L'art és joc

Un relat de: Xavier V. Inglada

PRÒLEG


L'art s'ha convertit en una opció d'inversió apetitosa per aquells que no saben què fer amb els seus diners. L'art, també és i seguirà sent un bon sistema per a desgravar impostos per aquelles grans fortunes nobles que encara corren per Europa. Els museus són supermercats de luxe on les persones mundanes podem contemplar peces úniques que són propietat d'uns pocs ens poderosos. Les galeries promocionen nous artistes i els llancen al marcat convertint-los en esclaus de la seva obra, condemnats la majoria d'ells a seguir un estil exitós o morir de fama. Avui en dia, si vols viure de l'art, has de fer un tipus d'art concret, has de tenir bons contactes i sobretot, has de vendre. L'art s'ha obert a nous formats com la televisió i ha seguit potenciant encara més la idea de venda i consum. Una bona sèrie, a part d'ésser ben interpretada i tenir bons guions, ha de tenir una bona audiència. És evident que l'art s'ha convertit en una plus-vàlua més d'aquesta societat productora, però hem d'acceptar que el sistema que s'apodera de tot, també s'apoderi de l'art? O queda alguna possibilitat de deixar-lo fora? L'home unidimensional marcusià s'ha emancipat i ha integrat l'art dins la seva única dimensió, queda alguna possibilitat d'extreure l'art de la dinàmica que el sistema ens ha determinat? Potser sí, potser si salvem el crític salvarem l'art.

Wilde ens diu que l'art no és art si no hi ha algú que en pugui fer crítica. El propòsit d'aquest estudi és valorar precisament aquest concepte de crítica, que és condició necessària de l'existència de l'art i que sembla haver caigut en la més absoluta desesperació. No vull parlar de què és l'art sinó que m'agradaria parlar de com podem parlar sobre art, què ens podria legitimar per ser crítics i poder valorar l'art de forma imparcial. Aquest treball serà un acte d'invocació de l'esperit d'un traspassat ja oblidat: el crític. Perquè si l'art s'ha convertit en el joc del monopoli necessitarem un jutge que pugui valorar la partida sense formar part del joc.













El poble com a crític

Una reflexió sobre el fet de poder criticar l'art





















Exemples d'art com a objecte de consum.

Firart.

Visc i treballo a Vilafranca del Penedès. Vilafranca és una petita població d'uns 40.000 habitants situada entre dues grans capitals: Barcelona i Tarragona. Cada any aquesta població capital de comarca celebra una mena de supermercat de l'art absolutament boig que anima a moltíssimes persones, ciutadans dempeu, a comprar art com si es tractés de simples productes de decoració. Parlo del gran happening artístic que s'organitza cada Festa Major, aquest acte s'anomena Firart i és una mena de supermercat d'obres d'art de pintors de la comarca que exposen la seva obra durant tots els dies de la festa major a la Capella de Sant Joan. Cada pintor té l'opció de vendre els seus quadres donant un percentatge del benefici a l'organitzador. La mecànica és senzilla: s'exposa un quadre emmarcat de cada artista a la paret de la capella a títol de mostra i es col·loquen a sota, les teles de 29 treballs més de cada artista, que es poden consultar com aquell qui consulta posters a l'FNAC. Normalment s'hi presenten una quarantena d'artistes, la gran majoria de tall clàssic - la natura morta mai passarà de moda -. La majoria de la gent del poble s'interessa pels quadres per motivacions purament ornamentals, per trobar un paisatge que quedi bé al rebedor o a l'habitació del nen, altres, una minoria, compren simplement a tall d'inversió, i els que menys es queden amb algun quadre per motius purament contemplatius. L'últim dia se celebra una subhasta on es posa a la venda el quadre més representatiu de cada pintor, el que ha estat exposat a la paret durant tot el certamen. Sens dubte una experiència estètica que repeteixo cada any - moltes vegades em pregunto per què m'hi deixo caure si tan horrible em sembla -, una experiència que m'origina tota una sèrie de dubtes, que a mida que vaig aprenent, que vaig estudiant, coneixent i madurant, m'adono que són qüestions fonamentals dins la filosofia de l'art, qüestions que val la pena començar a afrontar des d'ara mateix, aprofitant l'oportunitat que se'ns brinda en aquesta assignatura. L'art pot concebre's com un supermercat de barri? Quins criteris fan servir els organitzadors, que no són precisament teòrics de l'art, per acceptar o rebutjar obres d'autors els dies previs a la fira? És legítim, com s'ha fet algun any, censurar algun quadre perquè atemptava els sentiments dels feligresos catòlics tenint en compte que la sala d'exposició era una capella? L'art ha de ser decoratiu? Quin és l'objectiu d'una obra? Quin és el seu valor? Per què hi ha quadres que m'agraden molt i són molt barats i quadres que no m'agraden gens i són molt cars? Volia resoldre alguns d'aquests dubtes apel·lant a la saviesa dels crítics, però em vaig adonar que primer havia d'estudiar el propi concepte de crítica.

