Repte poètic 120 - El poeta pobre

">
"El poeta pobre", Carl Spitzweg
------------------------------------------------------------
El poeta pobre

ESMA - brins

No, no vull romandre acotxada
comptant síl·labes d'ahir,
sentir-me pobra com senil poeta
que s'ha de recolzar en rònec coixí.
No desitjo arbolar records dolorits,
abrusats per xemeneia encesa
que tot nou anhel socarrima.

No, no vull ajocar-me encara,
sota de vànova i llençols suats,
banyats d'abatiment i nostàlgia;
pretenc sortir defora el meu mur,
bategar i empènyer portes,
mantenir finestres ben badades.
Sentir blanor de brisa,
i baluern de tronada...



***

1. Rònega tendència - deomises

Compta.
Jeu i compta cada síl·laba,
Cada paraula sobrera,
Cada somni perdut
O potser només els guanys
Que no ha sabut obtenir
Dels versos.

A l'aixopluc del paraigües,
Com si la musa necessités
L'ambient més eixut,
La llum més tènue,
La quietud més extrema
Per xiuxiuejar-li els mots
A cau d'orella.

Rònega tendència
Al rutinari còmput, envoltat
Pel fum de la xemeneia,
Per l'ampolla dels somnis ja buida,
El poeta jau i segueix comptant,
Composa el trencaclosques
Del seu laberint, sense amor
Per evocar.

On avui cremen diaris
Demà s'hi consumiran estrofes?

2. He quedat sol - Núria Niubó

He quedat sol en la meva estança,
lentes les hores em fan bressol.
Dansen partícules de tristesa,
en l'alè fètid d'un cos latent.

Beso paraules i es desdibuixen
en el full rònec del meu quadern.
Guardo silencis en cada vers,
perdo en l'oblit el meu sospir.

He quedat sol en la meva estança,
un llit feréstec i un cos cansat.
On són els dies de la frisança?
On és el gaudi d'hores d'amor?

Premo al meu pit el teu poema,
trèmules mans li fan tebior.
Si en cloure els ulls, ja no desperto,
no me'l prengueu , no.

3. Clarobscur a les golfes- perunforat

du tatuat el matalàs
indeleble sota la roba rànsia
indolor somort que l'apaga.

intueix el jorn que naix
escopint titlles gòtiques
per contrades de besllum.

sorgeixen resos d'oració poètica
un vers i una estrofa, i un vers i una estrofa
com l'esma d'un remolí:
emmudeix al fons la veu d'un decasíl·lab
ocult ja dins el cercle de l'oblit
delirant romàntics i insegurs
pells de morts en altres llengües
retalls en llatí que cusen les flegmes
a remolc d' una cita en aremeu
en un oasi portuari on s'alcen les veles
intuint perfums de pergamí tendre
ensordeix un foll Shakespeare
incomptable estona sense temps,
i de peu camina per conegudes llambordes

fou drapaire amb sang de poeta
erudit vestit de febre tifoide
tanca el ulls i un jove Baudelaire
el traeix amb la mort de maleït

i els mots cremaran dins una fossa

4. El poeta pobre- llamp!

A les golfes de la casa que m'acull; al traster dels somnis empantanegats; a l'estudi de la part alta d'aquest edifici antic jec cada tarda en un matalàs sobre la fusta.

M'acotxo amb una manta de llana i em poso un coixí ben gros a l'esquena.

Entre els meus records, oblido que no tinc pertinences; entre la misèria, em considero ric i noble d'esperit; entre els mobles rústecs, resto immòbil.

Només voldria tocar la imaginació amb les meves aspres mans i, adormir-me, sense haver de pensar en els meus deutes; que quan em llevi tot resti impassiblement estàtic! immòbil!

Quan cada cadència lluminosa es fongui amb les parets; quan la pols dels armaris deixi de fer-me tossir; quan les goteres del sostre estiguin degudament tapades...

Jo llençaré coloms a volar al balcó de l'esperança; jo m'atansaré al món de la fantasia de puntetes; jo cultivaré la meva forma d'entendre la solitud.

I brollarà de nou la font de la que bec fent-me brogir el sentiment d'opulència imaginativa de la que goso quan romanc distant dels demés.

5. EL MOMENT D'INSPIRACIÓ D'UN POETA MAG- Rita O'Neal

Entre les quatre parets i les bigues de fusta d'unes golfes velles la inspiració del poeta pobre es desvetlla, malalt i miop, sense esma ni material de qualitat per encendre un bon foc a l'estufa de llenya, que escup els quatre diaris vells que van cremar la nit anterior.

Una bóta abandonada per aquí, una jaqueta penjada per allà i tot fent d'estora, comprats en un drapaire, uns quants llibres: clàssics, antics o vells?

I, amb la ploma a la boca i el tinter caient per terra, es posa melancòlic, denuncia, es mofa, satiritza, s'alegra, s'emociona, s'enamora. Tot junt.

