Rèquiem pel temps perdut

Tots els règims dictatorials tenen morts.Morts silenciats, sense nom, sense identitat, sense descans.
Morts injustes, unilateralment executades.
De vegades, però, algun expedient incòmode surt a la llum i permet descobrir petits drames de personatges anònims que han han forjat una història paral·lela i subversiva al règim.
Aquesta és la historia d'en Jan Guillaume, un músic jove de gran talent que sobrevivia a la dictadura del general Pichet, qui havia arribat al poder desprès d'un cop d'estat sanguinari.
Com tota dictadura calia tenir la població controlada, collada i sense possibilitats de pensar per si mateixa. Calia aïllar la imaginació i el pensament de qualsevol bri d'esperança, llibertat o simplement alegria.
Per aquest motiu s'havia creat la llei del Temps Perdut. La idea era molt senzilla, tothom havia d'estar ocupat sempre. Sempre.
Evidentment era una mesura totalment parcial, com es podia controlar? Qui podia discernir si una persona estava perdent el temps i, sobretot com ho podia saber? Era una manera de justificar, d'excusar-se per matar sense miraments. Com si necessitesin una excusa o tinguessin sentiments o consciència.
Perdre el temps estava penat amb la mort. Una mort ràpida, executada en breus segons, com no podia ser d'una altra manera.
El general Pichet era un melòman i volia que les execucions tinguessin banda sonora. Per això va encarregar a en Guillaume que composés la melodia mortal.
En Jan va sentir-se afalagat i nerviós. Sabia que si ho feia bé, ni ell ni la seva família patirien més, però i si ho feia malament?, i si a Pichet no li agradava? Més valia no pensar-ho i concentrar-se en fer-ho el millor possible, igualment no es podia negar.
Aquí va començar el problema. Les muses es van prendre unes vacances no merescudes i en Jan no veia la llum. Totes les composicions eren, a parer seu, inferiors a la qualitat intrínseca que havien de tenir. Evidentment no va poder complir el termini d'entrega i va ser jutjat i condemnat per perdre el temps sense fer la feina encarregada.

El somriure que dibuixava la seva cara era melancòlic, de resignació i de ràbia continguda. N'estava convençut que en altres circumstàncies hagués estat capaç d'haver-ho fet, i a més bé.
Ironies de la vida, potser en aquest cas de la mort, la banda sonora de la seva execució era senzilla, previsible i sense cap mena d'interès musical. Ell hagués compost una melodia millor, simplement amb que no destrossés les oïdes n'hi hauria prou.
Estava estirat en un llit de plàstic impermeable, amb un forat al mig i un tub que sortia cap un desguàs. Les parets estaven presidides per quadres del dictador i consignes del règim.
En el moment que va començar la música infame, va entrar el botxí. Vestit de plàstic negre, de negre no esperança. Només es veien els ulls, foscos com la seva feina. No va dubtar ni un moment. A les 12 en punt va injectar a en Guillaume el dislocador d'ADN. De seguida el cos viu va passar a ser aigua. Aigua de vida morta. Aigua que desprès serviria de bany al general Pichet, tal i com acostumava a fer.