Els best sellers

Un dels llibres més venuts dels últims anys, després de la saga de Harry Potter, és ‘el codi Da Vinci' de Dan Brown. És un best-seller mundial amb més de 44 milions d'exemplars venuts. En llengua catalana va ser editat per primer cop per l'editorial Empúries l'any 2003 i se n'han venut més de 150.000 exemplars. Combina els gèneres de suspens detectivesc i esoterisme new age amb una suposada teoria de conspiració relativa al Sant Grial i al paper de Maria Magdalena en el cristianisme. Una novel·la polèmica però efectista que s'ha convertit en llibre de capçalera de milions de persones, un producte de masses que ha iniciat en la lectura a persones que només feien servir els llibres per equilibrar les taules que ballen. El bon art és aquell que agrada a tothom? S'ha de mesurar la qualitat en funció del volum de vendes? És important el màrqueting en el món de l'art?






















L'obra d'art com a plus-vàlua

Els exemples anteriors únicament ens transporten a la idea ja coneguda que l'art s'ha convertit avui en dia en un representant més del concepte de plus-vàlua: un valor incorporat a la producció artística que es reparteix a parts proporcionals entre el galerista i l'artista. Un valor que a més a més va augmentant amb el temps si l'artista va millorant l'acceptació dins la comunitat artística. Notem doncs que aquesta plus-vàlua de l'obra no depèn precisament tant de la pròpia obra, que pot ser més o menys bella, de qualitat, enginyosa, correcte etc... sinó de la fama que pugui adquirir l'artista i de les gestions que puguin fer el seu representant i/o galerista, finalment el que menys acaba important és la pròpia obra. Els dos exemples anteriors en serien una mostra. Els artistes amb més renom a la comarca poden posar els seus quadres més cars que els que comencen o són desconeguts, a més a més, si n'hi ha algun que ja triomfa a Barcelona, fins i tot és aconsellable que no hi participi perquè no faci baixar el seu catxer. Hi ha tot una martingala al voltant de l'art com a plus-vàlua que podria fins i tot ser divertit jugar-hi algun dia.

L'Art ha generat una realitat que l'ha canviat i l'ha transfigurat, una realitat que l'ha mogut, l'ha sacsejat i l'ha fragmentat en peces: l'autor, l'obra, el context, el receptor... ja cap de les seves estructures van unides, ja no hi ha una connexió racional entre elles, totes aquestes parts han adoptat vides pròpies, com si s'haguessin emancipat, ja no s'escolten, ja no treballen juntes, els diners els han separat, com les famílies unides després d'una suculent herència.

Arribats a aquest punt, i quan tot semblava perdut, apareixen unes obres que revolucionen aquesta dinàmica tant desastrosa. Apareix l'art que critica l'art, Duchamp i Warhol en són els mentors, però realment les seves obres són les que generen el canvi. Un wàter exposat en una sala d'exposicions, unes caixes de pots de sopa, una roda de bicicleta, un dollar pintat, un diari etc... i un llarg llegat d'objectes quotidians que omplen els museus i que enceten una fase nova de crítica de l'art: és crítica des de dins, és fins i tot crítica de la crítica, però sobretot és crítica de l'estament.