El poeta és l'únic que pot fer que un barret escali una xemeneia, que uns ganivets tallin el fred rere les finestres, que una tovallola faci acrobàcies sobre una corda i que un paraigües voli per l'habitació tot ensenyant les barnilles!

6. La llum de les paraules- Xantalam

És la llum brillant de les paraules,
la claror precisa del seu tacte
en la foscor intensa, quan els dits
palpegen i les troben tan quietes
i callades; arraulides sobre
el tors bru -cap d'elles gosaria
parlar més fort que l'altra-
ni despertar-me a la llastimosa
llum del dia. M'adormo en el seu
vaivé, cançó humil i antiga
en la veu dels mots, pell nua
d'aquest món, remor que m'aclapara.

7. ESMA- brins

No, no vull romandre acotxada
comptant síl·labes d'ahir,
sentir-me pobra com senil poeta
que s'ha de recolzar en rònec coixí.
No desitjo arbolar records dolorits,
abrusats per xemeneia encesa
que tot nou anhel socarrima.

No, no vull ajocar-me encara,
sota de vànova i llençols suats,
banyats d'abatiment i nostàlgia;
pretenc sortir defora el meu mur,
bategar i empènyer portes,
mantenir finestres ben badades.
Sentir blanor de brisa,
i baluern de tronada...

8. Poeta pobre enfilant el seu ric camí - Fidel

( Així és com les flors més pobres
esdevenen paraules i enfilen el seu ric camí ) :

No hi ha ningú tan pobre
que no pugui donar un poema,
un somriure, una esperança.
Però la vida t'és terra cremada,
com els diaris grocs abrasats,
petja d'un ahir i un avui tèrbol.
Al llit, sota l'aixopluc d'un paraigües per si de cas,
- golfes curulles de blanca indigència,
modest refugi de poetes com tu -,
et cauen mots com neu perenne,
flocs d'escalf, silenci... Flors de solitud.

Encisat per esbombar crus hiverns,
encantat al gris suburbi com una ‘flor del mal',
els somnis dels mots no es trafiquen :
entre besades, somriures i complicitats,
cauen com enquimerades cascades blanques,

es dignifiquen, es reinventen, es poetitzen.

9. "El sou dels poetes" - Cirerot

música que entra pels ulls. l'olor salada d'un raig de llum. ets un somni que deixa de ser-ho i torna a semblar-ho. el temps quan s'amaga. l'aigua corrent. ets el sou dels poetes. imatges plaents que s'estiren. tenir-te és un desig, retenir-te un impossible i estimar-te… una bogeria. ets una veu salvatge que m'engrapa pel coll i em crida arran d'orella: abandona't!

10. La nit és un oceà - bufanúvols

Aquest matí d'estiu
has pregat en silenci.
Has pensat el que et calia.
No gosaràs escriure-ho.
Aquest pensament, però, no t'abandona,
ni que la tarda caigui dolça
i notis el pes del primer fred
i pensis que és una senyal.
Perquè no surts de ta casa
i no t'interesses pels béns del veí,
ara conten que voldries morir.
No escrius res, esperes.
Obsessivament recordes o imagines.
Voldries cremar tots els teus versos.
Voldries oblidar.
Menges un tros de pa amb raïm
i dorms.
Somnies, car la nit és un oceà.
Aquest pensament no t'abandona.

11. El poeta pobre - bellíssima

Dins del jaç, tapat, bressolant paraules,
el poeta pobre crea coordenades.
La llar de foc dorm a les golfes altes
i el dia de llum esmalta les cambres.
Per tota riquesa, té llibres, la casa,
polits de teranyines que inundin les pàgines.
Un paraigua penja, vell, de la mansarda,
que intimitat dóna a tota l'estança.
El poeta seu abrigat per mantes
contra els tous coixins, coixineres blanques.
Protegit del fred canta amb ditirambes
aquest dia immens, tot ple d'esperances.
Després anirà a prendre dues tasses
d'ensucrada llet a l'Hostal de Flandes.
Com sempre, durà, ben amanyagades
als plecs de l'armilla, les estrofes clares.
Pel carrer, amb l'abric i el barret copalta,
tots els seus veïns, plaents, l'assenyalen.
I cada mestressa que cuina, enfeinada,
li posa una sopa a sobre la taula.
En entrar a l'Hostal els homes parlaires
resten tots callats per fer-li homenatge.


Fora de concurs:
- El vell poeta - Joan Gausachs i Marí

Arraulit allà, a les golfes,
vestit amb quatre parracs,
tapat amb flassades velles,
a la recerca d'estrofes,
rimant paraules ben belles...
hi ha un poeta corsecat

Envoltat de papers vells,
la llar de foc apagada...
No així, el seu cervell,
que té el pensar ben despert,
igual que el tom que té obert
freturós de sa mirada

Un paraigua ben tronat,
a dalt del sostre, és estès;
sembla que el vol protegir
qui sap... si de son destí.
De poeta pobre..., sí!
De... pobre poeta..., res!



Votacions

Veredicte