Repte poètic 93 - La destrucció

"La destrucció", Eulalia Corbella, jove il·lustradora de Barcelona.
Primer esbós pel projecte d'il·lustrar a dues tintes "Les flors del mal" de Baudelaire.
------------------------------------------------------------

La destrucció

Ofec - Xantalam

Com un nadó quan plora
enèrgicament
i perd el bleix... i el recupera
en el postrer càntic, enrogit de vida,
així voldries ara tornar a viure,
mes no sé si ets a temps.

El ciment encarcara i estrafà
el teu rostre, i la boca cruspeix
el gest, i els ulls s'aboquen a la fosca.
El fullam no deixa guarir les branques
malmeses, ni emplenar-les de vent.
Des del cor, una fuita de sang s'escola,
ràfegues roges ingurgiten l'ofec
i l'angoixa.

***

(sense títol) - T.Cargol

No hi tinc res a dir,
només clemència, demano;
miro amunt, sense cara,
no tinc braços,
i a dins, un esclat
de sang avança
per les venes.
Però estic tranquil,
o un pel tranquil,
Penso que en la foscor
en que em trobo,
només la llum del meu cos
resplendeix encara,
i potser algú des de "dalt"
- com un pare o una mare -
veuran el resplendor
i desfaran un cop més
el que em sembla una mort,
un destí insuportable,...


Sóc l'anatema d'una història... - darkman

Sóc l'anatema d'una història per oblidar,
duc l'estigma de les coses mai fetes
que no vull retenir a la memòria.

Ecos que marxen sols, plàcids,
mancant-me consciència de la seva realitat;
la meva turpitud.

-I dius que l'estimes,
i veus com passen els dies
i no fas ni el més mínim esforç
per ésser persona amb qui t'estima.

Què saps fer?
Espirar l'aire retingut en els bronquíols?
Inspirar el ferum de les coses banals?
Res no canviarà el teu tarannà,
res que no duguis tu a dins,
perquè res no surt
quan no hi ha res a l'interior.

Malgrat tot, s'observa un caliu
brillant a tocar del teu pit,
una espurna de paraules noves
que lluiten per fer-se un lloc,
dintre d'aquesta closca
sempre tan buida.

Allí... també hi ets.

Allí, és on tu hi raus amagat,
on hi ha les arrels,
que no saps veure.
Sols et cal tancar els ulls
... i somiar,
per fer que el blau sigui blau,
i el roig, roig,
que qualque color no brilli,
fora de la seva paleta original.

I fins oblidaràs que un dia
tu també estaves allí,
i "allí" ja no serà cap lloc reconegut.

Per ningú.

I els anatemes s'esfondraran
en la seva pròpia ignomínia procaç.


Simbiosi arrel d'un desig - perunforat

Volia arrels fortes com el roure
i resulta que en vaig engendrar una soca
jo que comptava els nou mesos de parir
i resulta que he de podar quan em surt per la boca

mutació impol·luta amb doble estrat d'escorça
[oh, que diria un biòleg o un forestal avorrit]
magistral centrifugat d'aire per arrelar,
com ser jonc i gasela
[oh, que diria alguna alzina surera]
la fotosíntesis em deixa cec
i sec l'andròmina vegetal aquesta
tusso i escupo, merda de fulla caduca
i qui va dir pènol? ningú, senyor estel, ningú
sort que no sóc pi, m'estalvio les corrues anals
tot i que els aglans potser faran més mal

Volia romandre tranquil com el roure
i resulta que el mag fugisser no era poeta
jo que comptava seguir amb el meu neguit
i el malparit, ja mort, va complir la seva promesa


[amic fortuït, abans de dir res, pensa bé el que quedarà dit]


D'estruciònids - ambre

jo
d'alè d'hivern i sense rostre llum
llum del vessament d'un gris
d'un gris alè al cau enllà la nit
enllà la llei de l'erm

I tan endins però
de proves cec
i cec de verb
fins l'alentiment del
sord
fred
metàl·lic
on ja ni fulles
ni pulmons d'hivern
dins el cau i enllà la nit
fosca i sense rostre.


Orgasme endins - Bruna86

Orgasme endins l'ara s'impacienta
és pressa de plaer. Empresonada
amb tu la meva pell. Les teves mans
s'esmunyen en el roig de les carícies,
els tremolors són roca i són onada,
la platja dels sentits ens té a recer.
De prop l'amor esguarda aquest desfici,
el nostre instant, la nostra rereguarda,
un mot de poesia de set lletres.


Nit endins - mjesus

Nit endins

arbre d'arbres,
vida de la vida.
L'aire cendrós
s'estén implacable.

Ofega
escanya
emmetzina
el pulmó frisós.

Muda el rastre
sang de sang
preludi de mort.

Només en resta
una alenada...
de pedra.


L'homenatge de l'amic bonet,
RE-CONSTRUCCIÓ? , rnbonet

[homenatge a tots els participants a "Primer llibre de poemes" (Emboscall-RC), d'on he extret els versos.]

(Text trampós sense déus ni dimonis)

Visc atrapat en un cos que em constreny (mar)
i l'ompli sovint d'un desig etern i culpable (Baudelaire)
de murmuris espirals que cargolen foscor (Bruixot)
encadenant els crits al vent de les ombres. (quetzcoatl)

Despulles d'un somni badat al cel blau (brumari)
acostumen els llavis a filtres infames, (Baudelaire)
cos visible penetren, vetust fragment d'ànima. (RosaSP)


Com un tro, com un cop de força contra el rostre; (Thalassa)
com un fred que m'atansa l'esperit (OhCapita)
removent les sangs dins el lloc més sagrat. (Lavínia)

I no em queda res més a les arestes fines. (Carme Cabús)

Tanquem doncs ja aquesta finestra
fins els migdia del dia següent. (angie)



Votacions

Veredicte i Comentaris