Relat 50. Cap tallat (I)

(llegiu abans la introducció, m'ha quedat molt bé)

El Joyce i la Nuriko feia a penes cinc mesos que vivien als afores de Al Kifl, un petit poble prop d'An Najaf. Després de la guerra d'Iraq Al Kifl havia quedat molt destrossada, però era dels pobles més ben conservats de l'Iraq. Joyce i Nuriko feia set anys que es coneixien. Ell era anglés; ella, japonesa. Les seves vides es van creuar degut a que tots dos eren colaboradors de Metges Sense Fronteres. Havien anat de voluntaris en una acampada destinada a curar ferits, i allí, entre bombes i mines anti-persona, es van enamorar. Van comprar la casa més luxosa de tots els voltants d'Al Kifl (no els hi faltaven diners, i les cases eren molt més barates que a Europa o Japó) i s'instal·laren a viure indefinidament. Tenien per un parell de mesos més, de voluntariat, així que s'ho prengueren amb calma, això de viure a Iraq. El vint-i-u de Novembre sortien del treball amb el cotxe, xerrant sobre com estava el món, etc., quan un home se'ls parà al davant del cotxe i tingueren que frenar. Després n'aparegué un altre, i un altre. N'eren tres. Els apuntaren amb les pistoles mentre notaren que el vidre del darrere es trencava. Giraren el cap i notaren una punxada forta a la nuca. Perderen el coneixement.

Es despertaren en una habitació plena d'insectes, nus i amb els braços lligats, a l'igual que les cames:
-Joyce, es pot saber que passa? - preguntà la Nuriko quasi plorant.
-Em temo que ens han raptat, Nuriko
-Què!? Ay, mare de Déu, acabarem com tots el que surten per la tele, decapitats?
-Tranquil·la, això no passarà - però el Joyce sabia que el més probable era el contrari
-És imposible que açó em passe a mi, Joyce, açó no em pot passar a mi. A mi no!!!
-Tranquil·litzat, estimada. Tot se solucionarà.
-Que es solucionarà, dius? Això vols creure, a la tele tots acaben amb el cap separat del cos i desperdigats pel primer lloc que troben
-La televisió ens ho conta de manera molt diferent a com passa en la realitat, Nuri.
-Això espere - es ficà a plorar

En eixos moments un home entrà amb un mocador rodant tota la cara menys els ulls, amb una camisa i uns pantalons d'un color tan rovellat que podríem dir indefinit. Duia la mateixa vestimenta que un dels homes que se'ls havia posat al davant, segurament seria el mateix. Els deslligà i els donà els mateixos vestits que tenien quan els raptaren, però esgarrats per varies parts. Tancà la porta i se n'anà.
-Ens esgarren la roba a propòsit? - preguntà Nuriko ficant-se els sostenidors
-No ho sé, a la millor, és que mai he estat raptat, no ho sabies? - replicà irònic el Joyce
-Clavat el sarcasme per on et càpiga, estem raptats i rodejats d'escarbats. Ai, escarbat, fuig, fuig!
-Mira-ho pel costat positiu, Nuri, sortirem en alguna cosa més que al canal regional de les nostres respectives ciutats.
-La gent sortirà al carrer demanant que Blair retiri les tropes per a que puguem ser lliures.
-Sortirem, fins i tot, al New York Times. O tindrem una pàgina web.
-I la gent arreplegarà firmes.
-I per a que? Per a res, deixaran els nostres caps a la vora de qualsevol riu i aniran a per altres.
-Al cap i a la fi, ningú ens estima.
-Potser tinguis raó.
-La tinc. A tu, algú et va impedir que vinguessis aquí?
-No. I a tu?
-Tampoc. Si algú t'hagués estimat de debó, hagués impedit que te n'anessis?
-No ho sé, a la millor no volien ser egoistes...
-Deixa't estar de bons sentiments, de pensar que els demés volen el millor per tu, això és només fruit de la indústria de Hollywood, que ens menja el cap amb bons sentiments ficticis. Sobretot pel Nadal. La gent que de debó t'estima et vol al seu costat
-No conexia eixa vena rebel teua, Nuri.
-Ja que d'ací poc vaig a morir, que millor que despullar els meus sentiments d'un cop per totes.
-Pareix mentida, açó és com els accidents de cotxe: Fins que no et passa, no t'ho creus.
-Però açó no té prevenció, Joyce. Avui per tu, demà per mi.
-La que?
-La mort.
-Ah...
-Avui el meu cap sortirà regolant mentre que demà algú tindrà un infart i potser morirà al mateix sofá de sa casa.
-Pareix que no t'afecti genes que ens morim
-Ara que ho penso, mira, tampoc es que ens passi res d'especial. L'única cosa que el ser humà està segur que li arribarà és la mort. Fins i tot la gent que ens mata algun dia també morirà.
-Tens raó.
-T'has fixat? Els escarbats són més bonics del que pareixen, no? - la Nuriko n'agafà un amb la mà
-Estan molt bons? - preguntà el Joyce
-Perquè ho preguntes?
-Al Japó menjeu insectes, ho vaig veure per la televisió - es posaren tots dos a riure
-Només he provat mantis, quan vaig anar al cine. Després les vaig perbocar.
-No estaven bones?
-No, es que havia anat a veure una película gore i se'm regirà l'estòmac.
-Si ens abandonen ací uns quants dies ens tindrem, o bé que menjar-nos escarbats, o bé matar-nos un a l'altre i exercir el canibalisme.
-Quina il·lusió, tinc unes ganes que m'abandonin ací!
-Tu m'estimes?
-A que ve això ara? Mira que n'ets d'estrany, Joyce.
-Contesta.
-No
-Ho sabia.
-Per què? Tant se'm nota, que et vull perquè ets un ric de casa bona? - començaren a riure un altre cop - Parlant seriosament, Joyce, no t'enfadis pel que t'he dit, a la meua familia mai han abundat els diners, ho faig per ells.
-Ho deies seriosament?
-És clar!
-Diga'm que no, sisplau.
-No
-És veritat
-No
-Puta!!!
-Que m'has dit? Escolta, tu no saps res de mi, del que he tingut que passar, així que puta la que et matriculà!
-I pensar que fa cinc minuts t'estimava...
-I pensar que d'ací poc em quedaré sense cap...
-De totes maneres, tu ja estàs volada, no et servia per molt, el cap.
-Sóc prou espavilada com per casar-me amb el primer home que trobo amb diners
-Imbècil! Que sàpigues que la casa d'Al Kifl me la penso quedar jo!
-Mira, et podrirás fins que alguna bomba caigui i et deixi més cremat del que estàs, que ja és difícil.

