terroristes i demana un treball conjunt per eradicar a tot al món aquesta epidèmia. Però l'argument és clarament fal·laç: ‘es la política de los Estados Unidos procurar y apoyar el desarrollo de movimientos e instituciones democráticas en cada nación y cultura, con el objetivo final de poner fin a la tiranía del mundo'. Bush defensa aquest argument al·legant que les societats no democràtiques suposen una amenaça mortal pel seu país i que exportant la democràcia arreu del món aquesta amenaça desapareixerà. Observem com el diàleg pot ser reconegut des de diferents punts de vista, però no cal dir que el representant d'un país democràtic ha d'estar obert al diàleg amb els seus propis conciutadans, actitud que actualment el president dels Estats Units desobeeix, actitud que presidents de països amb més inestabilitat i confrontació dels diferents estaments tenen assumit i respecten com a valor imprescindible d'un país democràtic. Recentment hem pogut seguir les eleccions a la presidència de Xile, i crec que és de justícia destacar la noblesa i el respecte que ens van inspirar durant la campanya els dos candidats principals: Bachelet i Piñera. Finalment va guanyar Michelle Bachelet, la primera dona presidenta de Xile de la història. En la seva primera compareixença als mitjans després de confirmar la victòria, Bacheltet va apel·lar al diàleg fins i tot amb aquells que anys enrera la van obligar a emigrar del seu país. Bachelet afirmava que l'odi no és bo per a cap democràcia.

Villepin és el polític que més remet a la fraternitat, però continua decantant-se del cantó de les obligacions: ‘Une societé du respect, de la fraternité, où chacun a sa chance, où chacun assume ses responsabilités'. La responsabilitat també forma part de la fraternitat i la democràcia que va cosir aquesta paraula a la seva bandera n'és conscient. França concep la fraternitat com una substituta necessària a la mort. L'any 1793 el lema era: llibertat, igualtat o mort. Es va decidir canviar mort per fraternitat per raons obvies. Per tant la fraternitat és un concepte de responsabilitat cap a la vida en comunitat, cap al respecte als que comparteixen amb tu un país, un espai, una vida. Però la fraternitat a França no travessa moments massa feliços actualment. França sempre ha sigut un país molt solidari i amb clares conviccions humanistes, però una de les raons fonamentals que van portar als francesos a rebutjar la constitució europea és, segons té en compta Villepin en el seu discurs, la incompatibilitat entre llibertat i solidaritat. Els Francesos volen conjugar millor la seva llibertat aconseguida com a francesos amb la solidaritat que els demana la unió europea. Aleshores ens trobem amb una contradicció infranquejable: què passa quan la fraternitat d'un país xoca amb la fraternitat de quelcom més gran com és la unió europea o les nacions unides? Crec que els francesos es troben en aquests moments intentant resoldre aquest conflicte: el món es globalitza i la fraternitat d'un país s'ha exportar, però això suposa inevitablement problemes; com resoldre'ls? la democràcia té aquest assumpte pendent. Dominique de Villepin ho reflecteix en el seu discurs.


