Res és senzill

Com odio aquell calfred que em recorre el cos cada cop que em mires, com odio la teva mirada fixa, que em claves amb seguretat i desafiament, que pretén posar-me nerviosa. Sé que saps el poder que exerceixes sobre mi. Sento que em llegeixes el pensament. El meu cos parla, i em traïciona. Em fas posar la pell de gallina...

I recordo amb els ulls tancats, com si estigués passant tot ara una altra vegada, i és tan real...

Sento un calfred a la panxa, la teva mà calenta,
M'apuges la samarreta, molt poc, una mica,
I em fregues el ventre suaument, amb les puntes dels dits,
I abaixes el cap, i el teu nas troba el meu melic.

I els teus llavis a la meva panxa,
I un petó, petit, en silenci...

Però no, obro els ulls, ja has marxat amb la teva xicota. Amb tota la tranquil·litat del món! Sovint em pregunto com és possible que mai et posis nerviós, ni tan sols una mica. Ets tu qui té parella, sóc jo qui se sent culpable, qui pateix. No té cap mena de sentit. M'agradaria poder engegar-te a passeig, m'agradaria poder dir-te que no em mereixes, ni a mi ni a ella, m'agradaria poder ignorar-te. Però no puc, no puc. Sóc completament incapaç. Quan ets a prop em torno dèbil. Et desitjo taaaaant!

Cada dia imagino que vindràs amb una rosa a la boca, i, de genolls, em diràs que l'has deixat, que no vols estar més amb ella, que només pots pensar en mi. Però avui tampoc ho has fet. Tot i que, de fet, tant és, si féssis això potser perdries tot el morbo que trobo que tens.