Entrà l'home del mocador, acompanyat d'un altre i els agafaren a tots dos i els dugueren a una estància on els esperaven tres homés més armats. Els feren seure i els posaren una càmera al davant. Un altre, aquest sense armes, estava al darrer de la càmera i féu un senyal, com dient que començarem a parlar. Un dels homes començà a loquar amb veu aspra el que podiem traduïr així:
-Demanem pel rescat d'aquests dos voluntaris de MSF que es retirin les tropes d'Anglaterra i Japó, respectivament. Si no s'acompleix el que demanem, decapitarem als mateixos.
-Decapita a ta mare i deixa'ns en pau, balena! - li reballà la Nuriko en japonés.

L'home es limità a mirar i apuntar amb la pistola, sense arribar a disparar.
Al cap d'uns minuts, l'home que jeia al darrere de la càmera féu un gest d'aprovació i tornaren de volta a la cambra dels escarbats a Joyce i Nuriko. Aquests intentaren no creuar les seves mirades, però no pogueren resistir més de cinc minuts.
-Ho sento, Joyce...
-No hi ha cap motiu que meresca disculpa, Nuriko.
-Sí que n'hi ha, Joyce. M'he aprofitat de tu aquests set anys, mai t'he estimat.
-Creus que no ho sabia?
-Com?
-Jo també m'he aprofitat, a la meva manera. Odio estar sol. Necessitava algú que em fes companyia, que m'ajudés i em recolzés. I et vaig trobar a tu. I em vaig deixar portar. Jo tampoc t'estimo, Nuri.
-Serà millor que a partir d'ara em diguis Nuriko.
-A partir de què?
-D'ara.
-Ja no ens queda res, Nuriko. Potser ens tinguin aquí mesos, però ja no hi ha esperança. En certa manera, ja estem morts. Ja no ens queda cap "Ara".
-Tens raó. Si és així, pots continuar dient-me Nuri, tant se val.
-Creus que la gent normal tindria aquestes converses sabent que van a tallar-li el cap?
-No, però això és bo. Morirem sabent que som únics.
-Jo somiava amb tenir una consulta en algun petit poble bretó, aïllat de tot, amb la meva dona i un parell de fills.
-A què ve això ara?
-Necessitava dir-ho.
-Qui em diria a mi, quan a penes alçava un pam de terra, que acabaria segrestada per Al Qaeda.
-A què ve això ara?
-Necessitava dir-ho.

Es posaren a riure.
-Escolta, ja venen.
-Sí, sento unes passes. Però encara ressonen llunyanes.
-La mort se'ns acosta poc a poc, amb pas lent i mans ensangonades de dolor... Sempre m'ha apassionat la poesia i el cant.
-Es notava quan feies tan rítmicament bé aquells crits orgàsmics.
-Mira que em costava fingir...
-Collons, ni això! Em moriré sense haver donat un orgasme a una dona! Què pobre, mare de Déu...
-No n'hi ha per tant, segur que la nina inflable et troba molt a faltar!
-Això espero.
-Creus que la família ja se n'haurà adonat, que estem segrestats?
-No crec ni que el vídeo hagi arribat encara a Al Yazeera.
-Suposo - un silenci invaí la cambra i de cop, Nuriko exclamà - Els passos!
-Què?
-Hi ha algú espiant-nos.
-Com?
-Fa poc m'he fixat que els passos estaven a punt d'entrar per la porta, i de cop han parat. Hi ha algú darrere la porta.
-Ens fem els dramàtics?
-D'acord.
-Pobre de mi, ajuda! Estem segrestats juntament amb un munt d'escarbats! Què serà de mi, del viatge a Hawaii que tenia ja mig hipotecat, i de aquella prostituta que em feia una classe de Kamasutra a la setmana!
-Ai, i jo què, què serà d'aquell amant iraquí que vaig deixar a meitat fornicació perquè en venia un altre! Li vaig prometre que ho fariem demà al matí, deixeu-me sortir, sisplau!
-Ei, Nuri, mira allí.
-Ostres, tu, una càmera!!!Açò és com la dels bancs, no? Em passava hores fent carantoines davant la càmera del Bancaixa, què bé m'ho passava!
-Ei, que tens trenta anys...
-I? Jo sóc la personificació de l'eterna joventut. Tinc ànima d'espèrit infantil que darda en camps grocs de blat.
-Ens ha sortit la Nuri poètica.
-Hi ha moltes coses de Nuriko Toshikame que no saps, Joyce.
-Suposo.
-No suposis mai, afirma.
-D'acord, afirmo.
-Però que tou que eres.
-Suposo.
-Veus! Ja hi tornem a estar!

Joyce acostà els seus llavis als de Nuriko i ammo
tllà:
-Et pareixo ara tou?
-No... - li xiuxiuejà a cau d'orella Nuriko, oferint-li ella també els seus llavis.