L'art criticant l'art

L'any 1964 un artista americà anomenat Andy Warhol exposa el facsímil d'unes caixes de sopa Brillo amuntegades les unes amb les altres a l'Stable Gallery de Nova York. Dos anys abans exposava dibuixos de bitllets de dollar i pots de sopa Campbell. Actes absolutament delirants que segurament significaren per a la història de l'art més del que ell podia imaginar, sobretot si tenim en compte que les seves declaracions a la premsa i als mitjans eren infantils, esbojarrades i fins i tot contradictòries. Warhol fou un artista casual o un gran actor, encara ara seria dificil de dir. Tanmateix, és l'obra quelcom que va més enllà de l'artista? És l'art una idea independentment de la seva matèria? Pot aquesta idea anar més enllà que el propi propòsit de l'artista? L'obra de Warhol ens està dient: senyors responsables de jutjar l'art, vostès no són imparcials, vostès formen part del mateix joc de l'art, vostès són jugadors del monopoli, tenen moltes propietats i de moment, estan guanyant la partida. L'obra de Warhol els obliga a parodiar-se, Warhol, quan decideix posar les caixes Brillo a la galeria, ho decideix des de la seva posició ja consolidada com a personatge econòmicament apetitós pels galaristes, és un producte interessant, susceptible d'invertir-hi, un valor en alça que comença a fer furor entre l'estament artístic de l'època, un personatge que ja es relacionava amb altres artistes del moment, un personatge que va saber fer els contactes adequats, que va saber crear-se com a artista abans de crear la seva obra, l'amfitrió de les grans bacanals del ‘the factory' . L'obra de Warhol és una bomba pels galeristes, una bomba que els esclata a les mans, han d'omplir la seva galeria amb un producte del supermercat, quina ironia! l'Art acab
a de criticar l'art, l'art, i no el crític, ha estat el que ha hagut d'arribar a aquest punt. Ha estat segurament un procés causal, un succés que es veia a venir ja en el moment que algú decideix pagar una quantitat de diners per un quadre. Arribats a aquest punt només se'ns acudeixen dues conclusions. Que cecs els crítics que no han sabut preveure el punt més contradictòri de l'art, que poderós l'art que ha sabut criticar-se a si mateix. I ara, se'ns obra un autentica incògnita: serem capaços de recollir aquest punt àlgid de contradicció i canviar el curs de la història de l'art, serem capaços d'aïllar-lo de la unidimensionalitat.





El naixement del crític.

Precisament, amb la idea que no hi pot haver art sense crítica s'enceta el diàleg: ‘El crític com a artista' d'Oscar Wild. Wilde elabora una elucubració interessant sobre el concepte de crítica i sobre quines han de ser les facultats d'un bon crític. El diàleg és senzill en la forma ja que des d'un bon principi un dels interlocutors adopta el paper d'instructor i l'altre dóna la sensació que va donant pals de cec equivocant-se en cada una de les afirmacions que proposa. És, sens dubte, un diàleg esbiaixat, una trampa estilística que utilitza Wilde per reforçar un pensament envers l'altre. No obstant això, donat el to clarament irònic d'algunes parts un no pot evitar desconfiar fins i tot del discurs clarivident del contertulià més expert. Però no és un text fàcil. Té un contingut atapeït d'idees implícites, de mitges cites, d'ironies encobertes, de subtileses que s'escapen als mundans. Tot el text sembla voler girar entorn de la idea de crítica i més concretament de la facultat de criticar. Per tant, ja trobem d'entrada la idea de l'existència d'una facultat humana més, una mena d'habilitat, un do, molt més valuós que no pas el propi fet de crear per Wilde, una capacitat que és una tècnica en si mateixa, que és un art en sí mateixa: la facultat de criticar. Wilde arriba a dir que tothom pot crear però no tothom pot criticar. Criticar és molt més difícil que crear. Wilde ens proposa un gir copernicà per el nostre sentit comú, que a més a més, actualment, encara es fa més evident: el fet de menysprear la crítica i el fet de lloar fins a extrems irracionals l‘artista. És per aquest motiu que m'interessa la tesi wildeniana, perquè crec que en la contemporaneitat s'esdevé absolutament necessària d'implantar, ja que sóc del parer que la facultat crítica ha devallat fins a nivells problemàtics i en canvi, les aures artístiques han pujat com l'espuma, convertint-se l'art en un món apart, en una realitat subjacent, en una ciència fins i tot, amb les seves pròpies lleis i les seves pròpies trampes, el seu llenguatge i el seu tauler de joc, allunyant-se de la vida, de l'individu.

Wilde pretén fer retornar l'art d'un viatge molt perillós cap a la mediocritat. Les obres de Wilde, el seu pensament, reflexa clarament un desengany per tot allò mundà, mediocre i insuls en què es fan envoltar els grans prohoms de la societat burgesa de l'època. En un altre dels seus diàlegs Wilde defensa a ultrança la mentida com a eina indispensable per a la producció artística . Per Wilde l'art ha de salvar la vida. L'Art ha de ser un patró que fomenti la fantasia, la imaginació i la creativitat, que fomenti el fugir dels patrons fixes de la moral, de l'ètica. Wilde ataca la idea que l'art hagi de ser un reflex de la societat, de la vida. Segons ells, la vida és tant summament avorrida que el fet de fer-ne reflexos i còpies és augmentar l'agonia del patiment. La vida ha de pretendre assemblar-se a l'art. La mentida s'ha perdut en l'art i Wilde la reclama com a única manera de retornar a la vida una essència que la faci digne més enllà de la senzillesa i mediocritat que suposa, sobretot per aquella classe burgesa adinerada que s'avorreix i que no sap divertir-se, que juga amb la doble moral i pateix per absurditats que fan posar nerviós a Wilde. Un Wilde que contraataca amb obres de teatre per burgesos, segurament amb la pretensió de guanyar al rival en el seu camp, on gairebé sempre hi figura un personatge absolutament punyent que deixa anar unes frases que possiblement ni el propi Wilde s'atreviria dir en públic.



Lord Windermer: ¿ Cuál es la diferencia entre el chisme y el escándalo?

Cecil Graham: ¡Oh! El chisme es encantador. La historia es puro chisme. Pero el escándalo es el chisme convertido en tedio por la moral. No, yo nunca moralizo. Un hombre que moraliza es virtualmente un hipócrita y una mujer que moraliza es invariablemente fea. No hay nada en el mundo tan indigno como una mujer con conciencia crítica. Y la mayoría de las mujeres lo saben, me contento en decir.

Lord Augusto: Esos son mis sentimiento, querido muchacho. Esos son.

Cecil Graham: Lamento incomodarte, Tupy, pero cuando alguien concuerda conmigo, siento que estoy equivocado.


Wilde hereta el concepte de crítica de l'assaig sobre la teoria de l'art romàntica de Walter Benjamin. De la mateixa manera que ho afirma Wilde, Bejamin valora l'art romàntic per la importància que té la crítica en ell mateix i introdueix una idea que crec molt interessant: l'autèntica obra d'art és un ens autònom. Benjamin posa èmfasi en l'obra d'art per sobre de l'artista i per tant la seva proposta crítica obvia d'entrada l'autor per centrar-se en la transcendència de l'obra d'art.

‘En el arte romántico, sin embargo, la crítica no solo es posible y necesaria, sino que en su teoría estética se da ineludiblemente la paradoja de una superior estimación de la crítica con respecto a la obra. Los románticos no poseen, ni siquiera en sus críticas, conciencia alguna del rango que ocupa el poeta sobre el recensor.'

Per tant, observem com en aquest autors hi ha especial interès en eliminar a l'autor del rang d'estudi de l'obra d'art, eliminar la figura de l'autor en la crítica. Però per quin motiu?