Conclusions

Hem estudiat quatre discursos polítics de quatre democràcies representatives. Dues de molt antigues i dues de més joves. Hem trobat més passió i compromís en les democràcies americanes. En el cas de la del nord, una passió bèl·lica, redemptora, fins i tot insolent. En el cas del sud, la democràcia boliviana representada per Evo Morales, hem trobat un passió humana, d'influències comunistes. No hi hem trobat pas insolència, ans al contrari, hi hem vist fortes dosis d'humilitat, un humilitat que occident hem retingut mentalment gràcies a una imatge que crec que comunicà molt més del què ens pensem: el jersei de llana de colors vius i alegres que Evo Morales va lluir durant la seva visita a Espanya el passat mes de gener. Altrament, hem trobat més serenitat i sistematització en els discursos europeus. Zapatero ens ha comunicat esperança, el seu ha sigut un missatge innovador, amb ganes d'evolucionar en els tres termes claus de la democràcia: ganes de d'acabar amb el terrorisme d'ETA, de modificar els estatuts autonòmics i reformar els mitjans de comunicació; ganes de treballar per aconseguir més llibertat. També ganes de proporcionar-nos més igualtat, a les dones, als homosexuals, ganes d'integrar tots els pensaments, tots els sentiments, totes les realitats d'un país; integrar-los a tots ells en una igualtat de drets. I finalment el famós ‘talante' de Zapatero, la versió més castissa de la fraternitat, del saber fer, de l'obertura al diàleg, del consens, de la tolerància. El discurs de Zapatero és esperançador, però no ho és pel propi discurs. Aquest mateix discurs a França no funcionaria, ni tampoc als Estats Units. El nostre és encara un país que necessita sentir aquestes paraules en boca d'un líder, perquè és un país que encara alberga masses posicions antidemocràtiques, perquè és un país massa jove i massa dividit. El discurs de Villepin és molt semblant al de Zapatero, té la marca europea de la contenció i el bon gust, però ja no funciona a França. Els francesos i les franceses demanen més, no se conformen amb el tarannà dialogant, volen fets, volen progrés, volen una vida millor. Zapatero y Morales transmeten esperança perquè el seu país necessita esperança. La democràcia representativa dóna esperança a aquells països que encara veuen perillar la seva llibertat, la seva igualtat i la seva fraternitat. Però Bush i Villepin no poden vendre esperança; els seus països fa ja massa temps que tenen consolidada la democràcia. La llibertat, la igualtat i la fraternitat als Estats Units i a França no estan en perill, estan desgastades. Fa falta fer un pas més. No estem dient que no siguin termes essencials en qualsevol democràcia, però cal evolucionar, cal sempre garantir-los, evidentment, però cal anar més enllà. Els discursos polítics ja no funcionen en aquests països. Bush i Villepin fan el ridícul perquè la seva dialèctica no connecta amb el poble i no connecta amb la realitat del seu país. Un país evoluciona i la seva democràcia també ha d'evolucionar. Aquests polítics desactualitzats només poden fer arribar els seus missatges a través de la manipulació, només a través de la retòrica, del l'engany, de la falsa generalització, de la divagació. Hi ha una forta desconnexió entre els polítics i el poble en els països on la democràcia representativa funciona des de fa molt de temps. La gent no vol el que hi ha però no hi ha opció, no hi ha alternativa. La gent voldria decidir en molts temes concrets; com la guerra, el preu dels carburants, la immigració, l'habitatge etc... però no poden, perquè no hi ha propostes i perquè no hi ha la possibilitat de fer-ho. Un exemple clarament frustrant que vam viure precisament a Espanya crec que reflecteix aquesta idea en la seva essència. Espanya és un país que evoluciona ràpidament gràcies a la fi de la dictadura, d'aquí a uns anys la democràcia representativa també ens quedarà petita i ho podem comprovar en molts temes concrets que han anat passant en l'última dècada. El més evident va ser la gran mobilització de l'any 2002 contra la guerra a l'Iraq, en aquella ocasió no es va fer cas a la voluntat majoritària del poble, de fet, el problema va ser que no es va ni consultar aquesta voluntat. Però m'agradaria recuperar una imatge que demostra clarament la desconnexió dels representants amb el poble: el dia de la manifestació en contra del terrorisme després de l'assassinat d'Ernest Lluch. Aquell dia el poble demanava a crits el diàleg. La periodista Gemma Nierga, a qui se li va encomanar la tasca de llegir un discurs de repulsa al terrorisme un cop finalitzat el recorregut de la manifestació, es va saltar el guió i va demanar als polítics que dialoguessin, que deixessin la confrontació i dialoguessin per tal de solucionar d'una vegada el problema del terrorisme d'ETA, les cares dels principals representants sostenien a primera fila la pancart
a de la manifestació va ser impagable; aquella mirada d'absoluta estupefacció que Aznar va fer a Pujol mentre tota la gent aplaudia amb entusiasme representà la imatge més evident de la desconnexió entre el Polític i el poble que representa. No obstant, el diàleg no va arribar mai en aquella legislatura.

Retornem a l'idea inicial, quan comentàvem la definició de democràcia representativa de la UNESCO. No és la millor opció perquè els habitants dels països són milions i no tenen temps a dedicar-se a la política, això és una fal·làcia. És la millor opció perquè als poders reals de qualsevol país els interessa que sigui la millor opció, o perquè senzillament no conceben una alternativa millor. Per què no educar en la participació ciutadana? per què no afavorir-la a través de lleis? per què no sentim a parlar d'alternatives al sistema representatiu? No és la meva intenció planteja aquí cap alternativa, però sóc molt conscient que existeixen altres propostes, que existeix la possibilitat de millorar la democràcia que actualment exercim. Jo només vull demostrar que també n'existeix la necessitat, sobretot en aquells països que dominen el món. Estic segur que l'evolució qualitativa de les seves democràcies milloraria l'estat del món actual, perquè crec que la democràcia és el millor sistema polític, i perquè crec que només amb la llibertat, la igualtat i la fraternitat no se solucionarà la dinàmica destructiva que actualment viu el nostre món. I això és només una intuïció, que hom podria equiparar a la de Bush i la seva obsessió per exportar la democràcia a tot el món, aquesta és ben intencionada. Potser el problema radica en que George Bush s'ha apropiat de bons propòsits per justificar intencions més obscures.

Hem vist com un país com els EEUU, que ha assolit un nivell prou envejable de llibertat, se sent obsessionat a mantenir-la a costa de la llibertat d'altres països. Hem vist com la fraternitat que tant ha unit i unirà el poble francès, els ha separat a la vegada del poble europeu. Hem vist com la igualtat només es concep en termes de ciutadania en tots els països democràtics. La democràcia representativa té masses fissures com per ser eterna. Tard o d'hora el canvi serà necessari, potser s'haurà de recórrer a una altra revolució, tan de bo que no sigui així. Crec que arribarà un dia que els ciutadans de a peu, els ciutadans anònims, direm prou a aquells representants que ens confronten, que ens separen, que no ens entenen, que ens estan portant irremissiblement al xoc de les civilitzacions, a la tercera guerra mundial, ja n'hi ha prou! volem decidir d'una vegada sobre aquests temes, volem opinar sobre les guerres al món, sobre si les nostres tropes han d'assistir-hi, volem decidir sobre el món perquè som ciutadans del món; aquesta és la nostra globalització i no la de les empreses, aquesta és la nostra època i no la dels líders, volem ser-hi presents. Parlava l'altra dia amb un company sobre la dinàmica destructiva de la nostra història més recent: Guerres, fam, superpoblació, contaminació etc... ell em deia que som massa inconscients i vivim en mans de dirigents insensibles i que l'única possibilitat de solució era l'aparició d'un líder esperançador, un nou Gandhi que aconsegueixi amb la seva força i la seva saviesa moure la població mundial cap una solució efectiva d'aquesta inèrcia destructiva. Si bé és cert que la nostra mobilitat política és escassa, que el nostre interès quotidià se centra exclusivament en el pagament de la hipoteca i en l'últim partit del nostre equip de futbol, també és cert que tots podem arribar a ser conscients de la problemàtica mundial i per tan estem en posició de poder decidir sobre el nostre futur. Per tant només cal vendre bé el producte, només cal una mica de màrqueting, animar a la gent, proposar nous sistemes democràtics; utilitzem internet, utilitzem les escoles, utilitzem per què no els ídols futbolístics, les estrelles de rock, només cal fer arribar el missatge: volem decidir!

Mica en mica, pas a pas, cal reeducar el poble en els valors democràtics, cal encoratjar-lo i motivar-lo a decidir sobre els temes que més l'afecten. La democràcia representativa, és un bon començament per un poble deshabituat en tasques de decisió, però si s'allarga massa córrer el risc de perdre l'autèntica essència de la democràcia i convertir-se en un sistema desesperançador, manipulador i totalment oligàrquic, convertint als ciutadans en espectadors passius i desencisats amb la realitat tant nacional com internacional. El nostre país evoluciona ràpidament, amb 25 anys de democràcia hem aconseguit grans progressos en termes de llibertat, igualtat i fraternitat, gràcies en bona part al mirall que hem tingut en les democràcies més antigues. Però ara aquestes democràcies s'estan encegant amb el poder, amb el domini econòmic, amb la globalització, estan patint l'estancament de la representativitat, estan patint els mals de la democràcia representativa quan aquesta arriba a la seva màxima maduresa. Sembla ser que en aquests països no s'ha recollit el fruit de tants anys de prosperitat democràtica, i ara aquest fruit s'està podrint. Per tal de que no passi el mateix en el nostre país hem d'eixordar la veu dels nostres líders, que estan massa obsessionats amb la confrontació i amb el manteniment dels seus interessos particulars de poder amb el beneplàcit dels estaments empresarials del nostre país. Hem de cridar ben fort fent valer la nostra opinió. No ens hem de deixar manipular pels discursos de cap líder amb interessos dubtosos, hem d'escoltar els experts, els savis, els estudiosos, i hem de decidir segons el nostre criteri, segons els nostres interessos, segons les nostres emocions. Ja som prou madurs per realitzar-ho. Proporcionar al ciutadà un temps per decidir sobre qüestions que afecten el seu futur com a societat hauria de ser prioritat número 1 per qualsevol govern que vulgui evolucionar en la seva democràcia. Buscar un ús més encaminat en aquest sentit de les noves tecnologies, en especial internet, hauria de ser un bon treball a assumir a partir d'ara. Treballar en pro d'un millorament qualitatiu de la democràcia és treballar en pro d'un millorament qualitatiu del món. Un sistema en que tothom pugui decidir sobre el seu futur ha de ser possible; treballin senyors intel·lectuals en aquest sentit! Matitzem les paraules de Rousseau, i reconeguem que arriba un moment en tota evolució històrica d'un país democràtic que:

‘La soberanía no puede ser representada, por la misma razón que no puede ser enajenada: consiste esencialmente en la voluntad general, y la voluntad no se representa; o es ella misma o es otra: no hay termino medio. Los diputados de un pueblo no son, pues, ni deben ser sus representantes, no son más que sus delegados; no pueden acordar nada definitivamente.'


LOCALITZACIÓ DELS DISCURSOS

-Discurso de posesión del presidente constitucional de Bolivia Evo Morales Ayma, La Paz, 22 de gener de 2006.
http://www.aporrea.org/dameverbo.php?docid=72540

-Discurso de Toma de Posesion del Presidente George W. Bush, Washington, 20 de juny de 2005.
http://www.whitehouse.gov/inaugural/

-Déclaration de politique générale : le programme du Gouvernement. Dominique de Villepin. 8 de juny del 2005. Paris.
http://www.premier-ministre.gouv.fr/acteurs/discours_9/declaration_
politique_generale_programme_53194.html

- Discurso de investidura del candidato a la presidencia del gobierno José Luís Rodríguez Zapatero. Madrid, 15 d'abril de 2004.
http://canales.elcorreodigital.com/varios/documentos/documentos/discurso_zapatero.pdf






Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: