Repte poètic 126 - Dona de braços creuats

Un relat de: Repte Poètic Visual


Dona de braços creuats - Picasso">

"Dona de braços creuats", Pablo Picasso (Aquest llenç, que representa una dona amb la mirada perduda, va ser pintat per Picasso després del suïcidi d'un dels seus millors amics, Carles Casagemas, època en què es va allunyar d'una paleta brillant per donar predomini al blau. L'obra, realitzada a Barcelona entre 1901 i 1902, és un quadre representatiu d'aquest període blau del pintor.)
------------------------------------------------------------
Dona de braços creuats

A trenc de blau - Xantalam

De quin color és la tristesa?
Quina ombra abaixa les parpelles
i adolora la llum de la mirada?
-Un quadre també pot ésser un mirall-
Creues els braços sobre la camisa
blanca i descordada, s'esquinça
el raig de la pupil·la, es desdibuixa el cel,
s'allunya i difumina davant meu.
Sols llegeixo amb claredat els signes
dels ulls negres, dels llavis muts i lívids.

Sense fressa, un tret cerca diana;
una línia recta travessa nua l'espai,
l'esguard aeri, la tristor avança precisa
i freda, la punta esmolada fereix
quan es clava al llenç de l'ànima,
a trenc de blau del quadre.


***



Dama blava - Dr. Livingstone


Amb aquest esguard somort
-ulls glaçats,
cor mort-
fas de la vida un
pes.

Feixuc, cansat ;
espès.

Amb aquest ullar enrarit
- ulls entelats,
cor petit-
fas de la vida un
crit.

Feixuc, cansat ;
compungit.



Picasso en blaus - rnbonet

Blaus de cel,
i de mar,
i de mirades
d'ulls perduts
en blau incert
del pròxim infinit.
Braços creuats;
cansada espera
en blaus i blancs.
Notes en blau
d'arpegis blaus.
Puresa . Ànsia
d'un blau suau,
tranquil, auster;
Amb cap color
que no és el blau.
Tan sols ànima blava,
Desperta, atenta;
desfeta en blancs
blavosos.
La resta,
per si no en teniu prou,
en blancs i blaus.


Sospirs Blavencs de la Picassiana dels Braços Creuats de l'Era Blava i Postimpressionista de l'Esquàlid i Míser Quadre - llamp!

Sospirs Blavencs de la Picassiana dels Braços Creuats de l'Era Blava i Postimpressionista de l'Esquàlid i Míser Quadre


"Exhalo el meu darrer sospir blavós

quan la meva faç, anyil de poc aliment,

morada de patiment, ja no pestanyeja,

i el meu cos transcendirà vestit de celest malaltís"

[...]

Braços creuats, el marí esmorteït de cada plec del pijama redunda en la teva postura.

Picassiana, l'amargor turquina somou els racons més inhòspits de la teva ànima captiva.

Era blavosa,, l'espectre entre el verd i el violeta m'infon temor de caure en la perversió.

Postimpressionista, la gamma de marins et duu aire fred, submís i, tanmateix, imbricat.

Esquàlid i míser quadre, el safir iridescent clou el dia dels seus clars i obscurs.





Entre paratges de nostàlgia inesborrables - Determinador

Entre paratges de nostàlgia inesborrables
passen els dies inexorables.

La màgia que omplia de goig el meu cor roig s'ha acabat.
El destí ens empeny a batre'ns en la batalla
de la casuística, "in extremis", buscada,
anhelada, perpetrada, anguniada fins a l'òbit.

I caic en els paranys d'una sinistra habitació
quan entreveig, insuls, el teu somriure maliciós
que cerca, ambiciós, tancar-me de per vida
en aquestes quatre parets de to pujat.

Has malversat el cabdal imaginatiu i oníric de la nostra relació!
Sentenciada a esvair-se en el millor dels casos.
Postergada a l'oblit de la consciència humana.
Eternitzada a la por d'allò innombrable.

Auguro la fi del teu patiment inexcusable,
font primigènia del meu sentir, debades incontestable.


A trenc de blau - Xantalam

De quin color és la tristesa?
Quina ombra abaixa les parpelles
i adolora la llum de la mirada?
-Un quadre també pot ésser un mirall-
Creues els braços sobre la camisa
blanca i descordada, s'esquinça
el raig de la pupil·la, es desdibuixa el cel,
s'allunya i difumina davant meu.
Sols llegeixo amb claredat els signes
dels ulls negres, dels llavis muts i lívids.

Sense fressa, un tret cerca diana;
una línia recta travessa nua l'espai,
l'esguard aeri, la tristor avança precisa
i freda, la punta esmolada fereix
quan es clava al llenç de l'ànima,
a trenc de blau del quadre.


SENSE SORTIDA - Naiade

Com esculpida dins un bloc de gel
el teu cos altre hora gràcil
ara inert, traspua tristesa i desencís.
Arraulida, amb els braços plegats
encarcarada per la tensió i la impotència
reclosa dins aquest racó glaçat.
La feblesa et domina
introduint-te dins el món de la tenebra
caient irremissiblement dins el pou fosc, sense retorn.
La mirada perduda en el no res
llàgrimes seques que ja no poden vessar
com una imatge petrificada en un blau difús.
Vas minvant com els grans de sorra d'un rellotge d'arena
esperant els últims instants del teu abandó indefugible
sentin-te exclosa del món dels vius.


Enllà del blau - brins

A Pablo Picasso


Un vespre de tristes solituds,
el drac que devora nits cansades
s'engolí l'última ràfega del teu pit.
T'endugueres tots els pinzells,
els colors que tant estimaves...
però ens deixares obres sublims,
com aquesta dona de braços creuats,
esguard trist, pobre i marginat,
testimoni d'una època blava.
Desfullares la rosa del teu color
amb pinzellades de cel d'hivern,
li pintares expressió angoixada,
mirada perduda, ulls tèrbols...
reflexos de malenconia humana.

Com sageta que fuig enllà de l'aire,
fugires a senders ignots, ocults,
ens deixares amarats de nostàlgia,
però aquests colors de blau de mar
sempre cantaran el teu missatge.


Ferro mort - allan lee

Un dia, entens alguna cosa
que et trenca els lligams que et subjecten
per dins: costelles al cor,
la gola a les dents,
les mans a l'esquena, les ales
que no es veuen
lligades al llom...

Entens la veritat de la innocència
el valor de l'amistat
les lletres de cançons estimades
la soledat,la soledat...oh!
entens massa coses
que no es poden descriure,
que dus al pit com ferro mort,
com un vaixell ple de trastos
que creies que eren tresors...
llavors- llavors,
el blau del mar i el del cel
i del teu dolor impronunciable
et neguen i t'ofeguen
i et marceixen la pell per dins,
i és aquest un verí que mossega...


UN LLOC EN AQUEST MÓN - Fidel

I ara et quedaràs amb els braços creuats
perpetuant la mirada perduda
com qui perd el seu lloc en aquest món ?
Mira al teu voltant: tot són blaus.
Capgira la mirada, batzega els braços,
abranda't, cerca't, omple't;
somriu, dóna, estima...,
que revifi el teu braó !. Ara és el moment,
desafia l'ordre estàtic
(captivitat de malenconia)
per gaudir de l'anhel, del clímax del teu cor.

No et pots perdre aquest mar, aquesta illa,
un lloc en aquest món
on tanmateix podràs...
enamorar-te.


Síndrome d'abstinència - deomises

I. Ignorància

D'haver sabut que la sortida del laberint no existia
Hauria deixat cada mot tísica abans de pronunciar-lo
Cada anatema com si epidèmia renunciés a la vida
I la lenta agonia hieràtica de saber-se esclava
Del licor i del vertigen diàstole de no endevinar on sóc
Enmig del desert blau d'un continu vagareig.

II. Reminiscències


Recordo retalls alguns exilis de reminiscències remotes
Retinc renoms i retocs són necessaris rancor de riallades
I llangueixo en llots aïllaments alliberats en llacunes
Llardissoses on la llàgrima per a viure? llisca vall avall.

III. Onírica


Un cavall. Calla, callat silenci He vist un cavall al prat de la tristesa.
Cavalcava veloç D'on vinc si t'engendres dins meu, i, ensems, feixugament.
Esclau d'una presó Si la meva existència et pertany? de vida, ha deixat la
calma per a enarborar Res no mor; es transforma les banderes de la rebel·lia.
On fuig? Per què Quan el toques i l'abastes no torna a la plàcida pastura
de la joia més blava? Entre les mans. L'alba no tornarà mai més, i el tro,
lliure de l'encís Embolcalla't, entortolligat silenci, del llampec, ha desfet
la seva veu en Amb els racons de la meva ànima l'horitzó malalt de l'esperança.
Un cavall. Circular, malson espiral Boscos o espesses selves l'envolten,
curulls de melangia. Que no acaba, que no es malmet. On són els tranquils rius de l'enyorança,
convertits ara Res no mor, perquè sóc espera i clam,
en torrents de desesperança?
S'han fos en els àmbits Veu i güell i lament de l'oblit, i el cavall, novament,
ha d'oblidar, Per al demà blau, com la melangia. el més dur dels exercicis...



IV. Retòrica


indulgència llàgrimes la demència fúcsia cèlebre mar única àncora gàbia sòlida
és efemèride ignomínia àrea una brúixola tragèdia rèplica dràstica ètica inquietud
eufòria àmfora píndoles constant misèria anèmone memòria que paràbola àmplies
època rècula cadència trànsfuga remou dràstica cel delícia pèndola ciència
càtedra i amnèsia múltiple pàgina terra símptoma hermenèutica substància
delícia màgia a llúdriga discòrdia la metàfora màgia sípia recerca túnica
de inèrcia sípia ànima la necròpoli màscara abstinència pau efígie estultícia
víctima piràmide màquina superfície desitjada síndrome planície glòria


V. Resquícies

Has deixat les resquícies de la matinada
En cada partícula de la cadira, en la màgia
Inconclusa de l'horitzó. I moro per abastar-lo.
Lligada a la sordidesa de la cadira, sóc nàufraga
Somniant en la llunyania de l'aigua i l'efímer de l'escuma.

Torno a estendre al sol de la vida els batecs
Del meu feble cor blau, la solitud dels meus membres
I no sóc res més que l'ombra que t'acompanya.

Esdevinc mar. Recullo l'almosta de les gavines, els xiscles
Sense edat, sense fi, lliures com les seves ales
I em sento de nou esclava de l'onatge propi,
Estàtic que m'ha vist néixer en el silenci, en va,
En l'eternitat dels teus ulls d'argila,
En els llavis dels teus parpres immaculats.

Has deixat les resquícies de la matinada
Lligades al meu viure, deliri d'estimar-te.



Hivern inclement - bellíssima

Austerament
miro com cau la pluja,
en solitud,
amb ple recolliment,
el vidre blau
tenyeix l'hora més crua,
l'esdevenir
em fita sòbriament.

Tot el vigor
que em restaria als llavis
es va drenant
amb el meu plor excloent.
Sola he restat
al peu d'un fons naufragi
els pits eixuts,
els braços impotents.

Lligo amb les mans
tant el donar i el rebre
i el genoll clou
el meu oferiment.
Sóc despoblada
de riures i de pètals,
al pic més alt
de l'hivern inclement.

Tot mesurant
el cabal del meu viure
extrec arrels
d'una terra sens flor.
El llarg guaret
ha estat el meu exili:
trio des d'ara
convertir-me en saó.


Aura de lluna - Palerm

Herba llunària
en nit de blava lluna,
la belladona
per barrejar amb escreix.
A la finestra
penso apòzemes pures
en nit de bruixes
al pic del novè mes.
La boira em porta
l'olor de l'estramoni
del bosc intacte
de la terra de Xres.
Iré a collir-ne
a l'hora epicúria
quan l'au nocturna
faci fugir els arquers.
De l'aquelarre
en sou les convidades,
dones de l'aigua
de l'ancestral fluir.
Porteu mandràgora
en feixos i a braçades,
i el jusquiam
a cosa de no dir.
Dels blaus resquills
de la lluna que cauen
farem collars
d'astres aquesta nit.
Fidels a l'aura
que de la lluna emana
cap llei no ens mana,
ni mai serem servils.


Quan la vida et rebla - joandemataro

Tristor dibuixen tes celles
sobre la pàl-lida pell,
I amb la mirada perduda
no trobes més que buidor.
Segellen la boca els teus llavis,
que ofegant la teva pena
Intenten evitar el plor.

Decaiguda, el cos a terra,
en un racó del no-res,
sense cap tret terrenal.
Recollida entre els teus braços
mostres la teva impotència,
apatía, resignació...

Tot en tu és abatiment,
solitud, tancament...
Són moments de desesper,
d'aquells que la vida et rebla,
injusta, amarga i crua...
i et posa a prova les forces,
conscient de poder vèncer
la teva debilitat,
en un to burleta et repta:
- A veure si et pots aixecar!!



Votacions


Veredicte








Comentaris

  • Entre tots...[Ofensiu]

    ... hem d'aconseguir que els reptes no es perdin pel fòrum!!!!!

    Val la pena poder gaudir de la lectura de tots aquests poemes que han estat inspirats per la suggerent imatge proposada.