Benjamin se centra en l'estudi de l'obra d'art. En el seu assaig sobre el concepte de crítica del romanticisme alemany, Benjamin, se situa en un pla d'anàlisi basat en l'estudi de la forma. ‘La forma' d'una obra d'art és un concepte complicat d'entendre, però que es basa única i exclusivament en l'anàlisi de la pròpia obra, deixant de banda a l'autor. Aquest podria considerar-se l'inici d'un emergent formalisme, que serà el que recolliria Wilde i segons el meu parer li donaria una entitat encara més marcada. L'obra d'art passa a ser un objecte d'estudi exhaustiu. Benjamin, un cop té aïllada l'obra d'art com a ens formal d'estudi, es pregunta si aquesta ha d'imitar la naturalesa o ha de simplement transcendir-la. És el vell debat de la mímesis, però apareix en un moment que les tècniques de reproductibilitat revolucionen el propi concepte. L'aparició de la fotografia suposa un estímul interessant alhora de replantejar aquests dubtes i Benjamin recull aquest repte en una altra obra: L'obra d'art a l'època de la seva reproductibilitat tècnica . Benjamin partia d'un lúcid diagnòstic de la crisi que estava afectant una Europa amenaçada ja a finals de la dècada de 1920 per l'ascens dels feixismes i els efectes negatius dels quals es percebien en tota una sèrie de mutacions de les estructures de l'obra d'art, imposades pel procés de la seva «fetitxització» com a mercaderia. Benjamin i Wilde són hereders del canvi de prespectiva de la reproductibilitat. Aquest fet, però, no els fa abandonar la idea que de fet, una mena de mimesi encoberta si que hi hà en l'art. Seria més aviat una representació de l'essència, de les idees, del que la natura conté en elseu interior el que es deicaria veure en l'art. En Benjamin es fa potser més evident que en Wilde. Després aquest formalisme inicial derivaria en una visió més aïllada de la naturalesa, en una visió més centrada en el propi fet de l'art, com un artefacte inventat que se sosté per unes lleis independents. De fet, si Wilde és considerat un dels precursors d'aquest formalisme, no crec que sigui pas per voluntat pròpia. Tal com coneixem actualment el formalisme, derivat de l'escola rusa amb Sklovsky i de l'escola de praga amb Jakobson, sembla com si l'obra d'art s'hagués convertit en un element absolutament desconectat de la vida, fet que no es transmet gens en Benjamin, i només en certa mesura, segons la meva interpretació, en Wilde. No obstant, sigui com sigui, i al·ludint a les paraules de Benjamin, l'art ha de tenir una ‘aura' més enllà de la seva fesonomia formal. El procés de la pèrdua de l'aura separa, per a Benjamin, l'obra d'art del passat i del seu destí. Reduïda a objecte de consum, perd la singularitat creativa. Davant la subjectivització extrema i la dessacralització del sentit creatiu que es troben en l'aparició de les falses avantguardes, en les quals ètica i estètica són esferes antagòniques (art pour l'art), Benjamin reivindica la restitució de l'harmonia entre ètica i estètica, una estètica i creació que busca el Jetztzeit, el «temps de l'ara», el moment originari de la creació que anticipa una història ja alliberada d'injustícies i alienacions.

Arribats a aquest punt, un cop hem desmembrat l'obra d'art de l'artista, un cop ens hem adonat que l'obra d'art no pot alliberar-se tant fàcilment del context, ens adonem de la força de l'acció artística warholiana, ens adonem de la força de les Brillo box. L'Obra d'art per si mateixa adopta la posició de crítica, l'obra d'art va més enllà de la intenció de l'artista: un Warhol obsessionat per la cultura pop i meravellat bàsicament pels productes de supermercat, un Warhol que ni s'imagina el potencial revolucionari que té la seva obra, una obra que transcendeix l'artista i es postula com a salvadora de l'art, una obra que critica l'art, que critica l'estament artístic, que critica la realitat artística, el món artístic, el cosmos artístic. Una obra que podria relacionar-se amb una gran frase de Marx, del Marx còmic: ‘Mai pertanyeria a un club que m'acceptés com a soci' (Grouxo Marx), les Brillo Box podrien dir e
l mateix: ‘mai pertanyeríem a un concepte d'art que ens considerés art'.

Veiem doncs com segons aquesta corrent de pensament estètic, l'autor queda rellevat del concepte de crítica i l'obra pren un absolut protagonisme, conjuntament amb el context, ja que no podem dubtar que Benjamin prové de l'escola de Frankfurt, ni més ni menys. En aquest sentit apareix el concepte de crític de Wilde, introduït un estudi sobre l'autor, però aquest cop és l'autor d'una crítica i no d'una obra. És quelcom que podríem considerar paradoxal, però abans de treure'n conclusions precipitades crec que estaria bé analitzar quines són les qualitats que ha de tenir aquest crític segons Wilde.

Oscar Wilde ens presenta un crític transgressor, ‘que és injust, insincer i gens raonable' , un crític per tant aïllat de les influències externes, perquè per sobre de tot, ha de ser més creatiu que el propi artista. La crítica en Wilde esdevé quelcom artístic, i per tant no pot deixar-se a les mans de qualsevol ‘periodista'. El crític ha de ser un professional de la matèria, un home cultivat, que sàpiga apreciar la bellesa. Wilde compara la formació del crític amb la teoria platònica s'obre l'educació de la joventut. El crític ha de seguir un procés de formació i maduració basat amb el temperament, que és l'únic que el portarà en el futur a ser capaç de captar la bellesa, perquè la bellesa no es pot ensenyar a captar, s'ha de captar per do, per capacitat interna, per maduresa.

Altrament, crec que cauríem en un error si seguim considerant el crític com una raça a part dels homes. De fet, crec que Wilde desitja parlar del crític amb l'esperança de poder convertir en un futur a tots els homes com a crítics. En el mateix assaig insinua que si el món fos més culte hi haurien menys guerres. Cita un fet històric interessant, una frase dita per Goethe que responia al retret de no haver badat boca davant la invasió francesa d'alemanya en temps de Napoleo: ‘i com podria jo, que només dono importància a la cultura i la barbàrie, odiar una nació que es compta entre les més cultivades de la terra i a la qual dec una part tant gran de la meva formació?' Wilde pretenia correlacionar el cultiu de l'intel·lecte amb el cosmopolitisme, tenint com a present una utopia significativa segons crec, que tots els éssers humans esdevinguin bons crítics, que el poble sigui crític.

Tot plegat ens connecta amb un dels punt claus d'aquest estudi: la importància del receptor per recuperar l'essència de l'art. Borges ens deia que una obra d'art no és res fins que un receptor no es digna a descobrir-la. Ha arribat la nostra hora, ha arribat el moment que nosaltres, persones anònimes, adoptem el paper de crítics, per salvar si més no l'art, tot i que potser un cop salvat l'art ens podrem dedicar a salvar altres estaments més consolidats dins el famós sistema.


















El crític com a receptor

Hablando del obispo Berkeley [...] me acuerdo de que escribió que el sabor de la manzana no está en la manzana misma -la manzana no posee sabor en si misma- ni en la boca del que se la come. Exige un contacto entre ambos. Lo mismo pasa con un libro o una colección de libros, con una biblioteca. Pues ¿qué es un libro en sí mismo? Un libro es un objeto físico en un mundo de objetos físicos. Es un conjunto de símbolos muertos. Y entonces llega el lector adecuado, y las palabras -o, mejor, la poesía que ocultan las palabras, pues las palabras solas son meros símbolos- surgen a la vida y asistimos a una resurrección del mundo"


Aquell canvi que ens proposa l'obra crítica warholiana i duchampniana ha de traspassar l'estat d'obra i s'ha de reencarnar en el receptor, aquest és l'únic que pot transformar la realitat de l'art, que pot canviar el curs dels esdeveniments de la història de l'art, en un món on canviar els esdeveniments de la història se li ha quedat ja massa llunyà.

El crític, l'home del carrer, el receptor, el consumidor d'art, hauria de defugir del context com a receptacle, hauria de defugir de la indústria i captar l'art com a mimesi sublimada de la vida. Quan Warhol posa les Brillo box a la galeria està arribant al punt extrem de l'art, que és l'art que critica l'art, quan una cosa critica el seu idèntic sempre és perquè ja no és idèntic, per tant, cal retornar l'art a l'art i aquest és el repte del crític, que ha de saber sortir del joc en què s'ha convertit la vida i l'art, i analitzar-lo des de la perspectiva de l'espectador, d'un receptor absolutament lliure. Avui en dia, el crític depèn de coses tant externes a l'art que s'ha desorientat de la seva autèntica funció, que no és altra que criticar des de l'absoluta llibertat, sense interessos de cap tipus. Com diria Plató pel governant de la ciutat: ha de ser algú que no tingui cap interès en governar, que sigui, a poder ser, un savi que visqui a les afores, que l'haguem d'anar a buscar per demanar-li que ens governi, en el cas del crític, hauríem d'adoptar el mateix criteri: l'hauríem d'anar a trobar en una cova i demanar-li de gonolls que exerceixi de crític de les nostres obres. De la mateixa manera que no demanarem mai que l'àvia d'un pintor ens faci una crítica de l'obra del seu net.

John Steward Mill digué una vegada que amb educació es poden curar fins i tot les malalties. La proposta que llanço jo després del recorregut deliberatiu d'aquest treball és animar a tothom a saber més sobre art, a conèixer més sobre les grans obres que han passat a la història, a ser capaços de criticar sense influències externes, sense pressions econòmiques, sense miraments institucionals, amb absoluta llibertat, la llibertat que et dona l'educació.

Imaginem un món on els llibres, els quadres, les escultures, les pel·lícules, fossin gratuïtes com ho són algunes medicines per aquells que estan malalts i estan jubilats, o si més no, costessin només el seu preu de producció, us imagineu com canviaria el concepte d'art? us imagineu la responsabilitat que tindríem com a poble com a ciutadans? hauríem d'esdevenir bons crítics perquè ningú ens convenceria amb falses promeses ni amb grans estratègies de màrqueting que triéssim una obra en detriment d'una altra. Hauríem de ser bons crítics per evitar que qualsevol cosa esdevingués art, tindríem la potestat de dir-li a la cara a un nou possible Dechamps del segle XXI que la seva obra és una autèntica porqueria, també podríem dir tranquil·lament a Warhol que es dediqués a representar cantants de rock heroinòmans. Esdeveniments com el firat segurament guanyarien amb qualitat i fenòmens com el del ‘codi da vinci' tindria més legitimitat si fos capaç de competir només amb el boca-orella dels lectors deixant de banda les grans campanyes de màrqueting. Algunes veus s'alcen en contra de la massificació de títols que publiquen avui en dia les editorials. Jo crec que és bo, perquè al augmentar l'oferta es disminueix el determinisme cap al possible lector, aquest té més on elegir i se sent més lliure a poder trobar quelcom més adient als seus gustos, és evident que la força de les grans campanyes, dels grans premis literaris i dels autors mediàtics seguiran sent un obstacle, però sempre hi haurà més probabilitat que de tant en tant aparegui un títol nou que es faci lloc a través del boca-orella dels lectors.

En definitiva, ja per concloure aquest treball, notar que el món ha entrat en un joc perillòs, un joc pervers que ens atrau i ens lliga a una vida unidimensional on l'art forma part del mateix joc. Simplement notar que tenim l'opció de seguir jugant i divertir-nos, no demano una revolució, però si que demano un acte de consciència, ser conscients que la vida que vivim és només un joc i que la racionalitat ha quedat fora. Altrament proposar alliberar l'art d'aquest joc, perquè fora possible sense danyar la diversió o potser, perquè fora necessari per destruir el joc: aquest és el gran dubte que obstaculitza el meu pensament i que m'obliga a donar per acabat, de moment, aquest treball.






























BIBLIOGRAFIA BASE

Wilde, O. L'ànima de l'home. Columna. Barcelona. 2001.


BIBLIOGRAFIA DE SUPORT

Benjamin W. El concepto de crítica de arte en el romanticismo alemán. peninsula. 2ona ed. 1995. Barcelona.

Benjamin W. L'obra d'art a l'època de la seva reproductibilitat tècnica. Edicions 62. 1993. Barcelona.

Borges, J.L. Arte Poética: seis conferencia. Crítica. Barcelona

Bozal Fernández. V. Historia de las ideas estéticas I i II. Historia 16. Madrid. 1998.

Danto A. C. La transfiguración del lugar común. Paidós. 2002. Barcelona.

Marcuse, H. El hombre unidimensional. Planeta-Agostini. Barcelona. 1985.

Mill J.S. Sobre la Libertad. Alianza. 1984. Madrid

Plató. La república. Fundació Bernat Metge. 1990. Barcelona

Wilde, O. El abanico de lady Wildermere y otros textos. Astri. Barcelona. 2000.






Per Xavier V. Inglada







Comentaris

  • I perdona una altra correcció...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 04-08-2007 | Valoració: 10

    ... el meu poema "L'art no ha mort malgrat Marcel Duchamp" no anava sobre aquest autor. Una forta abraçada i mira per on ja tens 3 comentaris tot i la profunditat dels teus relats.

  • Perdó volia dir...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 04-08-2007 | Valoració: 10

    ... sobre la bellesa.

  • Magnífic[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 03-08-2007 | Valoració: 10

    Precisament jo tinc un petit assaig sobre Dalí, fora distàncies, en el que parle d'alguns temes que has tocat ací, m'ha impressionat el teu estudi sobre la vellesa, les plus-vàlues en les relacions humanes i l'art, jo quan vaig donar-li títol a un poema que vaig fer a relatsencatala sobre Marcel Duchamp no havia imaginat la consciència crítica d'aquest sobre el tema de l'art jo sóc un dilettante de l'art, millor una persona que només fa paròdia de l'art, però que pensa que l'art o digueu-li com vulgueu, no és una simple creació humana com ho podria ser un programa de ràdio o qualsevol altra cosa sinó que és l'home mateix si més no l'home esquizoide o la bogeria de l'home i no vista com quelcom dolent sinó tot el contrari amb una visió crítica i alhora joiosa sobre quin és el paper de l'home en la societat. En fi un gran estudi que m'ha fet pensar i no has utilitzat massa llenguatge tècnic, gràcies per donar-me aquest moment de plaer. Una forta abraçada de Vicent i gràcies per la lliçó, aquest estudi me l'imprimiré.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: